Els meus autors preferits (3)

66

Salvador Espriu (1913-1985) i el seu ‘cànon’ de literatura universal

Per en Júlio, l’Alba i en Jordi

“La persona culta en la cultura europea occidental era aquella que havia llegit l’Odissea, la Divina comèdia i les Sagrades Escriptures.”
Martí Domínguez, 2012

“Crec que amb la lectura del Predicador (Cohèlet), les Lletres a Lucili, la Divina comèdia, El príncep, el Discurs del mètode, el Quixot, El discreto i alguna novel·la de lladres i serenos, ja en tens ben bé prou per passar, sense crits existencialistes i altres inadequades expansions, aquesta trista vida.”
Salvador Espriu, 1957

“L’any 1970, la ciutat de Magúncia (Alemanya) va distingir Espriu amb el premi Montaigne.”
Enric Sòria, 2007

Aquest proper any 2013 serà el del centenari del naixement de Salvador Espriu. En el seu non occidental (1994), el prestigiós crític literari i professor nord-americà Harold Bloom situa Espriu entre els grans autors de la poesia universal, lamentant que no se li hagués atorgat el premi Nobel de literatura. Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), escriptora i bona amiga d’Espriu, va fer una biografia del poeta en què ressaltava les qualitats “d’home solitari, intel·lectual, pur, armat d’un rigor i d’una exigència inflexible”. Espriu, arrelat als seus valor cívics, culte, insubornable i defensor de la dignitat d’una Catalunya feta malbé per la dictadura, era també un infatigable conversador, un home divertidíssim –malgrat la caricatura de personatge “lúgubre” i “funerari” d’alguns mediocres detractors– i estava dotat d’una afilada ironia. Preguntat pels seus llibres preferits, recomanava –seguint el criteri de Jaspers– la lectura aprofundida d’un o, com a màxim, dos grans filòsofs: per exemple, Plató (segons ell, el més gran de tots) i Descartes (1596-1650) amb el seu Discurs del mètode. Compartia amb Sèneca (4 aC-65), gran admirador seu, no sols el principi que “comandar era complir un deure i no posseir un regne” (Lletres a Lucili, XC: 5), sinó també l’elogi de la vida retirada, ja que considerava que és més útil al bé de la col·lectivitat la vida solitària i estudiosa del pensador, perquè és més beneficiós per a la humanitat una duradora obra d’art i de saviesa que no pas una sèrie d’anys perduts en trifulgues polítiques. El llibre de llibres, la Bíblia, i el mateix Quixot de Cervantes (1547-1616) deia que valien per una “biblioteca”.  Va considerar que la Bíblia era el llibre més valuós que ha produït la humanitat, i que la seva lectura en hebreu (idioma que acabà aprenent) no es podia comparar amb res i en ressaltava principalment aquests apartats: el Predicador (Cohèlet), els Proverbis, el Llibre de Job, els Cants dels servents de Jahvè, els Salms (principalment el 137) i el Càntic dels càntics. La Divina comèdia de Dant (1265-1321), El príncep de Maquiavel (1469-1527) i El discreto de Baltasar Gracián (1601-1658), completaven el conjunt d’obres de la seva tria personal de llibres universals fonamentals.

El professor Colomer, gran admirador d’Espriu, en comparteix sense fissures aquella màxima que diu que la finalitat de l’educació, de l’ensenyament, sempre serà la mateixa: formar homes virtuosos i il·lustrats. I es pregunta: què ha passat, doncs?

Deixem la qüestió a l’aire a tonada de fiblada i reflexió.

Bibliografia

  1. http://miquelcolomer.cat/2012/04/28/
  2. Sòria, E. “Llums en el laberint (Espriu i la cultura alemanya)”. A: En el curs del temps. Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana. Editorial Moll, Palma (Mallorca), 2010.
  3. Bíblia catalana. Traducció interconfessional. Associació Bíblica de Catalunya, Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, Editorial Claret, Happy Books, La Formiga d’Or, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Societats Bíbliques Unides, 2011.
  4. Espriu, Salvador. Laia, Edicions 62 (tretzena edició). Barcelona, 1982.