Revista Emporion

Albert Sánchez Piñol

5

L’escriptor català més traduït sacseja el mite del 1714

“El núvol de l’oblit avança imperceptiblement  
i foravia el nostre pensar 
del camí recte de les coses”

Píndar (Poeta grec, Olímpica VII,   522/518aC-455-438aC)

“En la pau, els fills enterren els pares; mentre que en la guerra, els pares enterren els fills”

Herodot (Historiador i geògraf grec, 484aC-425aC)

“La resistència va ser tan desesperada que des de les muralles els civils llançaven fins i tot estàtues de sants”

“No sabràs fins que no et donis, no et donaràs fins que no sàpigues”

A. Sánchez Piñol (Escriptor i antropòleg, Barcelona, 1965)

                Amb l’excel·lent notícia que Catalunya podria ser la convidada de la Fira del Llibre infantil i juvenil de Bolonya, i amb la confirmació que la literatura catalana participarà en la Fira de Göteborg (Suècia) en l’apartat de Voices From, i arran de l’interès creixent per la nostra literatura a l’estranger, a partir de l’èxit de la Fira del llibre de Frankfurt l’any 2007, el periodista Jaume Vidal, fa balanç  i enumera les traduccions fetes fins al moment a altres idiomes d’escriptors catalans.

                I remarca que és Albert Sánchez Piñol, -autor de Victus, el seu últim llibre, i el de més èxit en la darrera diada de Sant Jordi-  l’escriptor que fins ara a més llengües ha estat traduït (n=33), immediatament seguit per Mercè Rodoreda (n=32) i Salvador Espriu (n=31). Pel que fa als títols dels llibres més traduïts , el podi l’ocuparien en ordre decreixent de freqüència: La pell freda de Sánchez Piñol (33 llengües), la plaça del Diamant de Mercè Rodoreda (n=32), La ciutat invisible d’Emili Rosales (n=16) i Pandora al Congo de Sánchez Piñol (n=16). Els seguirien de prop, amb 15 traduccions, Mirall trencat de Rodoreda, Camí de Sirga de Jesús Moncada i Tirant lo blanc de Joanot Martorell.

                Albert Sánchez Piñol, l’autor català més traduït, acaba de publicar amb èxit i ofici i en castellà, la novel·la històrica “Victus” on narra la Guerra de Successió espanyola, que segons Joan B. Culla, professor d’Història Contemporània de la UAB,  pot considerar-se com la guerra més destructiva del seu segle i la primera de les conteses bèl·liques mundials, que va costar  1.251.000 vides i va empobrir els principals països implicats i que va acabar-se  l’11 de setembre de 1714 amb la caiguda heroica de Barcelona, després d’un setge feroç de tretze mesos de durada. Fins aleshores el setge més llarg sobre una ciutat havia durat trenta dies. Només durant els dos primers mesos de bombardeig van caure sobre una ciutat de cinquanta mil habitants més de trenta mil bombes. I pel que feia a tropa, menys de sis mil civils en armes varen lluitar contra quaranta mil soldats, és a dir per cada defensor de Barcelona n’hi havia cinc de borbònics. Al final i per la força de les armes, Catalunya es convertia en una nació sotmesa a Castella. Recorda Martí-Vilalta que amb el Decret de Nova Planta (1716), el “govern espanyol” anul·lava les institucions de Catalunya, prohibia la llengua catalana i tancava les universitats del nostre país (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Tortosa, Solsona i Vic), creant-ne una de nova, la de Cervera, sota el seu control. Els catedràtics van ser designats personalment pel capità general, que els va escollir entre els aduladors de Felip V.

                De la novel·la Victus, exemple clar de literatura sòlida, amb el do d’aconseguir el difícil equilibri de divertir, entretenir, i fer gaudir tot instruint alhora, -un bon antídot contra el núvol de l’oblit-, voldria remarcar-ne tres aspectes, molt ben documentats,  que sacsegen versions històriques acadèmicament establertes del mite del 1714.

