Blade Runner, el món l’any 2019

140

Quan vaig llegir De la Terra a la Lluna  l’home encara no havia trepitjat el nostre satèl·lit, però no trigaria gaire a realitzar aquell somni. En canvi,  quan em vaig empassar Deu mil llegües de viatge submarí ja feia dècades que els submarins es desplaçaven sota les aigües oceàniques; llavors fins i tot n’hi havia de propulsats amb energia nuclear. Jules Verne tenia aquest do, el de preveure el futur,  d’imaginar màquines que  més tard o més d’hora  l’home inventaria.

Degut probablement a aquestes i altres lectures, la idea que moltes de les coses i situacions que imaginen alguns homes poden esdevenir  realitat en un futur més o menys llunyà es despertà en la meva consciència molt aviat. A través de la literatura, però també a través de la gran pantalla. Del gènere de ciència-ficció una de les meves pel·lícules preferides és Blade Runner, dirigida, com saben tots els cinèfils,  per Ridley Scott l’any 1982 i protagonitzada per un jove Harrison Ford. Es tracta d’una obra de culte que s’avança en el plantejament de temes que ara són de rigorosa actualitat: la superpoblació, la contaminació, el canvi climàtic, la globalització…

Un dels molts temes de què tracta el film és el dels desplaçaments dels ciutadans en les metròpolis del futur. Al món imaginari de Blade Runner, com podem veure en diversos moments de la projecció, es fan per via aèria, a bord de petites naus automatitzades que solquen ràpides com coets els contaminats cels urbans. Quan es va estrenar el film a molts espectadors ens semblà que això dels vehicles voladors  -llavors la paraula dron encara s’havia d’inventar- era tan fantàstic com la idea dels replicants i altres coses imaginades pel guionista del film.  Però no, ens vam equivocar.

El món que veiem  a Blade Runner correspon a l’any 2019. Doncs bé,  hem  hem arribat a aquesta data i ja s’estan fent proves satisfactòries amb taxis voladors i autònoms.  A Dubai, concretament, i amb tecnologia xinesa.  Aquests drons poden dur fins a cent quilograms de càrrega, elevar-se fins a 3500 metres i atènyer 60 km./h. Tenen forma d’un petit helicòpter de quatre braços i vuit hèlixs i es mouen amb energia elèctrica, amb una autonomia de mitja hora si fa no fa. El passatger només haurà d’indicar el seu destí en una pantalla. No s’ha de preocupar de res més. Tot està controlat, fins els imprevistos.

Tornem a la literatura. Concretament a una petita joia literària de Pere Calders, Aquí descansa Nevares, escrita a Mèxic durant el seu exili. Aquesta narració no és, naturalment, un relat de ciència ficció. Calders només hi explica una situació estranya, surrealista, dins el seu estil: una preferència clara per l’absurd, l’imprevist. Els protagonistes són una colla de famílies humils que han d’abandonar les seves humils llars als afores de Ciudad de Méjico a causa d’unes pluges torrencials i que se’n van a viure als panteons d’un cementiri proper. O sigui, amb els rics difunts. Molt propi de Calders. I així, el que abans era un lloc gris i silenciós, tot d’una  esdevé un poble ple de vida, amb flors naturals, roba estesa, crits de nens que juguen, discussions dels adults… Cap al final de la narració Calders posa en boca de Lalo Nevares, el protagonista principal, aquestes paraules: “No sé ben bé com anirà (….) Però vindrà un dia que els cementiris seran per als vius”.

I heus ací que la situació descrita per Calders s’està donant des de fa alguns anys  a diversos indrets del món. A El Caire, sobretot, una  megalòpolis africana que no para de créixer i que ja està a punt d’engolir les Piràmides -que, no ho oblidéssim, són tombes monumentals.  Degut a la manca de pisos des de fa anys a la capital d’Egipte, centenars de milers de persones han ocupat cementiris i viuen entre els morts. Paguen, és clar, un mòdic lloguer als propietaris de les tombes. Les condicions en què viuen són precàries. Però sempre és millor això que viure al ras. I, altrament, un cementeri és un dels llocs més segurs del món. Els morts són inofensius, mai no han fet mal a ningú.

La situació narrada magistralment per Pere Calders també té lloc en alguns cementiris de Manila. Molts cementiris públics de la megalòpolis filipina han esdevingut  d’uns anys ençà la llar de milers de famílies paupèrrimes. Aquestes han construït xaboles amb uralita, fustes i plàstics damunt les tombes i allà s’han instal·lat. Allà neixen, creixen,  envelleixen i un dia hi moriran. El que per a nosaltres és macabre, per a ells és normal. I encara més per a la mainada, que no han conegut res més. A manca de joguines, nens i nenes s’entretenen amb els ossos que troben arreu.

Hem sentit a dir moltes vegades que la realitat sempre supera la ficció. Sempre, sempre,  potser no, però tot sovint, sí.