Revista Emporion

Els arbres del Baix Ter

5

A Torroella, a l’Estartit i a l’Empordà en general, als que ens agrada sortir a fer passejades i excursions en bicicleta ens hi hem de sentir uns privilegiats.

Podem triar entre sortides fàcils per una àmplia xarxa de camins i senders a la plana o optar per caminades una mica més exigents al Montgrí. Podem gaudir de paisatges de muntanya, fluvials, litorals, urbans i agrícoles en una àrea ben petita. I a més tenim una marcada estacionalitat que assegura que molts d’aquests paisatges estiguin en constant mutació de formes, olors, sons i colors. L’arribada de la primavera, més que cap altra estació, invita a sortir i experimentar aquestes transformacions i les sensacions que ens produeixen.

Enguany he gaudit, com sempre, d’aquests valors, però he constatat, un cop més, una tendència que ja fa temps que observo, que em preocupa i que algun cop havia compartit, de passada, amb els lectors i les lectores de l’Emporion. Em refereixo a la pèrdua progressiva de marges d’arbres i d’arbres aïllats que solen (o solien) trobar-se acompanyant rius i recs, en cues de camp, fent ombra als pous d’on es bombejava l’aigua de reg o ubicats a les regues mitgeres entre propietats. A més de donar millor visibilitat als termes, alguns d’ells, com ara magraners i figueres, havien complert funcions productives per als humans, mentre que molts d’altres com ara oms, freixes, salzes, roures, arbres blancs, files de xifrers o humils tamarius serveixen de talaia als rapinyaires i sovint constitueixen l’únic hàbitat que queda a moltes espècies que conviuen entre camps de conreu. Cada hivern, molts aprofiten per talar aquells exemplars que consideren molestos a l’hora de treballar les finques amb maquinària o que simplement els en fan disminuir la productivitat, sigui per la competència de les arrels amb els cultius o sigui perquè l’ombra projectada pels arbres els priva la llum solar. La tala d’un arbre aïllat es considera tan irrisòria que ni tan sols requereix autorització del govern, mentre que l’eliminació de marges arbrats sí que la requereix, però és gairebé sempre concedida. Certament la supressió d’un peu no pot ser considerada cap gran dany pel medi ambient, i precisament aquest argument constitueix un bon exemple de la dificultat de fer front a impactes ambientals com aquests, coneguts com a acumulatius.

exemple1

El resultat dels impactes acumulatius pot ser tan devastador com el d’un impacte puntual considerat de gran magnitud, com ara un incendi forestal, però els seus efectes solen passar desapercebuts o són minimitzats pel simple fet que es van produint mica en mica, com a suma de petites accions. L’incendi al Massís del Montgrí de 2004 va ser considerat, merescudament, una catàstrofe ambiental de primer ordre a la comarca, que va comportar la desaparició de milers d’arbres, ecosistemes, i va deixar una xocant transformació del paisatge i de la qual, malgrat els esforços de gestió, costarà dècades recuperar-nos. Som molt menys, en canvi, els que observem la incessant banalització del paisatge agrícola del Baix Ter, amb la pèrdua acumulada de milers d’arbres, hàbitats i la transformació igualment radical del paisatge. Sense arbres i marges arbrats, la plana perd elements característics, referències visuals, valors naturals i fins i tot històrics, que es veuen substituïts per conreus cada cop menys diversificats, gestionats de manera cada cop més intensiva, que homogeneïtzen i empobreixen el paisatge, tot fent-lo menys especial, menys atractiu. A diferència del cas de l’incendi, però, pocs es preocupen d’aquesta dinàmica o de mirar de revertir-la.

Es podria arribar a defensar que la intensificació agrícola que, entre altres efectes, està desvirtuant mica en mica el caràcter del Baix Ter es pot justificar, bé sigui per la necessitat que la humanitat té de produir més aliments, bé sigui perquè cal millorar els ingressos i les condicions de vida de la pagesia. La realitat que s’observa, però, és la d’una Europa excedentària en producció, que renuncia a fer arribar allò sobrer fins on podria ser aprofitat, tothora que segueix subvencionant la seva pagesia per motius que no tenen res a veure amb l’alimentació de la població. Igualment, si bé les fluctuacions de preus de la producció poden contribuir, de manera conjuntural, a millorar els ingressos de la pagesia, la tendència a llarg termini segueix sent la disminució del pes específic del sector, cada cop més concentrat en un nombre menor de propietats més grans, i on molts petits negocis segueixen abandonant per ofegament. Per tot plegat hem de preguntar-nos, com a comunitat, si val la pena canviar arbres, paisatge i patrimoni natural per això.

Comentaris