Revista Emporion

Aikido a Torroella

3

Fa uns cinc anys, en una conversa que semblava intranscendent, el meu amic Xavi em va dir que havia vist un cartell que anunciava classes d’aikido a Torroella.

De seguida m’hi vaig mostrar interessat, ja que l’aikido m’atrau d’ençà que col·leccionava cromos d’arts marcials quan era petit. En aquells dibuixos, els practicants d’aikido eren homes més aviat prims que projectaven els rivals amb elegància, sense esforç aparent. Sempre havia tingut ganes d’iniciar-m’hi, però no havia trobat mai l’ocasió. Com que no és tan conegut com el judo o el karate, no esperava que es practiqués en el poble on visc.

En Xavi va fer les gestions corresponents, i un matí vam anar a la nostra primera classe, que va incloure una sessió especial de capgirells. Vam acabar ben marejats, però hi vam tornar. Ens vam comprar la roba -el dogui– i vam començar a practicar regularment. A Torroella l’instructor és en Boris, a Girona és Muguruza Sensei, un home format al Japó amb Gozo Shioda, el creador de l’Escola Yoshinkan. Si en Boris és exigent, el Sensei encara ho és més. En tots dos casos, l’exigència va acompanyada de molt bon humor.

A diferència de la majoria de les arts marcials, l’aikido no és competitiu. En els entrenaments no es tracta de derrotar l’altre, sinó de col·laborar-hi perquè tots dos aprenguin a dominar les tècniques. De fet, l’objectiu és tan sols defensiu: reduir, bloquejar o projectar l’adversari sense provocar-li danys. D’aquesta manera, es produeixen molts pocs accidents en el lloc de pràctica –dojo-, molts menys, en tot cas, que en esports de competició com el bàsquet o el futbol. Com que els aikidokes s’ajuden mútuament, l’ambient és cordial. El més veterà –sempai– s’adapta al principiant –kohai-, que fa tot el que pot sense sentir-se frustrat. Naturalment, amb aquest mètode no es progressa gaire de pressa, ja que és molt més senzill aprendre a trencar un braç o una cama que no pas aprendre a reduir l’adversari fent-li el menor mal possible. Ni en Xavi ni jo hem arribat encara a cinturó marró, i difícilment aconseguirem mai el cinturó negre, que Muguruza Sensei diu que tot just és el començament del camí. Però ens sentim satisfets: tot i que encara som principiants, després de nosaltres n’han començat d’altres, de manera que ara ja els podem ensenyar alguns tècniques, alguns moviments. Encara que el nostre nivell no sigui alt, estem contents d’haver superat alguns exàmens, d’haver participat en estades de cap de setmana i en exhibicions com la que vam oferir en el marc de l’última Fira del Còmic a la Plaça de la Vila.

Quan em pregunten per què practico aikido, contesto que m’ajuda a sentir-me millor, tant en sentit físic com mental. Els exercicis i els moviments que fem requereixen tenir els músculs a punt, i els horaris (comencem poc després de les sis del matí) enforteixen el caràcter. En el meu cas, que passo moltes hores assegut, llegint, escrivint i preparant classes, l’aikido no només m’ha ajudat a guanyar fluïdesa corporal, sinó que m’ha proporcionat bons companys i bones estones compartides. També m’ha ajudat a centrar-me en l’essencial i a desfer-me de preocupacions estèrils.

El que m’agrada de Muguruza Sensei és la combinació d’eficàcia marcial i d’espiritualitat zen. A Occident ens hem habituat a l’especialització: no esperem que un futbolista o un gimnasta parlin del sentit de la vida, igual com no esperem que un monjo o un filòsof estiguin en forma. En canvi Muguruza Sensei pot reflexionar sobre el materialisme, el consumisme i el compromís de cadascú en el món, i alhora pot ensenyar-nos a fer capgirells –ukemis– sense que prenguem mal o a defensar-nos d’un atac amb ganivet. Recordo que per Nadal ens va desitjar “un any ple de dificultats”, ja que són la manera de construir-nos i de millorar. Com la resta d’arts marcials, l’aikido ensenya a no defugir els problemes, sinó a buscar-los, a avançar-s’hi en comptes d’esperar que vinguin.

Els mestres zen sostenen que el deixeble no troba el mestre fins que està preparat. Quan tenia vint anys m’hauria costat molt entendre que l’única manera de vèncer algú no és oferir-li resistència, sinó aprofitar la seva pròpia força per desarmar-lo. De fet, una traducció d’aikido podria ser “la manera d’harmonitzar les forces”. Certament, he conegut aikidokes molt joves, que estaven preparats per ser-ho molt abans que jo, però també n’he conegut altres –també de grans- que han plegat al cap de pocs mesos, sovint per manca de paciència, ja que l’Escola Yoshinkan insisteix en el domini dels anomenats “moviments de base”, que només s’assoleix a còpia de repeticions. He d’afegir que de totes les arts marcials l’aikido és la més practicada per dones (predominen, per exemple, a la junta de l’Associació Catalana d’Aikido Yoshinkan). En els dojos més consolidats també s’accepten infants.

A Torroella entrenem dilluns i dimecres. A l’hivern, a l’escola Guillem de Montgrí, i a l’estiu, a la platja de l’Estartit (mentre fem els exercicis, surt el sol al costat de les Medes). Quan acabem, ens capbussem i a les vuit ja som a casa per començar el dia. Aquest hivern afegirem un dia d’entrenament a la tarda per si algú vol iniciar-se. Com diu el creador de l’aikido, Ueshiba Morihei, “l’art de la pau comença amb tu mateix”.

http://www.vicencpagesjorda.net

Comentaris