Revista Emporion

Així com nosaltres perdonem

4

Setge de Barcelona

Retalls de memòria

Una oració, entre totes, em sembla la de mes segura audiència: el Parenostre.

Oració, la mes humil entre les humils, i que ofrena al Pare allò que més plaent li és, segons testimoni dels apòstols: la pràctica de la caritat.

Caritat que manifestem quan diem “…així com nosaltres perdonem els nostres deutors”.

Clavat a la creu i a punt de rendir l’ànima, Jesucrist intercedia per nosaltres. I ho feia, per última vegada, des d’aquest món, quan demanava “Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”. I qui sap si el fill de Maria esperava que de totes les seves ensenyances, almenys aquesta, l’última i més dolorosa, no fos oblidada pels homes.

Dissortadament, els homes hem oblidat les ensenyances i fins i tot el mestre, i quan les recordem és per a fer-ne befa i, a l’ ensems, escarnir els creients.

“L’home és llop per a l’home”.

I si el fill de Déu tornés a la terra i s’atrevís a dir-nos de nou que hem d’estimar els nostres enemics, i que hem de donar al Cèsar el que és del Cèsar, el tornaríem a matar!

Una ventada d’impietat ha enfollit els homes, i qualsevol motiu es prou bo per clavar lesdents a la gorja del germà.

Una posició social, un inconvenient i unes diferències polítiques o religioses justifiquen l’homicidi, i sembla com si les generacions que han seguit Sant Agustí hagin volgut justificar les hores de pessimisme del fill de Mònica, quan pressentia i augurava la perdició dels humans.

Penso en la tremenda falsedat que presideix les nostres oracions, i com deu repugnar al Senyor la nostra mentida, quan li diem que hem perdonat els nostres enemics.

Massa sovint, l’anàlisi indueix al suïcidi, i és significatiu que mentalitats tan desiguals com Hemingway, el filòsof Xenaris, lady Catherine Russell i Stefan Zweig vagin coincidir a l’hora d’acabar amb la seva angoixa vital.

“No mataràs!” diu el cinquè manament, però abans de poder fer que capitulés Barcelona, el duc de Berwick (1), va haver de matar més de cinc-cents capellans i frares que, al costat del poble, li feren front amb les armes a la mà. I això es quelcom que es repeteix en totes les guerres.

L’hàbit no fa el monjo ni la oració el sant, i quan l’orgull imposa la seva llei i les passions es tornen flama, ho cremen tot. Hem perdut la capacitat d’agenollar-nos davant la nostra consciència i plorar pels nostres pecats, i en foragitar de nosaltres el penediment i el plor hem perdut, a  perpetuïtat, el consol que procura el bàlsam de les llàgrimes.

EI bon camí sembla perdut per sempre, però si un dia, per atzar, fóssim prou humils per a penedir-nos i pregar amb sinceritat, penso que hauríem de resar el Parenostre. 0, si no, repetir l’oració dels hindús de la tribu Khond “Oh, Senyor, nosaltres no sabem el que ens és millor, però tu sí que ho saps. Per això t’implorem!


1- (De wikipedia).  El setge de Barcelona va ser una de les darreres operacions militars de la Guerra de Successió Espanyola, entre el 25 de juliol de 1713 i l’11 de setembre de 1714 i va enfrontar els defensors de Barcelona, compostos per la coronela, l’exèrcit català regular, de tropa procedent de la resta de territoris de la Corona d’Aragó i soldats d’altres territoris que recolzaven a Carles III. Molt sobrepassats en nombre, i completament envoltats de soldats borbònics, els catalans van escollir la resistència fins la mort.

La resistència oferta a Barcelona i els altres territoris de la Corona d’Aragó va aprofitar-la Felip V d’Espanya per destruir les muralles de les ciutats que s’havien resistit a l’avanç borbònic, i per establir una duríssima repressió que va culminar amb la crema de ciutats, com Xàtiva, la derogació de lleis i furs, i l’empresonament i mort de molts ciutadans, establint definitivament un estat sota les lleis de la Corona de Castella.

El 1716, amb els Decrets de Nova Planta es crea doncs, l’estat espanyol amb capital a Madrid.

L’execució de la defensa a la Batalla de Barcelona s’utilitza com a símbol de la resistència del poble de Catalunya en defensa del país, i el referent ha merescut la consideració de recordar-ne la data com a Diada Nacional de Catalunya.

Comentaris