Revista Emporion

Bogeria

1

John Carlin és un periodista de pare escocès i mare espanyola, col·laborador del diari El País en temes polítics i també esportius.

Una part important de la seva obra ha versat sobre la política de Sud-àfrica en el temps que va ser corresponsal del diari The Independent en aquest país i durant el qual va arribar a forjar una bona amistat amb el president Mandela. Com a resultat d’aquesta amistat, cal destacar el llibre que va publicar, Playing the enemy, que posteriorment va servir de base del guió de la pel·lícula Invictus, de Clint Eastwood, amb Morgan Freeman en el paper de Nelson Mandela.

Fa pocs dies, Carlin ha publicat a El País una columna reflexionant sobre un llibre del  professor de psiquiatria de la Universitat de Tufts (Boston), Nassis Ghaemi, titulat Firts rate madless (Bogeria de primera), que investiga alguns líders polítics que en vida varen patir trastorns mentals, i cita Abraham Lincoln, Franklin D. Roosevelt, Winston Churchill, entre d’altres, i cita textualment d’aquest llibre: “[… ] Els millors líders en una crisi o són malalts mentals o mentalment anormals; els pitjors, els que gaudeixen d’una ment sana.” Aquest professor basa la seva teoria en què la depressió fa que els dirigents que la pateixen siguin més realistes i tinguin més empatia. La mania els fa més creatius i més resistents.

No sé si en aquest grup d’alts dirigents s’estudien casos que podríem ja considerar com a patològics, com Hitler, Mussolini o fins i tot Stalin, tots ells negatius per a la història. Sí que es cita, en sentit positiu, el cas de Churchill, que abans i durant la Segona Guerra Mundial va exhibir repetidament conductes maníaques en contra de l’opinió estesa en el parlament  britànic i del primer ministre, Neville Chamberlain, que insistia que davant de l’amenaça del nazisme la pau era possible. Churchill va veure clar des del primer moment les intencions de Hitler i ja en guerra la mania li va donar la clarividència i la il·lògica valentia per convèncer a si mateix i els seus compatriotes que la guerra es podia guanyar.

També en aquest sentit, el president americà Roosevelt, que vivia en un estat quasi de permanent exaltació, malgrat la seva energia i el seu inesgotable optimisme, va optar per aliar-se amb Churchill contra Alemanya. Roosevelt, però, abans s’havia enfrontat a la Gran Depressió, la crisi més gran del segle XX que va flagel·lar molt fort Amèrica. La seva resposta va ser contundent i decidida. “Un govern incapaç de tenir cura dels ancians”, va declarar Roosevelt, “de proveir treball per als forts i els voluntariosos, que permeti que l’ombra negra de la inseguretat amenaci les llars d’aquest país, no és un govern que es mereixi perdurar”.

D’aquí va sorgir el que es va anomenar el New Deal de Roosevelt. Un foment de la inversió pública sense precedents per incentivar el creixement que va iniciar la superació de la crisi als EUA i que avui molts reclamen per Europa sense que cap dirigent (persones normals?) en faci cas. No tenim avui dirigents polítics depressius, maniàtics, il·luminats, una mica “tocats del bolet”?

Tots recordarem com d’en Pasqual Maragall se’n deia, com a elogi o crítica, que feia “maragallades”. Amb les seves propostes i tossudes decisions va aconseguir unes olimpíades que transformarien Barcelona i la situarien en molts aspectes colze a colze amb les grans capitals europees i mundials. Va propiciar la reforma de l’Estatut, que a causa del bombardeig que va patir per tots costat es va quedar a mitges, però que fins aleshores ningú, ni el mateix president Pujol, en els vint-i-tres anys de mandat, s’havia atrevit a plantejar. Segurament, els considerats normals podrien opinar que Maragall, en la seva etapa de líder polític com a alcalde o president de la Generalitat, podia patir brots considerats anormals que li donaven impuls creatiu i resistència per tirar-los endavant.

Podríem citar-ne d’altres, com per exemple Ernest Lluch, polític i intel·lectual que sortia de la normalitat. La seva clarividència, la seva energia, el seu optimisme, la seva capacitat de treball, evidenciaven símptomes de ment que com a mínim podríem definir com a diferent. Aquesta, diguem-ne, bogeria el va portar a aconseguir estendre el dret a l’atenció sanitària pública a tots els ciutadans, a investigar en economia i d’altres especials vessants culturals (música antiga catalana, que a Torroella coneixem prou bé) i a encarar-se verbalment  a la violència d’ETA, fins al punt que el portaria a la mort.

I Artur Mas? Ha aconseguit erigir-se líder conductor d’un país cap a una fita indubtablement difícil. Se li poden aplicar les tesis del professor Nassir Ghaemi exposades en el seu llibre Bogeria de primera? Tindrà la lucidesa i la força necessària  que segons aquestes tesis li hauria d’aportar la bogeria, per tirar endavant el projecte de país que defensa? Bé, potser avui dia el lideratge polític es pot exercir sense estar “massa tocat”, per això possiblement no hi ha grans líders, encara que en el cas del president Mas podríem trobar-nos amb una excepció. Té tot un poble al darrere i això sempre és un avantatge. Boig o no,  podria sortir-se’n amb la seva i fer realitat la seva “mania”, que ha sabut transmetre a la majoria dels seus compatriotes que “tot és possible”, encara que la voluntat per si sola és un projecte polític discutible. Els pobles han avançat per la seva racionalitat, per l’esforç i el treball, per la ciència i les lleis que s’han dotat, per la justícia que han sabut impartir, fins i tot, la majoria de les vegades, sense la bogeria dels seus líders.  

Comentaris