Revista Emporion

Els nostres joves apadrinen avis

8

Per a l’Anna, en Carlos i la Maria, avui és el primer dia de vacances. Han acabat 4t d’ESO a l’Institut Montgrí i ens trobem a la terrassa de la Sala de Torroella a l’hora de la fresca  per parlar de la seva col·laboració amb Càritas Gent Gran. “Van venir a l’Institut dues persones de Càritas a presentar-nos el programa Apadrina un avi i ens va agradar la idea”.

El primer contacte amb aquests joves va ser amb en Carlos. Vaig trobar-lo al Cine Petit veient l’obra teatral Iaia, memòria històrica, que Càritas va organitzar per als voluntaris de Gent Gran. Cridava l’atenció enmig del públic i m’hi vaig dirigir, atreta per la seva joventut. Em va explicar que era voluntari de Càritas i que havia apadrinat un avi, que ell n’estava content i l’avi també. Li vaig demanar si s’avindria a explicar, amb altres companys seus voluntaris, la seva experiència, per fer-la conèixer als lectors d’Emporion i m’ho va posar molt fàcil.

L’Anna, la Maria i en Carlos van una hora a la setmana a visitar els seus apadrinats a l’edifici de l’antic Hospital de Pobres i Malalts, a la Residència Vila Vella. “A nosaltres dues i a dues noies més ens han ajuntat i ens reunim amb 4 àvies. Xerrem i juguem a cartes, però se’ns fa curt perquè entremig elles han de berenar. Ens expliquen coses de la família, de la guerra, de viatges que han fet.”

En Carlos, en canvi, té un avi per ell sol. “M’explica aventures, em parla d’en Franco, evidentment!, em parla de les dones, em dóna consells d’amor. No sé si t’ha servit de res el meu rotllo, però a mi sí, em diu de vegades. No es queixa de la seva soledat, encara que ha viscut sol des de la mort dels seus pares. Va plorar parlant-me de la seva mare… Quan l’assistenta social li va preguntar si m’estimava va dir: Apa! Que jo no sóc gay! Però em va dir que si a mi em passés alguna cosa es preocuparia. Doncs això és estimar oi?, vaig dir”

Tots tres coincideixen a dir que hi van de gust perquè els agrada fer-los feliços. “A nosaltres no ens costa res. Ells se senten sols i angoixats i quan estan amb nosaltres s’obliden dels seus problemes. De passada nosaltres també desconnectem dels estudis.”

Comenten entre ells com es van impressionar el primer dia que van anar a l’Hospital i van sentir cridar una persona i els van dir que no l’anessin a ajudar, que era normal. Per això em fan notar que els  sorprèn que, en general, els avis que tenen assignats no es queixen de la seva situació ni els transmeten el seu malestar. Estan segurs que des de Càritas s’han preocupat d’assignar-los persones amb qui puguin mantenir una conversa raonable “No es fan les víctimes, al contrari, s’interessen pels nostres estudis. Fins i tot ens recomanen que no els anem a visitar si tenim exàmens i això que ens esperen amb candeletes. Sempre ens diuen que els estudis són primer.”

Quan els demano alguna anècdota que els hagi cridat molt l’atenció al llarg de la seva experiència amb les persones grans, tots tres alhora diuen: La poesia!! S’admiren de la memòria que tenen, sobretot una de les àvies “Quins poemes tan llargs va dir de memòria. Eren molt i molt llargs.” Ells confessen no recordar-ne cap dels que han après. “És que és impossible!!”

Acaben de celebrar a la residència el comiat d’aquest curs: “Alguns avis han plorat!” em diuen. “Els trobarem a faltar, a l’estiu hi anirem igualment algun dia.” També hi van anar per Nadal a decorar la residència, per Carnaval i per Sant Andreu a fer manualitats. “Ens posem a la seva pell i a nosaltres també ens agradaria que els joves ens ajudessin”.

La conversa amb en Carlos, la Maria i l’Anna trenca tots els tòpics negatius sobre la joventut. Són joves generosos, sensibles, respectuosos. A l’Institut hi ha una vintena de voluntaris com ells i n’hi ha uns quants més als Hermanos. Estem de molta sort a Torroella!

Comentaris