Revista Emporion

Amén

3

“Annuntio vobis gaudium magmum. Habemus Papam”. Amb aquestes tradicionals paraules, el passat dia 13 de març, el món coneixia que acabava de ser escollit Papa el cardenal argentí Jorge Mario Bergoglio, el qual exercirà el seu pontificat amb el nom de Francesc. Benvingut, Santedat.

Les reflexions que llegireu són un punt de vista i una opinió estrictament personals, millor dit, són un desig i una esperança de com m’agradaria que en certs aspectes terrenals i de forma actués la nova màxima autoritat de l’Església.

Modestament, crec que per a l’Església seria bo que el nouvingut, entre altres virtuts, fos una persona ferma, agosarada, innovadora i revolucionària en el més bon sentit de la paraula; que tingués coratge per trencar amb uns motllos i uns estàndards que s’arrosseguen de fa molts segles i que avui, com a mínim, han quedat desfasats i anacrònics.

No entraré ni molt menys en qüestions teològiques, espirituals, de fe, de missatge o de doctrina. Déu me’n guardi d’entrar en aquests assumptes sobre els quals no sóc ningú per opinar.

Dels molts fronts i problemes que té oberts l’Església, tant interns com externs, només entraré a considerar-ne un que podríem suposar menor i menys cruent; dels que per solucionar-lo només faltaria la voluntat de voler-ho fer. Em refereixo al de la imatge que dóna la persona del Papa i, en general, totes les altes jerarquies eclesiàstiques. Em centraré exclusivament en la impressió que transmeten les vestidures i complements que utilitzen, especialment en la litúrgia i en ocasions solemnes.

Per començar, m’atreviria a dir que estan potser fins i tot una mica en contradicció amb un missatge d’humilitat i caritat. Fa també la sensació que, malgrat la voluntat que es té de voler apropar-se als fidels, a les gents i al món, la seva aparença és la d’una persona que està en un estatus i una òrbita molt llunyana a la de la immensa majoria de mortals. Jesús era del poble, convivia, vestia, menjava i habitava entre la gent i en res es diferenciava dels altres, estava totalment integrat amb els seus.

Crec que tant la mateixa Església com els fidels necessitem un home proper, que s’acosti a tots, d’una manera humil, senzilla i natural.

Amb la situació que ara mateix està travessant el món, al meu entendre, seria un moment prou oportú perquè el nou Papa, donant un exemple d’humilitat a molta gent que també n’està necessitada, prescindís de les tiares carregades de pedreria, del tron pontifici, de les mitres, bàculs, grans creus daurades, anells d’or, sabates vermelles, i sobretot de tantes casulles multicolors excessivament enfarfegades i ornamentades. Hauria d’arraconar també la pompa d’alguns elements i seguicis que solen l’acompanyar-lo, al meu parer innecessaris, i que com a mínim fan mal als ulls.

En temps de tantes estretors econòmiques, amb molta gent que pateix serioses dificultats i ho està passant realment malament, aquest detalls semblen situar el Papa molt lluny de la realitat quotidiana, potser segles enrere, on semblants ostentacions eren més signes de poder terrenal que espiritual.

¿No seria més apropiat que vestís sempre, per més solemne i especial que fos l’ocasió o celebració, amb una simple sotana blanca i un senzill solideu al cap, tal com sol anar habitualment?

Crec modestament que aquests petits canvis en res afectarien la fe dels creients, molt al contrari, potser veuríem el Papa, malgrat la seva alta missió, una mica més accessible, coneixedor de la realitat, proper i humà.

No n’hi ha prou de ser una persona humil i de gran caritat, també cal aparentar-ho, i malauradament estem en un món on les aparences i la imatge compten molt.

Totes aquestes reflexions, quasi inevitablement, m’han conduit a unes altres. Si Jesús visqués avui dia entre nosaltres, com aniria vestit? En quin tipus de vehicle viatjaria? On viuria? Aquestes preguntes no me les puc pas contestar, però coneixent una mica la seva trajectòria vital quan va conviure com a humà entre nosaltres, sí que almenys em deixen intuir com no aniria vestit, amb quins vehicles no viatjaria i on no viuria.

Aquestes senzilles i personals reflexions que he exposat, segurament deuen ser del tot equivocades, inviables o el que vulgueu, perquè l’Església té el mateix Papa i moltes eminències en matèria de fe i costums, que poden corregir i adaptar les seves formes mundanes als temps actuals. Si no ho fan, és que deuen tenir poderoses raons, que en aquests moments desconec o no encerto a endevinar.

Això dit, no és una crítica, és tan sols un desig personal, una esperança i la meva modesta opinió.

Si el nom que ha escollit el nou Papa és perquè té com a referent Sant Francesc d’Assis, com a mínim, és un bon senyal. Tothom que conegui la vida del Sant, sabrà a què em refereixo, un exemple a seguir per tot el que acabo d’exposar.

Amb tota seguretat, l’Esperit Sant va il·luminar els cardenals, que hauran escollit per a l’Església el Papa que més li convé.

Amén.

Comentaris