Revista Emporion

Anonymous

2

Cada mes, a EMPORION, destaquem el nom d’una pel•lícula de les que hi ha programades al Cinema Montgrí com a “pel•lícula del mes”. Encara que en el mes de gener hi posàvem La conspiración, del sempre prestigiós actor i ara també director Robert Redford, a mi personalment m’ha sorprès molt favorablement Anonymous, del director Roland Emmerich.

M’ha sorprès per diversos motius. Primer, perquè no m’esperava d’aquest director que fins aquesta obra ens havia ofert pel•lícules d’extraterrestres, desastres, prediccions apocalíptiques, gestes patrioteres, de molts efectes especials i amb poc contingut, com Soldado universal, Godzila, Independence Day, Elpatriota, 2012, aconseguís una pel•lícula tan interessant i atractiva en molts sentits com aquesta. Segon, perquè encara que l’empremta cinematogràfica de l’Emmerich es manté, aquesta és una pel•lícula diferent, impregnada de tocs de gran qualitat. En l’aspecte formal, aconsegueix una magnífica recreació de l’Anglaterra elisabetiana del segle XVI, i en el contingut, un esperit d’estimació cap al teatre, cap a l’art en general i, sobretot, en la força de les paraules, la qual cosa ens situa en una època convulsa d’odis, traïcions i afany de poder. I tercer, perquè crec que arriba a crear el dubte de si l’admirada figura del gran dramaturg anglès William Shakespeare va ser realment l’autora de la que pot ser considerada l’obra més important de la dramatúrgia en llengua anglesa.

anonymousÉs la primera vegada que la cinematografia es fa eco d’un antic problema erudit que es veu que va guanyant adeptes. L’anomenada Teoria d’Oxford. Fou ja l’any 1780 quan es va començar a dubtar que Shakespeare fos realment escriptor. Està documentat que hi havia un actor amb aquest nom, però que difícilment podia ser l’autor de les obres que se li atribuïen. Fer teatre no és una tasca fàcil i més encara si parlem d’obres com Hamlet, Julius Caesar, Macbeth o el drama romàntic de Romeu i Julieta, per citar-ne alguns dels més coneguts. Obres que han transcendit segles, llengües i cultures i que només una ploma genial podia escriure. Un artista que tingués coneixements i capacitat per descobrir els aspectes immutables del cor i la ment humana. Que sabés plasmar oportunament les cites més fascinants i els més romàtics sentiments. Que conegués de prop els retorçats odis i afanys de poder que portessin a les més execrables traïcions i assassinats. Retrat fidedigne de les reialeses i nobleses de l’època, i tot això exposat amb un verb d’extraordinària qualitat tècnica, fascinant per al lector/espectador.

Fa difícil de creure, segons els experts, que un humil actor, fill d’un comerciant de Stratford on Avon, amb només reduïts estudis secundaris, fos capaç de crear la magna obra literària atribuïda a un tal Shakespeare.

Tal com ens explica la pel•lícula, William Shakespeare, actor, per casualitats i conveniències personals, va prestar el seu nom a les obres teatrals i líriques que havia escrit un altre autor. Però qui va crear realment aquesta impressionant obra d’art literària? Aquí sorgeixen els dubtes i les teories. Uns aposten pel poeta filòsof Francis Bacon. D’altres pel dramaturg Christopher Marlow, descartat per molts perquè va morir prematurament assassinat. D’altres per Ben Jonson, també dramaturg, que segons ens narra la pel•lícula, sabia la verdadera autoria de les obres de Shakespeare però que sota amenaces havia jurat mantenir-la en secret. La tesi més acceptada és la dels “oxfordians”, entre els quals es compten personalitats artístiques i científiques tan importants com Freud, Whitman, Emerson, Marc Twain, Dickens o Chaplin, en la qual també es basa la pel•lícula i que mantenen la convicció que les obres atribuïdes al mediocre actor Shakespeare eren sorgides de la ploma d’un influent, culte i refinat personatge de la noblesa anglesa, Edward De Vere, comte d’Oxford.

L’Anglaterra d’Isabel I va ser una època d’intrigues, d’enamoraments cortesans il•lícits, de conspiracions promogudes per una noblesa àvida de poder, i tot això quedava reflectit en el lloc més inesperat, el teatre londinenc. Això ho recull magistralment l’obra d’Emmenrich i ens mostra com Edward De Vere, posat com a veritable protagonista de la història, tenia suficients motius perquè les obres que es representaven, a les quals solia assistir com a espectador, no ho fessin sota el seu nom. Un noble, vinculat a la cort, proper a la reina (la pel•lícula ens el mostra com un dels seus amants), no podia rebaixar-se a posar el seu nom a obres que el poguessin relacionar amb el teatre públic. Un espectacle que sovint eren sàtires a la noblesa i denúncies a les ambicions, afany de poder i despotisme de la mateixa monarquia. Així De Vere, comte d’Oxford, escriuria les obres i les firmaria amb el nom de William Shakespeare.

És versemblant tot el que ens mostra com a real la pel•lícula? La veritat és que ningú no ho ha pogut demostrar amb certesa. Però una vegada vista, podem arribar a aquesta conclusió. Què importa? El que ens queda del film d’Emmenrich és una obra sobre altres obres, teatre dins del teatre. Un retrat de l’art. Allò que implica un artista en la necessitat de creació i, en aquest cas, també en la força de les paraules que pot induir aquesta efervescència interior que eflueix d’un públic entregat.

Ben lluny del desprestigi cap al portentós dramaturg, la pel•lícula és un elogi cap als que saben donar un bon ús al do de la paraula. La versemblança històrica de la trama queda en mans dels experts. Anonymous no és res més que cinema. Cinema d’aquell que t’atrapa des de la primera seqüència i ens manté atrapat fins i tot quan sortim de la sala.

És una llàstima que a la projecció a la pantalla del Cinema Montgrí els dies 7, 8 i 9 de gener només hi assistissin 87 persones.

Comentaris