Revista Emporion

Bancs, Caixes, Estats, Autonomies,… i política – Reflexions

2

A nivell mundial, la crisi va tenir una data clau, el 10 d’octubre del 2008. Aquell dia les grans potències varen decidir d’ajudar els bancs perquè no s’enfonsés tot el sistema (un parell de setmanes abans havia caigut el gran banc americà Lehman Brothers). El pecat dels grans bancs havia estat convèncer tothom, rics i pobres, perquè s’endeutessin amb hipoteques que molts no podrien pagar, i els Estats (amb els impostos dels ciutadans) n’havien d’evitar la fallida. Així es va fer a pertot, a Estats Units, al Regne Unit, a Irlanda, etc.

Allò només era el començament d’una crisi llarga i dolorosa. La meva “Reflexió” de març del 2009, aviat farà dos anys, duia per títol “Fins quan la crisi?”. Aleshores vaig dir:

 “A curt i mig termini la crisi actual trigarà el que li costi al sistema de trobar nous punts d’equilibri. No a tots els països igual. Probablement als Estats Units la crisi seguirà una corba en forma de V que implicarà un retorn a l’equilibri després d’una forta davallada. Posem que allà s’hagin trobat noves formes de funcionament sostingut de l’economia d’aquí al 2011. A Espanya, on no s’ha reaccionat de pressa ni coordinadament, i amb moltes rigideses al sistema, la recuperació pot ser molt més llarga. En forma de U o, en el pitjor dels casos, sense recuperació durant molts anys, en forma de L (sense poder tornar a un nivell de riquesa aparent basada en l’especulació i la rajola). Però aquesta seria la visió pessimista, jo crec que reaccionarem”.

Doncs Espanya ha reaccionat, efectivament, però tard i perquè ho ha imposat Europa, i estem encara al bell mig de la tempesta. Val la pena de passar una mica de revista al panorama passat i present.

A Espanya les entitats financeres varen treure un gran profit de la bombolla de la construcció, i quan se’ls acabaven els diners, s’endeutaven amb els bancs estrangers (alemanys, sobretot). Però quan particulars, constructors i promotors varen frenar en sec, bancs i caixes es varen trobar amb dos problemes: una morositat extrema (ningú no podia pagar) i un deute extrem (els bancs estrangers reclamaven el retorn del préstecs). Com és lògic, i per a més desgràcia, han evitat de concedir préstecs a les empreses i això ha estrangulat l’economia productiva (indústria, turisme, agricultura, comerç). Entre la frenada de la construcció i la crisi de l’economia productiva, les xifres d’atur no han deixar de pujar fins assolir el sostre dramàtic actual del 20% de la població capaç de treballar. Una persona de cada cinc!

bancsPerò a més, als temps de les vaques grasses, moltes entitats públiques (Autonomies, Ajuntaments), animades per la gran entrada de diners procedents de les obres i transaccions, es varen embolicar en immobles de tota mena: Aeroports, Ciutats de les Ciències o de les Arts, metros, urbanitzacions, poliesportius, piscines municipals, etc. Quan la construcció i les transaccions varen caure en picat, moltes Autonomies i Ajuntaments es varen haver d’endeutar fins a les celles.

A Catalunya hi hem tingut l’efecte afegit de la sagnia de l’espoli fiscal (anys i anys la resta d’Espanya ha rebut, i no ha tornat, el 10% del nostre Producte Interior Brut, un cas únic a Europa i potser al món), no hem pogut gestionar les nostres pròpies infraestructures bàsiques (tren i aeroport), la sanitat ha hagut de fer front a grans despeses per a la població autòctona i per als que vénen de fora, l’ensenyament ha hagut d’acollir multitud de fills d’immigrants, no cal continuar la llista.

Tant l’Estat com també Catalunya han hagut de fer front a les necessitats emetent deute públic. Espanya es troba entre la pressió dels especuladors internacionals que li diuen “si vols que et deixi diners, paga’ls cars” i el directori europeu (Alemanya, França) que obliga a fer les grans reformes (jubilació a 67 anys, més flexibilitat laboral, etc). I Espanya farà el que l’obliguin a fer.

Catalunya ha sobrepassat ja el nivell d’endeutament permès, i si el govern espanyol no ho permet (i no li paga diners que li deu) el mes de febrer (el mes que som!) no es podrien pagar metges ni mestres. S’acosten dates que fan pensar en la que he citat al començament, la del 10 d’octubre del 2009. El febrer de 2011 tornarà a ser clau.

Però la situació i la proximitat d’eleccions han posat sobre la taula nous debats, que transcendeixen l’àmbit econòmic i entren ja de ple en el polític. D’una banda, l’error de Suárez al començament de la transició amb l’invent de 17 autonomies per frenar les dues que la reclamaven, Catalunya i País Basc  (màxim tres si hi afegim Galícia), i  que ha portat a la comparació constant: “no vamos a ser menos que ellos”.

Un altre debat és la salvació de les caixes. La solució ha estat de moment facilitar finançament a canvi de fusions i reducció de sucursals. A Torroella hem vist com afectava de moment aquesta transformació a molts empleats, que també han patit l’efecte de la crisi. Però el governador del Banc d’Espanya no en té prou (i segurament que el senyor Botin tampoc) i ara es vol anar més enllà i transformar-les en bancs amb diner que de moment hi posaria l’Estat (és dir, els nostres impostos) i després es vendria a inversors privats. Sobre el que això pot representar, m’estimo més recollir el que diu Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural i economista, que considera que la reforma del govern espanyol és un atac gravíssim.

“Una de les maneres de desfer un país és desfer el seu sistema financer. I per tant, el que vol fer el govern espanyol amb les caixes és gravíssim. Els mateixos que ataquen la llengua són els mateixos que ataquen les caixes, perquè del que es tracta és d’atacar allò que vertebra el nostre país. I la llengua i les caixes són dues de les coses que millor vertebren el nostre país. La funció de les caixes és recollir estalvi i canalitzar-lo en inversió. Si això no ho manem amb intenció pròpia ens escanyem i ens ofeguem. No ens n’adonem, però el que fan és declarar-nos la guerra”.

Comentaris