Revista Emporion

Així envellim

6

L’evolució del cos pas a pas

Al número 260 de la revista ES del dissabte 22 de setembre de 2012 que cada setmana publica La Vanguardia, em va cridar l’atenció l’article titulat “Així envellim. L’evolució del cos pas a pas a través del temps”. El mes de setembre vaig fer 82 anys, per tant no és estrany que m’hi interessés. Me’l vaig llegir atentament. L’article parlava de l’envelliment del cos i afirmava que “a partir dels 20 anys, fer anys implica una disminució de les funcions del nostre organisme. Al principi el declivi no es nota, però es produeix. Asseguren els experts que la pèrdua és d’un 10% per dècada, encara que hi ha persones que envelleixen més ràpid que d’altres. Associem l’envelliment amb els cabells blancs i les arrugues, perquè la pell i els cabells són una de les parts més visible del cos, però si poguéssim veure el seu l’interior veuríem que el pas del temps modifica tots els teixits i òrgans”. Són les petjades de l’edat. Il·lustraven l’article fotografies de l’interior del cos humà, acompanyades de les explicacions que amb gran claredat aporten els científics. La conclusió és que el cos és una meravella inexplicable, una màquina perfecta!

He llegit uns quants llibres interessants, de bons i seriosos autors, sobre la vellesa. Aquests llibres no només parlen de l’envelliment del cos, com és en el cas de l’article que comento, sinó també de situacions, de sentiments, de pors, de renúncies, de feblesa, de solitud, d’intel·ligència, d’esperança i de l’amor i la companyia en la vellesa.

Si bé és cert que el nostre cos envelleix lentament, aquests valors esmentats que tots, qui més qui menys, heretem en néixer, els podem cultivar tot fent camí, i quan arribem a la vellesa han crescut. Amb els anys adquirim més saviesa, més experiència, més coneixements, aprenem un munt de coses que ens han estat necessàries en el camí de la vida, com ara saber escoltar, comprendre, renunciar, estimar i, molt important, saber ser indulgent i saber perdonar! Si el cos ha envellit, l’esperit es pot haver rejovenit!

Gaudir d’una bona salut és primordial per tenir una bona vellesa. Si hom té bona salut, té més energia, més alegria, més ganes de moure’s, de sortir, de freqüentar les amistats, de viatjar i, en definitiva, de viure! Si la salut no és bona, la vellesa és de mal passar.

En la majoria de casos, quan una persona es jubila els seus fills ja s’han independitzat. S’enyoren, sí, s’enyoren, es troben a faltar. No hi ha ningú a casa esperant, la llar es queda buida, però cal saber-la omplir de nou. Els primers anys de jubilació poden ser una etapa de la vida molt bonica, els millors anys, si es saben aprofitar. Les vacances més esperades, la llibertat per poder realitzar allò que tant ens hauria agradat de fer i que no ens havia estat possible perquè hi havia obligacions que, tot sigui dit, es feien amb ganes i gust. Però aquestes obligacions ara han desaparegut: la independència dels fills es també la dels pares.

D’altra banda, cal saber fer front a les xacres que van sorgint quan el cos envelleix: l’artrosi, la vista que falla, l’oïda que minva, els genolls o les cames que no segueixen, la pèrdua de bellesa física, el saber renunciar a determinades accions… Quan al matí vaig a fer la meva caminada veig, al cim del Montgrí, el nostre castell, fidel sentinella de la nostra vila, i li dic: “Ja no podré pujar més a veure’t, ni venir a tocar les teves pedres centenàries, ni enfilar-me a les teves torres per contemplar el magnífic panorama que tu guardes gelosament… Ja no ho podré fer mai més”. Saber acceptar tot això, i tantes altres coses, amb serenitat i valentia costa, costa molt.

Cristina Ruiz Coloma, psicòloga clínica, acaba un dels seus llibres amb aquestes paraules: “Fer-se gran és l’entrada a una nova etapa d’aprenentatge de desenvolupament personal“. Fer-se gran és també un art. 

Comentaris