Revista Emporion

1700-1714. 4t El canvi de dinastia i la guerra de Successió. Final

3

LA CAIGUDA – BARCELONA I CATALUNYA


Barcelona tenia uns 40.000 habitants i les forces defensores, 6.000. D’aquests, 2.000 eren soldats professionals i 4.000 civils a la Coronela. Un defensor per cada 6,6 habitants. Els assetjadors de les corones francesa i castellana 20.000, 1 per cada 2 habitants, o bé 3,3 assetjants per cada defensor.
Es destruïren un 25% dels habitatges (1.270 de 5.000 cases) amb uns 40.000 projectils. I moriren 4.200 i 5.458 barcelonins, més del 10% de la població. Els ferits ho foren entre 6.431 i 8.832, del 16 al 22% de la població.
moragues1713. Manresa fou saquejada i cremada: «Y, ardiendo las casas, ejecutaron los enemigos las mas atroces barbaridades, hasta degollar nihos inocentes.»El Masnou, Premià, Teià i Vilassar també cremades i “socarrades, i segons Francesc de Castellví, «las villas de Caldas de Montbui, Montblanc, San Hipólito, Sentmenat, San Quintin, La Pobla, Sant Feliu de Saserra, Oristà, Monistrol, Esparraguera, Arbucias, toda la tierra y lugares del Llusanés, Castellterçol, Viladrau, Sallent, Espinelvas, Tarrasa».
Fou freqüent el «diezmo de horca», sorteig d’un de cada deu homes en edat militar «sin estrépito de justícia»: pena de mort sense judici!
I els combatents rebels foren enviats a presidi, a galeres o executats.
1714. E
l 10 de novembre s’imposava la pena de mort a aquells que disposessin de qualsevol tipus d’arma, «sin excepción alguna, así de fuego como de corte». (Gavinetes de tallar el pa fermades a la taula.)
1715.Execució del general Josep Moragues. Retirat a Sort, se l’obligà a traslladar-se a Barcelona. El 22 de març, en intentar fugir, fou detingut i sentenciat, i el 27 executat. En paraules de Matas i Pujol, «arrastrado vivo por las calles por un cavallo, degollado y hecho cuartos, puesta su cabeza en una jaula encima del Portal de Mar». Hi restà fins al 1727.
1716. Es publicà l’edicte per«la demolición de todas las murallas de los lugares, castillos y casas fuertes de Cataluna que puedan servir de abrigo a los malintencionados».
El de Torroella de Montgrí se’n lliurà per ser proper al mar i possible defensa contra corsaris.
1721. Les delacions, execucions sumàries i segrestos afectaren 1.098 propietaris. Es mantingueren fins al 1725.

