Revista Emporion

Àngel Guimerà (1845-1924)

6

Disset vegades consecutives candidat al Premi Nobel de Literatura

 Si l’idioma del país és algun cop abominable, és quan se’l sent en la boca meretriu dels que el prostitueixen. Vergonya eterna a aquells que, despreciant son idioma, alaben lo dels altres.

(Cita utilitzada per Guimerà,  de Dante Alighieri, amb què va cloure el discurs de presa de possessió de la presidència de l’Ateneu Barcelonès, l’any 1895)

“Ha estat home de crits i veus enceses

que ens han gronxat i ens han fiblonejat;

ha fet viure miracles de princeses

i ha fet lluir punyals de llibertat.

(Josep M. de Segarra, versos dedicats a Guimerà en el seu enterrament, 1924)

Guimerà era el poeta civil de Cataluña, el verdadero fundador del teatro catalán” (ABC, 1924)


Terra baixaEn un magnífic article publicat a la revista El Temps, l’escriptor i crític literari Lluís Bonada comenta que, segons unes investigacions fetes pels estudiosos Enric Gallen –professor de la UPF– i Dan Nosell –professor de la Universitat d’Uppsala–  acabades de publicar  per l’editorial Punctum a la col·lecció “El Vuit-cents”, del Grup d’estudi de la literatura del vuit-cents, Àngel Guimerà va ser el candidat que ha estat proposat més vegades al Premi Nobel de Literatura sense obtenir-ne el guardó: disset ocasions consecutives en total. La seva candidatura va ser acceptada ininterrompudament des de l’any 1907 fins el 1923. La persona que ha estat candidata més vegades només ho ha estat dues vegades més que Guimerà, però va ser, a diferència d’ell, un candidat triomfador, ja que va obtenir finalment el premi a l’ocasió número dinou: el danès Johannes V. Jensen,  l’any 1945. Segons aquests estudiosos, abans de l’any 1913, els dictàmens dels experts recollien les virtuts literàries i morals –l’idealisme– de l’autor de Terra baixa, la seva obra de plenitud,  afirmant que era un dels millors escriptors del seu temps. En efecte, des de la primera obra escènica internacional estrenada a París, al teatre Bodinière, el 28 de desembre de 1897, les seves obres van ésser traduïdes com a mínim a setze idiomes (castellà, alemany, anglès, francès, esperanto, hebreu, holandès, jiddisch, suec, noruec, italià, sicilià, portuguès, rus, serbi,  txec…) i se n’han escrit i compost de Terra baixa dues òperes: La catalane (francesa) i Tiefland (alemanya). Amb tot aquest bagatge, Guimerà va estar a punt de guanyar el Premi Nobel de Literatura,  l’any 1913, a proposta del president de l’Acadèmia Sueca, Hagberg, que havia vingut l’any abans  a Catalunya i havia traduït l’autor català a la seva llengua en aquells temps, però finalment  el va obtenir Rabindranath Tagore. En un informe del nou president entrant, Harald Hjärne, de l’any 1919, quedava clar, però, que a partir d’aleshores no es podria donar el premi ni a Guimerà ni a Juhani Aho –un altre dels ferms candidats– si abans no havia estat concedit el Nobel a un escriptor d’una llengua d’una cultura hegemònica, és a dir, en el primer cas, l’espanyola, i en el segon, la sueca, pel temor a “generar conflictes”.  L’any 1922, va guanyar Jacinto Benavente, i  Hagberg, en una carta seva escrita l’any 1925, deu mesos després de la mort del gran dramaturg català, reconeixia que el premi a Benavente va ser no pas per motius únicament literaris. La candidatura de l’escriptor castellà va ser proposada per un altíssim nombre de membres de la Real Academia Española, acompanyada d’una forta pressió diplomàtica en contra de Guimerà  i amb el suport complet de  l’Acadèmia de França, motius que finalment varen resultar ser claus. Gallen i Nosell conclouen amb claredat que el Premi Nobel de Literatura no va ser finalment atorgat a Guimerà per raons estrictament  extraliteràries, principalment per la manca de suport acadèmic internacional, al no tenir el geni literari català el necessari i imprescindible suport d’un estat al darrere, afegit al fet que l’Acadèmia Sueca finalment no volia conflictes diplomàtics de cap mena, relacionats amb candidatures de cultures petites o minoritzades que podien comportar reivindicacions de caràcter polític que en aquells moments no estava disposada a acceptar o assumir.

Coneguem-ho i recordem la nostra història. I reconeguem i rellegim aquest nostre i tan gran geni literari… El millor homenatge.

Bibliografia

Bonada, L. “L’autèntica història de Guimerà i el Nobel”. El Temps, 2012,  número 1.454, pàg. 64-66.

Vidal iCosialls, J. R. “Introducció. ‘Terra  baixa’ d’Àngel Guimerà”,  Clàssics Literaris, ed. McGraw Hill, Madrid, 2000.  

Comentaris