Al Cinema Montgrí la sessió continua

195

Iniciem un nou any i les sessions de cinema al local municipal Cinema Montgrí continuen. Ja s’han acomplert 32 anys des que aquest espai d’exhibició cinematogràfica va iniciar, com a local públic, la programació de projeccions cinematogràfiques, amb una especial cura per satisfer els gustos del públic variat que hi assisteix com a cinèfil o com a entreteniment. Jo penso que totes dues coses no són forçosament contradictòries, el cinema pot fer passar una bona estona i ser de qualitat.

En el temps actual ens resulta difícil què vol dir ser cinèfil. Fa uns anys, podem parlar de més de cinquanta anys, el cinèfil era el que coneixia els directors de les pel·lícules, els actors i actrius. El que esperava que a la pantalla dels cinemes de Torroella hi arribessin els grans títols. El que els dissabtes aprofitava qualsevol moment per entrar als vestíbuls dels cinema per veure els “quadres” que anunciaven les pel·lícules d’aquella setmana. Tenia feina per visitar els tres cinemes de Torroella. Tenia feina per llegir als diaris la crítica i tenia feina per comentar amb companys les pel·lícules abans i després de veure-les. Aquests eren els cinèfils d’aquell temps.

Ara les coses han canviat. També n’hi ha, de cinèfils, però passen més desapercebuts. El cinema dels anys quaranta, cinquanta i seixanta es basava en el glamur d’aquest espectacle, dels actors i actrius que tothom coneixia i, fins i tot, dels directors. Tothom coneixia els més importants: Alfred Hitchcock, Cecil B. De Mille, John Ford, però els més cinèfils també sabien de William Wyler, Elia Kazan, Anthony Mann o John Huston, entre molts d’altres, i només amb la signatura d’algun d’ells ja sabien valorar una pel·lícula. Entre la multitud d’espectadors que cada setmana omplien els cinemes, es podia distingir més o menys el que era, de la seva manera, cinèfil.

Però sabríem identificar els cinèfils actuals? Els que coneixen els actors o actrius, i no parlem ja dels directors. Els que saben valorar si una pel·lícula és o no és bona i en quins criteris es basen. Abans era fàcil deduir a priori si una pel·lícula era bona o no, sempre amb possibilitat d’equivocar-se. Hi havia un arquetipus, normalment basat en el model americà del que s’havia de considerar una  pel·lícula com a bona. Allò que sortia d’aquest cànon  no era considerat de qualitat. Així, quan als anys seixanta a Europa van néixer moviments contraris als models cinematogràfics americans, free cinema anglès, nouvelle vague francesa, nuevo cine espanyol, molts d’aquells considerats cinèfils no els van valorar. Passats els anys, molts dels que ara podem considerar cinèfils fan la valoració del cinema actual a partir d’aquests models. L’avaluació dels nous cinèfils ja no es basa tant en l’espectacle sinó amb el contingut, els missatges i la recerca de noves formes.

Arribats a aquest punt resulta difícil programar cinema per satisfer el cinèfil actual, tant el que segueix la tradició del clàssic, com el que podem considerar nou cinèfil, partidari d’un cinema europeu o, fins i tot, fet amb pocs mitjans a països del tercer món i que plasma la seva problemàtica.

Sortosament a Torroella s’ha trobat la fórmula per satisfer el divers tipus de públic que amb més o menys assiduïtat assisteix a les sessions els divendres a la nit, els caps de setmana a la primera sessió de tarda i a les sessions del vespre i nit dels dissabtes, diumenges i dilluns.

L’existència de l’entitat cultural Cine Club Torroellenc, que compta amb un centenar de socis, permet que es programi alternativament, cada divendres, pel·lícules en versió original, escollides atenent diversos valors que poden satisfer els espectadors que actualment podríem qualificar com a cinèfils, els quals cerquen un cinema d’autor, més personal, més artístic, més compromès.

Les primeres sessions de tarda dels caps de setmana i festius estan dedicades a la projecció de cinema infantil, a algunes de les quals assisteixen per sobre dels cent infants acompanyats o no d’algun familiar, i finalment les sessions del vespre i nit estan pensades per a un públic adult que al cinema s’ho passa bé veient un tipus de pel·lícula  que s’apropa més als gustos  dels antics cinèfils, actualitzada a les tendències del cinema modern actual. Amb aquesta oferta assisteixen anualment a les sessions del Cinema Montgrí entre vint i vint-i-cinc mil persones.

Aquest any passat, en consonància amb el que ha passat a tot el país, l’assistència ha disminuït en relació amb l’any anterior en un onze per cent (uns dos mil espectadors). Els motius són difícils d’avaluar: manca de títols atractius, situació política i també localment superposició d’espectacles el mateix dia i hora.  Fa poc, un diumenge es va organitzar un concert de música de cinema a l’Espai Ter a la mateixa hora que es fa cada setmana la corresponent sessió de cinema del vespre al Cinema Montgrí.

Malgrat les contingències, les sessions continuen a Torroella i s’ha acabat un any i començat el nou amb bon peu. Durant els dies de festa de Nadal, Cap d’Any i Reis s’han pogut programar tres pel·lícules extraordinàries per a un públic variat que va respondre força massivament omplint la sala de cinema. Per Nadal: Coco, pel·lícula infantil Disney-Pixar (550 espectadors). Per Cap d’Any: Wonder (400 espectadors), la història d’un nen de deu anys que neix amb una deformitat facial i que després d’haver patit diverses operacions de cirurgia mira d’encaixar en un nou col·legi. Una pel·lícula especialment recomanada per a nois i noies adolescents. I per Reis: Perfectos desconocidos (507 espectadors), una comèdia espanyola, esbojarrada i coral, feta amb mestria pel director Álex de la Iglesia.

Per acabar aquestes línies no podem deixar de fer un elogi de la pel·lícula Coco i una recomanació al públic adult al qual, d’entrada, aquesta pel·lícula no anava dirigida. Quan es reposi en breu, es passarà també en un horari per a aquest sector de públic, cinèfil o no. És una pel·lícula que ningú  es pot perdre. Aquesta és una carta d’amor a Mèxic i a les seves tradicions, però sobretot al concepte de la mort i els records dels difunts. Tot plegat en una pel·lícula de caire infantil meravellosament transformada pels genis creadors del cinema d’animació Pixar, en una obra agradable, recomanada per a tots els públics. Una obra mestra que en el fons ens diu que, malgrat la mort, mentre existeixi la memòria, existirà la vida, i que l’única manera d’honrar els que ja no hi són és no oblidar-los. Una emotiva i divertida pel·lícula, plena de valors, de música i color, visualment meravellosa i fascinant que, com ha dit un crític en el moment de la seva estrena, “si no t’emociona, preocupa’t, perquè voldrà dir que no tens cor. I, si en tens, és pura pedra”.

Comentaris