Decret de nova plantaDECRET DE NOVA PLANTA: PÈRDUA DE LA NACIÓ, L’ESTAT I  LES INSTITUCIONS PRÒPIES I CREA UNA ESTRUCTURA MILITARITZADA
El 15 de setembre, foren dissolts el Consell de Cent, el Braç Militar i la Diputació del General o Generalitat.
Pèrdua d’un sistema representatiu substituït per càrrecs nomenats a dit o venuts. Un ministre de Felip V: «Lo principal está hecho,que es haberla reducido a gobernarse por sólo la votuntad de Vuestra Majestad sin concurso de las cortes o estados.»
L’expressió «el rey ab la cort està per damunt d’ell tot sol», o la del jurista Francesc Solanes«no es el Príncipe el que debe estar por encima de las leyes, sino las leyes por encima del Príncipe»,quedaven anul·lades per l’afirmació «no hay otra ley que la voluntad del rey».
1715. En el Consell de Castella es debaté la possibilitat de substituir la Reial Audiència per una Cancelleria: «Borrándoles de la memòria a los catalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussàticos, fueros y costumbres, si no ceden en beneficio de V. Mg.»
1716. Decret de Nova Planta del Principat de Catalunya. Redactat a la vista de la sociologia del país, l’anàlisi de les seves institucions i la conveniència del rei. Hom les emmotllà en l’absolutisme borbònic.
Fou respectat el dret civil català.
La Reial Audiència, amb almenys la meitat d’oïdors castellans –els filipistes catalans hi tingueren gran predicament–, presidida pel governador i el capità general. El binomi capità general-audiència (Real Acuerdo) governà mancomunadament Catalunya, supeditat al Consell de Castella.
1717. Suprimides les universitats de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona i Vic. Felip V, per la seva fidelitat, fundà la universitat de Cervera. Una de sola seria més fàcil de controlar!
1718. Nou ajuntament de Barcelona, compost de 24 regidors de reial ordre i perpetus.
Hom dividí el Principat en dotze corregiments gairebé sempre militars (Barcelona, Mataró, Girona, Vic, Puigcerdà, Talarn, Manresa, Cervera, Lleida, Vilafranca del Penedès, Tarragona i Tortosa) i un districte especial (la Vall d’Aran).
Els corregidors presidiren els nous ajuntaments formats per regidors vitalicis. La llengua castellana hi fou introduïda oficialment (a l’audiència d’una manera obligatòria), però “amb cura i discreció”.
1734. Gabriel Rojas, del Consell de Castella, «lo que conviene al servicio de V.M. y al verdadero bien de aquellos naturales, es procurar se olvide todo lo que fueron, y que aquel gobierno se uniforme en cuanto fuere posible a el de todas las provincias de V. Mag.». I Melchor de Macanaz afirmava «en las ciudades de la Corona de Aragón haya regidores castellanos, pues con esto con pocos que haya, les irán instruyendo en los usos y costumbres de Castilla».

PRESÈNCIA MILITAR AL SEGLE XVIII. Construcció de la Ciutadella de Barcelona
1717. Enderroc de més de 1.000 cases, a càrrec dels propietaris, per fer-la possible.
Es modernitza el castell de Montjuïc.
1715. Francesc de Castellví hi situa els pitjors episodis del terrorisme militar. «Las tropas no observaban con exactitud las ordenes que se les habían preescrito; vivían a discreción, afligían con insoportable peso y imposiciones extraordinarias, que exigían en las execuciones militares por la cobranza de las contribuciones […] las cobraban las tropas a su arbitrio.»
1771. A les colònies d’Amèrica, Carles III havia de controlar uns 20.000.000 de quilòmetres quadrats, amb 26.000 homes, similars o inferiors al que utilitzava ─entre el 15 i el 20% de la població del principat per a la «tranquilidad pública» en els 32.000 km2 de Catalunya.  «Cuando se conquista un país y es cuestión establecer una nueva ley y gobierno en él, se ha de hacer todo prontamente, porque así, los naturales intimidados con verse sojuzgados admiten sin rèplica el nuevo establecimiento; si se da tiempo, intermedian reparos, se buscan empeños y llaman novedad lo que no se hace luego.»

1720-1729. IMPOSTOS SOBRE ELS CATALANS
Impostos anteriors a la guerra. . . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . .  .  17,13%
Nous:
Cadastre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  66,45%  
Altres impostos nous: . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  16,35%

S’establí a Catalunya el cadastre, imposició que pesà com una llosa de plom. És car sostenir un exèrcit poderós, que calia vestir, armar i allotjar per tal de tenir Catalunya subjecta: càrrega impositiva doble del que suportava un contribuent plebeu a Castella, amb gabelles i exaccions que no deixaven constàn­cia escrita, per la corrupció i posició de domini de militars i nous poders municipals. La pressió i la corrupció era molt forta.
Un informe (1722-1724) afirmava que «se hurta tanto como se cobra, pues para dar individuales noticias a Vm. sobre, este punto fuera menester escribir dilatados volúmenes, pues en confianza digo a Vm. que. sin haber de dar cuenta a Dios de haber cometido ninguna injusticia se podrían poner en galeras, sin hacer proceso a todos cuantos subdelegados hay en Cataluna y los principales de la oficina sin eximir a nadie». La recuperació econòmica llastada per l’ocupació militar (sous, allotjaments, manteniment dels soldats i els animals…).

