Revista Emporion

On vas amb aquests aires?

2

Durant els mesos de gener i febrer, la premsa de tot el món s’ha fet ressò dels episodis de contaminació atmosfèrica extrema en una extensa zona de la Xina.

Ja era típic que, quan les condicions meteorològiques eren especialment estables, els fums provinents dels tubs d’escapament dels cotxes i de les xemeneies de les indústries s’acumulessin a les ciutats i les cobrissin d’una densa capa de boira grisa que bloquejava la llum del sol. En aquesta ocasió, però, el fenomen no s’ha restringit a les ciutats, sinó que el núvol tòxic ha arribat a cobrir el 13% del territori xinès a causa d’un creixement desbocat de les emissions de cotxes, obres i fàbriques. La concentració de partícules microscòpiques en suspensió va fregar el llindar de 1000 micrograms per metre cúbic d’aire, mentre que, per agafar una referència, l’Organització Mundial de la Salut recomana que ningú s’exposi a més de 10 micrograms per metre cúbic.

Les partícules en suspensió, així com d’altres contaminants com l’òxid de nitrogen i l’ozó,  provoquen problemes de salut. Precisament, aquest darrer mes s’han presentat dos estudis científics d’escala internacional en relació amb aquests impactes que s’afegeixen a l’extensa literatura respecte a això. L’un demostra que l’exposició a aquesta contaminació provoca arteriosclerosi, malalties respiratòries en nens i problemes de desenvolupament neuronal al cervell. L’altre evidencia que, en zones amb major contaminació a l’aire, més nadons neixen amb un pes inferior al normal.

BeijingLes autoritats xineses, després d’anys minimitzant el problema, han reconegut finalment que cal actuar per prevenir futurs episodis com el viscut recentment. Han començat a dissenyar plans per reduir el consum de combustible i establir controls més estrictes per a les fàbriques, tot dedicant 43.000 milions d’euros a programes ambientals. El problema, però, no és exclusiu de les ciutats xineses. De fet, el 80% dels ciutadans europeus estan exposats regularment a un aire que no compleix les recomanacions de qualitat mínima. En aquest context, però, diverses ciutats estan prenent mesures serioses. París, per exemple, ha aconseguit reduir en un 40% el nombre diari d’usuaris de cotxe en 10 anys, a partir de la cessió de via pública als vianants i a les bicicletes tot reforçant els mitjans de transport públic. Londres ja fa una dècada que aplica un peatge per entrar al centre de la ciutat que dissuadeix molts conductors i segueix desenvolupant ambiciosos plans per reduir les emissions dels vehicles. A Alemanya, poques ciutats permeten l’accés en cotxe al centre urbà, i algunes zones només tenen permesa l’entrada als vehicles de menors emissions. A Roma, quan se superen els nivells recomanables màxims de contaminants, la meitat dels cotxes privats estan obligats a no circular. A Espanya i Catalunya… bé, diguem que som especials.

No és que les ciutats espanyoles i catalanes tinguin l’aire més net, no. Ciutats com Barcelona i Madrid sobrepassen habitualment els nivells de partícules microscòpiques, mentre que la superació dels nivells d’òxids de nitrogen establerts per la Unió Europea ja els ha valgut l’obertura d’expedients sancionadors. De fet, l’any 2007 un estudi encarregat per la Generalitat de Catalunya demostrava que la contaminació de l’aire a la regió metropolitana pot ser responsable de fins a 3.500 morts cada any. El treball va tenir una difusió mínima, un impacte encara menor i, des de llavors, no s’han publicat més dades sobre això.

Aquesta manca de transparència vers la ciutadania contrasta amb l’interès dels ciutadans per conèixer més dades sobre la contaminació atmosfèrica. A finals de gener es va difondre un estudi de la Unió Europea sobre les demandes dels europeus en relació amb aquesta temàtica. Segons l’enquesta, el 82% dels espanyols està a favor que la Unió adopti mesures addicionals per fer front a aquesta problemàtica. També s’il·lustra com, i no és d’estranyar, el 59% dels ciutadans considera que no se l’informa adequadament sobre el tema, i fins a un 31% dels espanyols reconeix que no se l’informa gens.

Les mesures més vistoses en contra de la contaminació de l’aire que han pres les nostres ciutats han estat la sol·licitud de moratòries a la Unió Europea per tal que se’ls doni més temps per esperar que el problema se solucioni per si sol i també han canviat d’ubicació les estacions de mesura que solien enregistrar els valors més elevats, per posar-les en indrets més oberts i nets. Diuen que no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure, però algunes autoritats s’entesten fins i tot a desafiar aquesta màxima. L’actual govern català va eliminar la limitació de circular a un màxim de 100 km/h a les autopistes de la zona metropolitana de Barcelona. Una mesura similar havia pres l’anterior executiu espanyol, rebaixant els límits de totes les autopistes a 110 km/h. Aquestes mesures, a més de millorar la seguretat del trànsit, reduïen el consum de combustible i, de retruc, l’emissió de gasos. L’actual govern espanyol va suprimir la mesura i ara, de fet, es planteja incrementar el límit a les autopistes fins als 130 o hi ha qui diu 140 km/h. Com que l’objectiu és fer més atractives les vies de peatge, i per tant recaptar més diners, la mesura es complementaria amb la reducció del límit de velocitat a les autovies gratuïtes. Un cop més, l’economia al davant de la salut de les persones. 

Comentaris