Revista Emporion

Altamira

11

El descobriment i la poèmica portades al cinema

El dia 20 d’aquest mes de maig, s’estrenarà a la pantalla del Cinema Montgrí Altamira, dirigida per Hug Hudson, l’antic director de Carros de fuego i Greystoke, la llegenda de Tarzán, que després  d’uns anys d’inactivitat torna a la direcció per portar a la pantalla  el descobriment de les coves d’Altamira. El film se centra en el descobriment que va fer Marcelino Sanz de Santauola, personatge interpretat per Antonio Banderas, un arqueòleg amateur càntabre que, el 1879, va trobar per casualitat aquest famós llegat de la prehistòria.

Aquest personatge pertanyia a una família benestant de l’alta societat muntanyesa, era aficionat al col·leccionisme de fòssils i plantes exòtiques, entre altres coses. L’any 1899, va visitar l’exposició Universal de París i el que allà va veure el va impulsar a emprendre excavacions a les coves d’Altamira, que havien estat descobertes  l’any 1868 per un caçador anomenat Modest Cubillas. El caçador va descobrir l’entrada de la cova a l’intentar alliberar el seu gos, que havia quedat  atrapat entre les esquerdes d’unes roques al perseguir una peça. En aquell moment, la notícia del descobriment d’una cova no va tenir la menor transcendència entre el veïnat de la zona. És un terreny càrstic caracteritzat per posseir ja milers de grutes; així que una més no va suposar cap novetat.

En una d’aquestes visites, mentre Santauola cercava a terra restes de materials i restes de senyals de la possible ocupació humana de la cova, la seva filla, que l’acompanyava,   li va assenyalar la presència d’animals esgrafiats al sostre de la cova.

Sorprès per la troballa, de seguida ho va relacionar amb els objectes arqueològics que havia vist a París. Va fer un copiat dels dibuixos i va recollir materials per estudiar-los. També va fer construir una porta per evitar l’entrada a la cova.

A partir d’aquí, va iniciar la divulgació de la que ell considerà transcendent troballa i va publicar un fulletó titulat Breves apuntes sobre algunos objetos prehistóricos en la provincia de Santander (1880), on manifestava com l’observador quedava sorprès al contemplar, a la volta de la cova, un gran nombre d’animals pintats, i va comunicar tots aquests descobriments a Juan Vilanova i Piera, catedràtic de Paleontologia de la Universitat de Madrid, que va donar suport a les conclusions de Santauola, però aquestes tesis no varen tenir suport. Els experts contemporanis varen considerar que les pintures descobertes no eren tan antigues, fins i tot n’hi va haver que les van considerar fetes per algun pintor modern aficionat. Davant d’això, l’ombra d’un frau es va començar a insinuar sobre el descobridor càntabre.

A tot això s’hi va afegir ràpidament l’Església, que va iniciar una nova controvèrsia entre la ciència i la religió. Era l’època de les teories darwinistes sobre l’evolució de l’home que s’enfrontaven a la doctrina del dogma catòlic. Tot i que Santauola i Vilanova eren catòlics antidarwinistes, es van enfrontar amb la jerarquia eclesiàstica defensant la seva teoria que els humans havien estat creats per Déu, amb la capacitat, des d’un principi, per crear obres com les que es reproduïen a Altamira. Els darwinistes, en canvi,  ho situaven en un punt evolutiu en el qual els humans havien arribat a un llindar que els capacitava per realitzar les pintures rupestres de la cova d’Altamira.

Enmig d’aquesta polèmica, sorgiren les veus dels científics francesos que s’agruparen en detriment de reconèixer l’autenticitat de les pintures com a autèntiques pintures prehistòriques, les més antigues fins aquell moment.

Hagueren de passar uns anys fins que a les coves franceses es va descobrir l’art parietal. El professor francès Cartailhac va ser un dels més grans opositors a l’autenticitat d’Altamira. El descobriment de gravats i pintures, a partir de 1895, a les coves franceses de la Mouthe, Combarelles i Font-de-Gaume, li fa reconsiderar la seva postura. Després de visitar les coves, va escriure a la revista L’Antropologie (1902) un article titulat “La grotte d’ Altamira. Mea culpa d’un sceptique”. Aquest article comportà el reconeixement de la comunitat científica francesa de l’autenticitat paleolítica de les pintures d’Altamira; però aleshores Santauola i Vilanova ja havien mort.

Aquesta és la  història en la qual es basa Altamira, una producció espanyola protagonitzada per Antonio Banderas i dirigida amb solvència per Hug Hudson, que defuig dels trets d’autoria per cenyir-se al relat dels fets històrics. Aconsegueix així una obra amb tons melodramàtics i èpics, magníficament fotografiada, entretinguda i interessant.    

Comentaris