                En primer lloc, cal recordar que la guerra comença com un conflicte successori perquè Anglaterra estava en contra de la unió dinàstica entre França i l’Imperi espanyol. Londres no admetia un poder continental tan fort i per això va donar suport a l’arxiduc Carles d’Àustria com a candidat alternatiu a Felip V, recolzat per Castella i França. Però, dintre d’Espanya s’enfrontaven dues concepcions del poder polític, la catalana i la castellana, radicalment oposades. Els catalans varen posicionar-se a favor de l’arxiduc Carles per preservar les seves Constitucions i les seves llibertats. Un fet que explicaria la desesperada resistència de Barcelona dels anys 1713 i 1714 . Cal ressaltar en aquest context un fet històric important: l’incompliment per part dels anglesos, l’any 1713, del “pacte de Gènova” signat l’any 1705 entre Anglaterra (l’enviat de la reina Anna d’Anglaterra, era Mitford Crowe), i Catalunya (els comissionats catalans eren Domènec Parera i Antoni de Peguera), tot argumentant: “It is not for the interest of England to preserve the Catalan liberties.”  Era el “tractat d’Utrecht” en el qual s’imposà la renúncia dels Borbó a governar alhora a França i Espanya. A canvi, Anglaterra no intervindria en l’assumpte català, i Espanya perdria Gibraltar, Menorca, els Països Baixos, Milà, Nàpols, Sicília, Sardenya i Sacramento, a banda d’importants concessions comercials als britànics.

                A les gasetes de Londres es publicaven crítiques i retrets a la política exterior anglesa. Hi havia debats al Parlament. El “cas català” era flagrant. Recentment el “cas dels catalans” ha estat rescatat de l’oblit en una lloable iniciativa cívica amb l’objectiu de rememorar aquesta oblidada realitat i treballar per aconseguir complicitats i sinèrgies pel democràtic dret a decidir del poble de Catalunya.

                En segon lloc, el revisionisme històric espanyolista tendeix a fer creure que el poble català va ser manipulat per unes classes dirigents que van forçar-lo al sacrifici, quan la realitat històrica és a la inversa. En contrapartida, el catalanisme del segle XX ha ocultat el trist paper de les classes dirigents catalanes: els patricis catalans (capellans i nobles) el 1713 varen votar per la submissió i contra la defensa de Barcelona (eren els anomenats «claudicacionistes»). Varen posar mil traves jurídiques per dilatar els tràmits de resistència (Sánchez Piñol s’hi refereix amb ironia anomenant-lo el legalisme insà dels «pendons vermells»), però no ho van aconseguir, ja que la pressió popular va obligar-los no a la rendició sinó a organitzar la lluita.    

                Finalment, el redescobriment de la figura immensa de Villarroel, (“Don Antonio de Villarroel Peláez“), el general castellà i màxima autoritat militar del catalans que va defensar amb honor i coratge el setge de la ciutat comtal. Heroi d’una peça que no ha estat prou valorat, abnegat fins a la desraó, i que l’autor de Victus el reivindica i el posiciona sense dubtar per damunt de Casanova (“Rafael Casanova, també va complir però no es va arribar a acostar a la grandesa d’en Villarroel“), i fins i tot per sobre del conegut general Josep Moragues.

                Villarroel, va ser ferit el darrer dia de l’assalt i va passar la resta de la seva vida empresonat i torturat. Moragues va ser esquarterat i decapitat per les tropes borbòniques el 1715. Casanova, en canvi, va seguir exercint d’advocat sense cap represàlia. Caldria fer a Villarroel una justa restitució històrica i cívica i un gran homenatge.

                Finalment, ens cal recordar també el capità Francesc de Castellví, natural de Montblanc, peça clau en el coneixement de la nostra memòria col·lectiva ja que en el seu exili a la ciutat de Viena va dedicar la resta de la seva vida a escriure la gran crònica de la Guerra de Successió en una obra immensa i cabdal de prop de cinc mil pàgines manuscrites d’una imparcialitat radical, anomenada ”Narracions històriques des de l’any 1700 fins l’any 1725″, per tal d’immortalitzar la gesta dels catalans en la lluita per les seves llibertats.

Bibliografia

1.       Vidal J. “In diamond square“. Avui, 16 de maig de 2013, pàg. 33
2.       Sánchez Piñol A. ” Victus”. La Campana, Barcelona; 2013.
3.       Sánchez Piñol A. “Francesc de Carreras i el 1714″. La Vanguardia, 27 de gener de 2013, pàg. 53.
4.       Sánchez Piñol A. “Les mentides del 1714”. Ara, 1′ de setembre de 2011, pàg 27.
5.       Martí-Vilalta JL. “Ara és l’hora, catalans”. Farell (ed) 2013
6.       http://www.casdelscatalans.cat/fase1/index.php
7.       Nopca J. “Torna Sánchez Piñol”. Ara. Dimecres 11 de juliol 2012, pp 26-27.
8.       Ballarín JM. “La història”. Avui, 29 de juny de 2013, pàg.21
9.       Sans E. “Tractat contra la nació catalana”. Avui, 13 de juliol de 2013, pàg. 36

Comentaris