Anar a l’origen del problema

56

Aquest mes d’abril passat, més de 1.500 persones han deixat la vida intentant arribar a Europa des de la riba sud del Mediterrani.

El mar s’empassa dia sí i un altre també centenars de persones que intenten arribar a Europa des de l’Àfrica o l’Orient Mitjà per a buscar una vida millor per a ells i per als seus fills. Per fer-ho es posen en mans de les màfies i assumint un riscos extrems que sovint els costen la vida. La solució a aquesta tragèdia diària no és enfortir els sistemes de protecció i de rescat, que també. Aquest problema només es pot resoldre anant a l’origen. Però això no sembla que estigui en els plans dels governs europeus.

La Unió Europea, per molt que vulgui, no aconseguirà mai ser un compartiment estanc. Per moltes tanques i reforçament de les barreres frontereres, sempre hi haurà qui les intentarà saltar. La majoria de la gent que fuig dels països africans són més refugiats polítics que immigrants. Els conflictes de Síria o Líbia o les penúries econòmiques dels països subsaharians empenyen milers de persones cap al nord, cap a un intent desesperat de creuar el Mediterrani pensant que a l’Europa rica i democràtica tindran una vida millor.

Però en comptes d’anar al fons del problema, els governs occidentals es queden en la part final. És evident que la Unió Europea no pot ser receptora constant d’un flux migratori massiu. Això crearia altres problemes i donaria més al·lè als moviments xenòfobs cada vegada més potents. El que passa sovint és que la indefinició, el no tenir clar quin és el paper europeu en aquests països i una política més basada en interessos econòmics que no pas en objectius polítics ens han portat fins aquí.

Sembla que des d’Europa no hi hagi capacitat per a fer anàlisis serenes i a fons de les necessitats d’aquests països. La gent no fuig del seu país perquè sí. Les raons són múltiples i cada vegada més complexes. Podem analitzar el que ha passat a Líbia els últims anys, per exemple. Durant la dictadura de Muammar al-Gaddafi, aquest va passar de ser considerat un perillós terrorista a ser el millor soci del nord d’Àfrica. D’estar a la llista negra d’Occident a ser-ne un soci privilegiat. Quan les revoltes de la primavera àrab van arribar a Líbia, a principis del 2011, els governs occidentals van dubtar. I finalment van apostar per deixar-lo caure. La raó bàsica va ser que podien accedir als grans jaciments de petroli i gas de Líbia sense que haguessin de passar pel control de l’estrafolari dictador.

Amb una Líbia ingovernable, i amb altres dictadures de la zona tocades, el país es va convertir en un estat fallit en el qual s’hi ha implantat amb força l’Estat Islàmic. Les imatges de les decapitacions de cristians al costat del mar per part dels islamistes radicals són aterridores. Si visquéssim a Líbia, què faríem? No tindríem ganes d’agafar el primer bot per intentar marxar del país? I quin camí escolliríem? No preferiríem arriscar-nos a creuar el mar i arribar a una Europa democràtica? O creuaríem el desert per anar cap el Sudan o cap a Mali? La resposta és força clara.

La Unió Europea no ha d’invertir esforços aposar tirites sinó a anar a buscar l’arrel dels problemes, si no aquests es faran eterns. Molta de la gent que intenta creuar el Mediterrani ho fa perquè la misèria, la por o un futur incert són el seu dia a dia. En alguns països s’hi pot invertir per crear unes condicions econòmiques que els facin prosperar. Si econòmicament es reactiven aquests països, ningú en marxarà.

D’altra banda, en els casos on hi ha conflictes bèl·lics oberts, potser cal intervenir-hi decididament per eliminar aquests elements pertorbadors, establir-hi governs al més democràtics possible i recomposar les institucions estatals. És evident que això, per als europeus, requerirà esforç i sacrifici però és l’única opció. Deixar que, per exemple, l’Estat Islàmic controli totalment Síria o el Líban és plantar la llavor dels grans conflictes del futur. Amb la crisi econòmica persistent, els europeus estem més preocupats per  veure com en sortim, però no podem tancar els ulls al que ens ve al damunt. Aquests milers de morts són el senyal clar que les coses no s’estan fent bé. Són el senyal clar del que està passant a no massa quilòmetres de distància.

Si la Unió Europea vol tenir un paper destacat en la geopolítica mundial ha de començar a actuar conjuntament com a potència. I això implica avançar-se als problemes, resoldre els conflictes interns i començar a plantar cara als que tenim en el nostre entorn més immediat. Si només ens fixem en l’economia i no observem els moviments socials i polítics que s’estan produint a l’Àfrica i a l’Orient Mitjà, quan la UE s’adoni del que té al voltant, ja serà massa tard per a fer-hi front amb garanties d’èxit.