Rafael CasanovaCASTELLANITZACIÓ
Un exèrcit de nouvinguts: capitans generals, intendents, corregidors, fiscals, oïdors, funcionaris de l’Audiència i del cadastre, bisbes, abats… l’anaren disseminant.
El castellà s’imposa a l’administració i a la de Justícia.
1746. Una trentena d’anys després de la Nova Planta, el mestre Baldiri Reixac consideravala llengua espanyola com«la més útil i necessària de les llengües estrangeres».
1768. Carles III va promulgar la Reial Cèdula d’Aranjuez. Proscrivia el «lemosino» en  tribunals civils i eclesiàstics i «que la Enseñanza de las primeras Letras, Latinidad y Re­tòrica se haga en Lengua Caste­llana […] donde quiera que no se practique, cuidando su cumplimiento lasAudiencias y Justicias respectivas […]».
1838. Isabel II. Fins i tot la mort en castellà: la Junta del Cementiri de Barcelona obligà a retirar els epitafis escrits en català.
1857. La llei Moyano, vigent fins a la Segona República (1931), establia l’obligatorietat de l’ensenyament primari, i que «la Gramàtica y Orto­grafia de la Acadèmia Española seran texto obligatorio y único para estas materias en la ensenanza pública».
1867. Reial Ordre so­bre producció teatral «en adelante, no se admitirán a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España».
1896. Alfons XIII prohibí el basc i el català en les converses telefòniques.
1902. Un Reial Decret que establia que l’ensenyament del catecisme fos en castellà: «Los maestros y maestras […] que enseñen a sus discípulos la doctrina cristiana en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana, seran castigados la primera vez con amonestación. Si reincidiesen, seràn separados del Magisterio oficial.»

REPRESSIÓ POLÍTICA
Malgrat els termes de les capitulacions pactades, la repressió política seguí immediatament la fi de la guerra.
Els béns dels nobles i militars foren confiscats i els eclesiàstics privats de llurs càrrecs.  

PRIMER ÈXODE CATALÀ i LA RESISTÈNCIA
L’èxode fou una allau continuada fins al 1725. Les condicions de vida i el menyspreu els hi empenyeren. D’altres, fugiren a les muntanyes, on iniciaren la guerrilla.
1714. El 16 de desembre, ban que prohibia, fins i tot amb pena de mort, la correspondència amb els regnes de l’emperador Carles VI i amb els estats neutrals, ja que podien alimentar la revifalla de les esperances d’un canvi polític.
La resistència política persistí fins a l’any 1742.

EL CAS DELS CATALANS
Els exiliats protagonitzaren la difusió del «cas dels catalans»en la diplomàcia internacional: via fora als adormits (1734) i record de l’aliança fet al sereníssim Jordi Augusto, rei de la Gran Bretanya, amb una carta del Principat de Catalunya i ciutat de Barcelona (1736).
El bisbe i escriptor Agustí Eura deia que Catalunya era «la nació / més esclava i ultratjada, La més vilipendiada / que a món se puga trobar».

MEMORIALS DE GREUGES I PROTESTES
Els memorials de greuges i les protestes se succeïren durant nombroses dècades.
MEMORIAL DEL 1723, c
ontra el cadastre, els excessos i les extorsions.
MEMORIAL DEL 1759. M
alversacions i abusos. L’indult de la branca personal del cadastre i sistema d’elecció municipal.
MEMORIAL DEL 1760. Supressió dels regidors perpetus, representants d’estaments i desigualtat entre els súbdits de Castella i els de l’antiga Corona d’Aragó.
PROTESTA 1767. Creació del «abogado general del público».
PROTESTA 1768. Nou gremis envien síndics a Madrid per transmetre els seus greuges al rei.
PROTESTA 1769. Crítiques al règim municipal borbònic i abolició dels regidors vitalicis, sistema d’elecció dels càrrecs municipals.
Malgrat els intents d’assimilació, els tres segles transcorreguts han significat un esforç constant dels catalans per mantenir la seva llengua i la seva identitat.

Bibliografia: Enciclopèdia catalana.

 barcelona

 

Comentaris