Adrenalina i llibres

50

Durant aquest estiu he llegit força. Tenia més temps i suficient assossec, i crec, per això, que el resultat ha estat una mica diferent al d’altres anys, diferent també en les formes.

He saltat de la lectura a la reflexió quan el passatge que tenia entre mans em treia insolentment de la ficció i em traslladava al moment present. Passava una i altra vegada, amb facilitat gairebé sorprenent, perquè bona part de les històries que llegia em sonaven. En tornar a Barcelona, he adjudicat aquest fenomen a la terrible inquietud del moment que vivim, una mena d’estat d’alerta que ja es reflectia en el meu anterior article, “Quina calor que fa!”.

“És veritat que l’adrenalina és addictiva. A Oregon, hi havia alguns nois fatalistes molt còmodes en la seva desgràcia. La felicitat és sabonosa, s’escorre entre els dits, però als problemes un pot aferrar-se, tenen agafador, són aspres, durs. A l’acadèmia, jo tenia la meva pròpia novel·lota russa: “Jo era dolenta, pura i perjudicial, defraudava i feria a qui més m’estimava, la meva vida ja estava ben fotuda.” Són unes línies d’El quadern de Maya, d’Isabel Allende, una de les novel·les que va anar a caure’m a les mans. És la història de Maya, una jove americana d’origen xilè, rebel d’allò més, a qui el seu erràtic i perillós comportament adolescent va portar a l’exili familiar a Chiloe, una illa en els confins del Pacífic xilè, on va descobrir que hi havia una altra manera de viure la vida, amb menys adrenalina, cap agressivitat i sense enderrocar els murs de les normes.

“Això no és de novel·la Zuloaga”, em vaig dir a la platja al finalitzar la lectura, “és com la mateixa vida,  obre un diari, entra en una xarxa social, surt al carrer i mira amb quina facilitat es crispa el personal”. Vaig subratllar el paràgraf i l’he guardat fins avui.

Brooklyn Follies, de Paul Auster, em va despertar del sopor còmode i em va regirar els principis del meu sentit comú. Havien passat un parell de setmanes del meu comiat de la criatura d’Isabel Allende.

En aquesta novel·la, publicada el 2006, Nathan Glass, abandonat per la seva dona i cancerós desnonat, decideix tornar al seu Brooklyn natal, on es troba amb el seu nebot Tom, doctor en filologia anglesa, que havia acabat al volant d’un taxi perquè no trobava on començar a caminar professionalment.

Finalment, va presentar-se-li una bona oportunitat en una llibreria de Nova York. Tom va repassar llavors la seva experiència i va descobrir que apujant i abaixant el taxímetre havia deixat de sentir llàstima de si mateix i d’expiar la seva pròpia estupidesa, ja que si era capaç de sobreviure a la seva pròpia experiència sense descoratjar-se massa, llavors potser hi hauria esperança per a ell.

“També n’hi ha de bons moments (al taxi)”, va dir-li Tom a Harry, el llibreter que li va oferir la feina,  “indelebles moments de gràcia, d’èxtasis minúsculs, de miracles inesperats”. “Passar tranquil·lament per Times Square a dos quarts de quatre de la matinada, sense gens de trànsit, i trobar-te de sobte sol al centre del món, amb aquest núvol de llums de neó que et cauen a sobre. Fer que el velocímetre passi dels cent vint pel Belt Parkway, just abans de clarejar, i sentir com t’inunda l’olor de l’oceà per la finestreta oberta. O creuar el pont de Brooklyn en el precís instant en què la lluna plena sorgeix enmig de l’arc i això és l’únic que es veu… cap llibre pot reproduir aquestes coses. Estic parlant de la veritable transcendència.”

Naturalment, vaig pensar que la realitat és molt més dura i que no seran gaires els doctors en filologia anglesa que hagin acabat mitificant el seu pas per oficis molt diferents dels que van preparar-se, encara que també, en mirar la que ens està caient, vaig dir-me que potser sí, que hi ha qui guillotina els seus mèrits al presentar un currículum, no fos cas que el descartin per a un lloc de treball de menor nivell del que va tenir  fins fa ben poc.

No cal viatjar a Brooklyn ni desplaçar-se fins on comença l’Antàrtida al con sud. Aquí mateix, tenim arguments per a alimentar la narrativa més exigent.