Desídia a la junta del parc

51

El maig de 2013 vaig dedicar el meu article d’Emporion a la proposta del govern per a la Junta Rectora per al Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.

Aquest mes de gener passat, amb anys de retard, la Generalitat va aprovar el decret definitiu. El conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (DARPAMN), Josep Maria Pelegrí, es felicitava del grau de consens aconseguit amb els agents territorials locals a través d’un procés intens de negociació. En repetides ocasions l’esmentat conseller ha retret la manca de diàleg amb la qual l’anterior govern havia tirat endavant el parc, sense ni tan sols respondre les al·legacions presentades al projecte del parc. Convé imaginar que, si aquesta era una preocupació real del conseller, un cop la responsabilitat de desenvolupar els òrgans del parc caigués a les seves mans, procuraria evitar els errors dels seus predecessors i apostaria per un autèntic diàleg amb el territori. Com el lector pot imaginar aquest no ha estat, ni de bon tros, el cas.

jmpelegri1 457El conseller podria detallar-nos en què ha consistit exactament el que anomena un esforç de negociació i com es diferencia del realitzat a l’anterior etapa del govern. En concret, l’esborrany sotmès a consulta pública ara fa uns mesos va rebre nombroses al·legacions que en qüestionaven, entre altres punts, la viabilitat per l’abundància de representants d’institucions de caràcter molt divers, de vegades contraposat en alguns aspectes. Com era d’esperar, cap de les organitzacions que havien al·legat i que he tingut ocasió de contactar ha rebut cap resposta de la Conselleria, ni han estat convidades a discutir l’assumpte. El decret ha tirat endavant amb una composició de la junta idèntica a l’esbossada inicialment, mantenint-hi enemics jurats del parc natural com a membres responsables de la seva gestió i de la protecció dels seus valors. És més, comparant paraula per paraula els dos textos, el de l’esborrany del decret i el de la versió publicada al Diari Oficial, es pot constatar com els únics canvis introduïts han estat merament tècnics. A la versió final és funció de la Junta Rectora aprovar el programa d’actuació en lloc de només proposar-lo, i s’hi afegeix un article segons el qual la junta comptarà amb el suport tècnic del departament responsable en matèria de medi ambient.

Aquest cas d’aprovació d’una Junta Rectora de dubtosa viabilitat il·lustra una de les crítiques que, pocs dies abans de l’aprovació del decret, Josep Vila, professor de la Universitat de Girona, feia del funcionament de l’administració en matèria ambiental. Vila argumentava en un article publicat al Diari de Girona (13-01-2014) que “la política endegada per UDC [Unió Democràtica de Catalunya, partit de Josep Maria Pelegrí] al DARPAMN ha promogut el desmantellament i la fragmentació de bona part de l’estructura que tenia cura de la conservació de la biodiversitat i dels espais protegits”. Personalment, diria que el fet de tirar-ho tot plegat endavant, ja no només sense llegir al·legacions sinó vantant-se al mateix temps del gran diàleg i consens aconseguits, demostra també greus deficiències en  comunicació i responsabilitat amb la ciutadania.

Al món anglosaxó sovint s’utilitza el terme accountability per expressar la necessitat de verificar si les declaracions dels polítics s’ajusten a la realitat o si les seves accions i polítiques s’assemblen a les promeses dels seus programes. A Austràlia, on he passat una llarga temporada, la televisió pública disposa d’una unitat de periodistes dedicada exclusivament a comprovar si les afirmacions expressades pels polítics s’ajusten a la realitat i mesuren, a partir de dades objectives, el grau de veritat (o falsedat) que contenen. A Sydney, Melbourne, Perth o Adelaide el nostre conseller hauria de rumiar-s’ho dos cops abans d’afirmar segons què o, almenys, donar suport al que diu amb les proves que, en el cas de la Junta Rectora del Parc Natural, no ha ofert.