Revista Emporion

L’acolliment d’infants: una opció familiar de vida

6

El passat 19 d’abril es va celebrar a Can Quintana la III Jornada de l’Associació de Famílies Acollidores de Girona. Em vaig trobar en Joan Vinyes que penjava un cartell de propaganda i lamentava que aquest tema fos força desconegut. Em deia que Torroella és el poble de les comarques de Girona que té més famílies acollidores. Són 8, i en aquest moment tenen 13 nens acollits. De seguida vam quedar que en parlaríem més a fons per donar a conèixer als lectors d’Emporion com una família  viu l’acolliment d’un menor.

Ens trobem al vespre, al voltant de la taula de la cuina d’en Joan i la Janneke que, juntament amb els seus tres fills, han fet 15 acolliments i són els acollidors més veterans. Fins ara només havien acollit nadons. En Nils, el fill gran, és a la tertúlia mentre ajuda el germà petit que, amb pijama, demana ajuda per acabar els deures. “Per nosaltres ha estat un regal arribar a casa i trobar-hi sempre un nadó i agafar-lo en braços”, diu quan li pregunto si ha hagut de renunciar a gaires coses pel fet de tenir sempre nens petits a casa.

Tenen una nena de 5 anys que já està dormint. La van acollir quan tenia un any i mig i ara en té 5. A ella l’acolliran fins als 18anys. És una decisió que, fa molt poc, ha pres tota la família perquè finalment va fallar l’adopció d’un oncle. No van dubtar ni un segon.

També ve la Rosa, quasi tan veterana com ells, que amb el seu marit i els seus dos fills han fet 9 acolliments de menors de 5 famílies diferents. Ara té dos bessons de 16 anys, en Jeroni i en Carlos, que va acollir quan en tenien 3, i fa tres mesos, a casa la Rosa hi han arribat acollits dos germans més, d’1 any i mig i 7 anys. “Encara no n’he hagut de banyar cap. Els grans es barallen per banyar-los”. No us heu descomptat: a casa la Rosa hi ha els seus dos fills, els bessons que hi van arribar ara fa 13 anys, els dos germans acollits ara fa tres mesos i dos saharians que hi vindran a passar l’estiu, com altres anys han fet. La Rosa es dol que a Torroella aquest any només s’acullin dos nens saharians i demana que en fem difusió.

A mitja conversa arriba en Jeroni de jugar a rugby. Sap que allà hi trobarà la Rosa, que el va acollir fa 13 anys.No ve sol, en Jeroni. L’acompanya una noia de 17 anys, la seva germana, que fa 2 mesos van estar a punt d’enviar-la a un centre de menors (ell li fa un ou ferrat perquè sa germana té gana). La Janneke explica el cas: “Ens van trucar que hi havia aquesta noia, que hauria d’anar a un centre d’acollida si no trobava una família. Ens vam reunir amb els fills per decidir què fèiem i la Sami, la nostra filla, va dir que l’havíem d’acollir, perquè si no hi perdria molt”. En Nils corrobora la decisió, amb tota la naturalitat del món. Ara la noia viu amb ells. Quan els responsables d’Infants i Família de la Generalitat van saber que la família Vinyes acceptava acollir-la, els van comunicar que els bessons de la Rosa, en Jeroni i en Carlos, eren els seus germans biològics. ” Això va facilitar molt les coses. Mai havíem fet acolliments de 17 anys i ens feia una mica de respecte. Ara estan contínuament anant d’una casa a l’altra i tenen molt bona relació”, diu en Joan

Amb més de tres hores de conversa, van anar sortint moltes anècdotes, molts temes, molts detalls, però el que per a mi va ser més important va ser notar que estava amb unes persones que tenien les portes de casa seva obertes a tothom que necessités l’afecte, el caliu i l’estimació que pot oferir una família. El respecte pel passat dels acollits i les seves famílies és absolut. No jutgen l’actitud dels pares biològics, encara que reconeixen que “els nanos tornen molt tocats després de les visites amb els seus pares, però hi tenen dret i s’han  de respectar les 2 hores al mes que estableix la llei” . No es fan preguntes que puguin comprometre la seva resposta, que sempre és que sí, que accepten la sol.licitud d’acolliment quan arriba, prèvia consulta als fills que tenen a casa. “Tots els tractem com a fills, els acollits o els adoptats. Els nens que tenim són com si fossin nostres”, diuen entre la Rosa i la Janneke. « I quan fa temps que no truquen, ens queixem. Volem que en vinguin de nous », diu en Jeroni.  “Si ens truquen per un nadó direm que sí, ara fa temps que no en tenim”, diu la Janneke.

El més trist són els comiats. Els preparen un àlbum de fotos perquè se n’emportin un record. “És part de la seva vida, tenen dret a conèixer el seu passat, que no desaparegui”, diu en Joan. En Nil explica com se’ls fan difícils “els dies de l’àlbum”  i la Janneke diu que tots van plorant per casa. “Jo tinc un quadern de fotos de tots els que hem tingut”, hi afegeix en Jeroni. En Joan ensenya uns quants quadres plens de fotos, un quadre per cada criatura que ha viscut amb ells.

Quan marxen, van a famílies adoptives amb les quals, excepte en pocs casos, les famílies acollidores hi tenen bona relació i poden tenir notícies, almenys els primers temps, de com estan les criatures. El retorn a les famílies biològiques fracassa en alguns casos. Quan això passa, els nens han d’anar a un centre oficial. “Això no ho volem perquè no és bo per als nanos i és un dels temes que hem tractat quan fem les trobades de l’Associació. Volem que tornin a la família acollidora perquè el més important és la protecció del menor i si després d’estar en família van a un centre, hi perdran molt” . Tots ho tenen claríssim.

En aquestes trobades, que són obertes a tohom, s’hi expressen queixes sobretot de tipus administratiu. No els fan la vida fàcil en temes de paperassa perquè la pàtria potestat la té Infants i Família i es volen curar amb salut fins a uns extrems difícils de complir. Els nens acollits no poden dormir mai a casa d’un amic ni anar de viatge sense un permís especial, per exemple. Un altre motiu de queixa és el de l’excés de pisos tutelats per a menors. Troben que és molt car mantenir-los i que hi hauria més famílies disposades a adoptar si la Generalitat en fes més propaganda. “En família es farien més persones”.

Quan se m’acut de preguntar-los si troben a faltar estones d’intimitat amb la seva família estricta em contesten el mateix d’abans: tots són la mateixa família. Sí que voldrien tenir més temps per la parella, encara que miren d’organitzar-se i planificar les coses. “Sempre havíem volgut anar al Marroc i encara no ho hem pogut fer”. Ho diu en Nils, sense gens d’agror.

La Rosa parla “de les emocions que comporta aquesta tasca, educativa tant per nosaltres com per als nostres fills”. Veig clar que en aquestes llars no calen sermons sobre compartir, ni sobre tolerància, respecte, paciència, generositat o gratuïtat.Tot això es respira. Quin estalvi de discursos inútils! Viuen dins de l’exemple del que aquestes paraules, buides en els sermons, signifiquen de debò.

Només he parlat amb dues famílies acollidores. N’hi ha 6 més a Torroella. Superem les paraules de Voltaire que deia “Le malheur est partout, mais le bonheur aussi”. N’hi ha molta, de bondat !!

IMG 20150528 WA0001

 

Comentaris