Revista Emporion

1932 – 1936 – Segona Època d’Emporion (i 3)

3

Després de veure el mes de maig passat, amb algun detall, el primer número de la segona època d’Emporion, de 10 de gener de 1932 (196), ple d’optimisme, i de repassar el mes de juny el penúltim número (295), exposaré avui, tal com vaig anunciar, el contingut de l’últim exemplar publicat (296).

Com és natural, ningú no s’imaginava que s’estava a les portes d’una guerra que havia de durar tres anys, i d’un règim repressiu de la cultura catalana que faria impossible la reaparició del periòdic. Ningú no s’ho imaginava, però, com vaig dir a l’article de juny, algun escrit reflectia ja la inquietud d’aquells moments d’incertesa i de confrontació.

El número 296 va sortir el dia 12 de juliol de 1936, una setmana abans del desastre, ara fa exactament 76 anys. (Ha faltat ben poc perquè el nom d’un periòdic anomenat Emporion passés definitivament a l’oblit o a l’anecdotari històric, ja que el primer número d’Emporion digital, de l’actual tercera època, no va sortir fins al desembre del 2006).

Ara passarem revista breu als continguts d’aquell últim exemplar i veurem com els temps s’havien fet molt tèrbols i a la vila hi havia seriosos enfrontaments.

12 juliol12 de juliol de 1936

“El camí de la normalitat” – Josep Castells dedica una pàgina i mitja -l’exemplar en tenia en total vuit- a explicar els motius del retorn a l’Ajuntament del seu grup polític, el Centre Catalanista, adherit a la Lliga, partit conservador. Aquell any havia recuperat el poder municipal la formació que Castells anomena “popular”, terme que volia dir exactament el contrari que ara: era el Front Popular, a Catalunya anomenat Front d’Esquerres. Havien tornat els que hi havia abans del 6 d’octubre de 1934 (recordem-ho: proclamació de la independència i destitució, detenció i empresonament del govern de Companys). Els que l’any 1936 manaven altre cop a Torroella, estaven fent una revisió de comptes i depuració de responsabilitats del grup gestor anterior, el de Castells. Això havia motivat la seva absència –per delicadesa, diu- mentre es realitzava la revisió. Quan encara no havia sortit la llei de la Generalitat que dictaminaria sobre anul·lació d’acords, sancions i incompatibilitats que s’hauria d’aplicar als gestors, aquests es disposaven a entrar altre cop a l’Ajuntament, confiats en la seva actuació correcta. L’article acaba: “Aquest pot ser el primer pas vers la veritable pacificació dels esperits. Passada la tempesta surt l’arc de Sant Martí. Ja és hora que aquest símbol de pau i d’harmonia torni a il·luminar el cel de Torroella”.

Castells s’equivocava: estava a punt de començar una conflagració atroç.

“Un antic col·laborador”Lucianus (mossèn Viver), dins del seu espai habitual “Filosofies”, fa la presentació d’un vell conegut dels lectors, el senyor Puig-Pey, el seu “antic company d’espardenya –diu-  que temps enrere havia gastat una ironia potser barroera, però ara tornava amb musicalitat, harmonia de llenguatge, vivesa de colorit… Un modest escriptor s’havia tornat “escriptor de cos enter”. Viver li agraïa la col·laboració.

(Afortunadament, abans d’aquest petit article, tan cortès i intranscendent, a l’anterior núm. 295 mossèn Viver ja havia dit a les dretes -tan catòliques!- el que pensava que volia dir ser cristià: posar-se al costat dels pobres, vegeu el meu article de juny 2012).

“Dotze dies a Mallorca” – Joan Puig-Pey, fent honor a l’amistosa presentació de mossèn Viver, dedica dues pàgines i mitja a explicar les seves impressions de viatge. A Naveguem amb la lluna descriu la mar encalmada, reflexos de lluna al llom de les onades, els passatgers -el professor d’anglès, els nuvis, les dames franceses,…- els antulls de les onades, la mala mar. A Això de la calma explica anècdotes diverses de l’hotel, dels peixaters, de la societat mallorquina.

Puig-Pey finalitza amb un (continuarà), però –igual que Josep Castells-, també s’equivocava, aquell va ser el primer i últim article de la sèrie Mallorca a Emporion.

“Cartes a un amic llunyà”Grimany de Montgrí, que no sabem qui era, continua escrivint al seu amic de l’Argentina, com al núm. anterior. Li diu que tot ho envaeix la música per culpa de la ràdio que s’ha popularitzat tant, que ha arribat l’estiu, i els banys a l’Estartit, a la Resclosa, a l’Arcada, com quan eren petits i s’escapaven d’anar a estudi.

Acaba amb un “Fins a una altra” que -no cal dir- tampoc no es va poder publicar.

“L’obra d’uns torroellencs” – Aquest article va signat per Pla (no sabem quin Pla) i, com en tots els casos anteriors, mostra una infundada confiança en el futur. Josep Castells i el mestre Dabau han acabat una comèdia revistada, de nom Costa Brava. Acompanyats de Josep Ma. Mascort han anat a Sant Feliu de Guíxols a presentar-la a una autoritat del món musical, Marià Viñas, i han rebut grans elogis. La seva obra tindrà gran èxit als teatres catalans.

Altre cop, per culpa de la guerra no se’n va saber mai més res.

“Notícies” – Visita d’un regidor de Vic – Mort del fill de Massó Ventós – Un suïcidi – Balls de Revetlla – Noces de la filla del propietari Narcís Camps, de Bellcaire – Natalici d’una filla del mestre Salvador Dabau – Estiuejants de l’Estartit.

“Aquest número ha passat per la censura” (La democràcia era feble i vigilada).

Anunci – “Gran volta al Pirineu”, del 2 al 8 d’agost, incloïa Aragó, Navarra, País Basc, Occitània, Andorra. 150 ptes. i 200 francs. Aquest anunci també havia sortit al número de juny. L’excursió no es va poder fer, evidentment: aquells dies 2 a 8 d’agost tot el país ja patia les revoltes franquista i anarquista i la guerra civil.

 

Comentaris