Alcobaça

61

Alcobaça és una població portuguesa que passaria força desapercebuda si no fos pel seu monestir, un dels més esplèndids que mai he vist. Almenys a mi m’ha deixat bocabadat. En els creuers de la nau sorprenen dues tombes d’excel·lent factura: la del rei Pere I i la d’Inés de Castro. Pere I, per raons d’estat, es veié obligat a casar-se amb Constança, infanta de Castella, malgrat que estava enamorat de la dama de cort Inés de Castro. Quan Constança va morir, Pere va anar a viure amb Inés a Coïmbra, però va ser assassinada per mandat del pare de Pere, Afons IV, l’any 1355. Aleshores Pere va declarar haver-s’hi casat, va exhumar-ne les restes i va coronar-la, i va obligar els cortesans a posar-se de genollons davant d’ella i fer-li un petó a la mà. Pere I i Inés descansen junts i així ho va disposar el rei perquè el primer que vol veure el dia del judici final és la seva estimada.

La nau de l’església representa com poques d’altres l’austeritat de l’arquitectura del Cister. El claustre, la cuina, el refectori… el conjunt m’ha semblat de tan bon gust que pràcticament he levitat tot escoltant la lleugera remor de l’aigua del preciós lavatori del claustre… quan heus aquí que una melodia llunyana m’ha cridat l’atenció. He cregut, en un primer moment, que es tractava de música ambiental, però era massa real perquè hi ha ones que només la música en viu transmet. M’he afanyat per descobrir d’on brolla la font musical i, en arribar a la sala capitular, m’he trobat amb el contratenor Luís Peças, que cantava la preciosíssima Lascia ch’io pianga del sempre extraordinari G. F. Händel.

L’excel·lent sonoritat de la sala ha ajudat a provocar el miracle. Són moments difícils d’explicar si és que a qui llegeixi aquestes paraules no li ha passat alguna cosa semblant en algun moment de la seva vida. Ara en diuen instants de qualitat de vida profunda. En acabar el recital, li he comprat un CD amb peces famoses interpretades per ell mateix. He marxat joiós cap a la platja de Nazaré mentre escoltava les peces. M’he parat davant el mar immens. Tot ha quedat difuminat: les dones que venen peix dessecat a la platja, les parelles que es passegen vora del mar, els nois que juguen a futbol… Només el mar immens, infinit, és capaç d’acompanyar-me mentre torno a escoltar Händel. Penso que no sóc més que una onada de les milions que el mar forma i que per llei de vida, després de l’impacte sobre l’arena, la meva onada retornarà al mar i es confondrà amb l’infinit, però no sense retornar-li de manera agraïda els instants viscuts amb tanta força i emoció. Aparentment, el mar seguirà igual que abans, però jo sé que el mar haurà guanyat aquesta engruna de grandesa després que la meva existència tan limitada, tan deficient, tan feble, hagi estat capaç d’oferir-li la vibració d’una vida exultant pel do de la comunicació.

 

Monastir d'Alcobaça