Del realisme i del simbolisme en la pintura

74

En el món de la pintura moderna sembla que perduren models que, havent assimilat per una banda les primeres ruptures amb el classicisme de fa més d’un segle, se sustenten encara per l’altre, en l’expressionisme abstracte, en el pop art, o en l’art informal en les seves diverses accepcions. No obstant això, sorgeixen amb força pintors que s’expressen de manera preferent amb tècniques de contorn realista, ja sigui en la seves variants clàssica, intimista, hiperrealista o del realisme fotogràfic. En algunes de les diferents exposicions que podem veure actualment a Barcelona i a Torroella, ens trobem amb totes aquestes derivades d’un suposat realisme.

Fig.2: José María Mascort, “Torroella de Montgrí” (pastel)

José María Mascort (Barcelona, 1890-1947)
A la Fundació Mascort de Torroella hi podem veure el “Llegat Catalina Sastre”,  que ens mostra una part de l’abundant producció del pintor José María Mascort. La seva obra, iniciada des de sòlids fonaments acadèmics, assoleix un progressiu apoderament, que fa seu el paisatge que l’envolta i el sap evocar seguint la petjada dels seus mestres i amics, com varen ser Sorolla o Joaquim Mir (1). El pintor s’expressa amb un realisme natural, que mostra totalment la bellesa d’un món viscut i compartit (Fig.1). Tampoc li són estranys els pintors capdavanters de fora el país i en la seva obra podem seguir el rastre de Cézanne o de Van Gogh, el d’aquest darrer especialment en els seus pastels (Fig.2), (2), tan ben representats en aquesta exposició. 

Jaume Xifra (Salt, 1934 – París, 2014)
A l’Espais VolART de la Fundació Vila Casas se li dedica, a Jaume Xifra, una exposició homenatge sota el títol “Home Natura Realitat”. Xifra va ser un creador versàtil, poètic i polifacètic, que s’expressà de manera crítica, seguint el corrent del seu temps i de les avantguardes del pop art i del nouveau realisme  (explicitat pel crític Pierre Restany l’any 1960), encarant-se amb els objectes quotidians i com a denúncia de la societat de consum. Aquella alineació de les masses anunciada per Guy Debord en “La Société du Spectacle” (1967), tal com ens assenyala la comissària d’aquesta exposició, Pilar Parcerisas, que així mateix ens presenta Xifra com el Homo faber, Homo ludens, Homo tecnologicus (3).

Fig.3:  Jaume Xifra, “Pochoir”, 1966
Fig.4:  Jaume Xifra, “Relació II”, 2010 (Impressió digital sobre Tela)

A partir d’una visió de la pintura abstracta i matèrica, Xifra modela tota una trajectòria de gran valor didàctic i investigador. Amb la seva tècnica de pochoir  (una estampació indirecta que empra plantilles i esprai) (Fig.3), (4), que desenvolupa hàbilment, crea suggestives composicions amb objectes impregnats de color. Aquesta tècnica la comença ja a mitjan anys seixanta i la seguirà utilitzant en les diferents innovacions al llarg de la seva obra, com la que fa els darrers temps ajudant-se de l’ordinador (Fig.4). Les composicions expressen una rotunda plasticitat pictòrica, que aconsegueix una convergència molt personal entre l’abstracció i la forma. Així ho veiem en els diferents pochoir, “Essais d’articulation et repertoire”, o en els “Retrats” (5).

El conjunt de la seva producció va del pop al cinema, dels reliquiaris a les “accions rituals”, tot passant pels “objectes impossibles i irreversibles”, que l’apropen a l’obra del que també va ser el seu amic, Joan Brossa. 

Fig.5:  Gino Rubert, “Galeria” (obra recent)

Gino Rubert (Mèxic, 1969)
A la Galeria Senda se’ns presenta l’obra més recent de Gino Rubert, pintor fidel a un rumb personal que, sense pertànyer a un corrent artístic concret, podríem adscriure’l a un hiperrealisme, o millor a un realisme psicosociològic. La seva pintura és detallista i amb un deix de classicisme, malgrat les originals tècniques que utilitza. La seva visió intimista és compatible amb una avantguarda de confrontació social. En el llarg recorregut de la seva obra ens trobem amb unes senyes d’identitat amagades, però que podríem relacionar amb autors tan variats com De Chirico, Balthus, Hyeronimus Bosch o el mateix Pieter Brueghel el Vell. La seva pintura, en ocasions espectral, és silent però comunicativa. El seus retrats i perspectives ens interroguen de biaix (Fig.5) i ens porten a la recerca de quelcom que ens manca en la deriva personal de les nostres aparences (6). 

Josep Santilari i Pere Santilari (Badalona, 1959)
L’obra dels dos pintors bessons Josep Santilari i Pere Santilari ens sorprèn per la seva qualitat lumínica i pel seu exquisit verisme, que a la nostra manera d’entendre va més enllà del realisme fotogràfic. Ens trobem davant d’uns creadors d’espais i d’atmosfera espiritual que eleva la materialitat del cos humà i dels objectes (vanitas inclosa) a un profund nivell de reflexió i contemplació (Fig.6). Se’ns mostra la bellesa d’una manera íntima i assossegada, tant en els quadres executats només amb el grafit com en les pintures, sempre cuidant el tipus de material i el tractament dels fons de les teles. Gràcies a l’excel·lent estudi de Timothy J. Standring, autor del llibre Ineffability (7), publicat per RAMON ART RAMON, podem conèixer millor el treball creatiu i d’esmerçada perfecció tècnica dels germans Santilari, actualment exposat a Artur Ramon Espai d’Art.

Fig.6:  Josep Santilari, “La xarxa”, 2018 (grafit sobre paper)

Un cop repassat el treball d’aquests pintors, veiem que hi ha moltes variants dins la pintura, que de prop o de lluny esdevé “realista”; des de la temperada visió amb una descripció viva i afortunada del color, de José María Mascort, fins a una recerca de l’objecte (pochoir) i dels vincles humans que interpel·len l’espectador, en el cas de Jaume Xifra, a una acurada representació dins els diferents estrats de la perspectiva física i psíquica, a voltes quasi onírica, en la pintura de Gino Rubert, fins a la bellesa nítida i quelcom torbadora del realisme dit fotogràfic, dels germans Santilari.

I malgrat tot, és ben cert que ens colpeixen unes obres, que des de diferents prismes van més enllà d’unes realitats concretes. Pintures que mostren el seu realisme, però on l’envit creador dels seus autors ens transmeten tota la càrrega simbòlica i estètica que només ells aconsegueixen fer-nos admirar.

Bibliografia:

  • Rosa M. Creixell, “JOSÉ MARÍA MASCORT – Llegat Catalina Sastre”, p. 24 i 32-33. Fundació Privada Mascort, 2019,
  • Cristina Escat, “La peça del mes”, Girona; MD’A, setembre 1996, p.4,
    citat per Rosa M. Creixell a “JOSÉ MARÌA MASCORT – Llegat Catalina Sastre”, p. 32. Fundació Privada Mascort, 2019.
  • Pilar Parcerisas, “Jaume Xifra, Home Natura Realitat”, p. 5, Fundació Vila Casas, Barcelona 2019.
  • Geneviève Breerette, “Jaume Xifra, Home Natura Realitat”. A Crítica de la Societat de Consum, p. 23. Fundació Vila Casas, Barcelona 2019.
  • Geneviève Breerette, “Jaime Xifra, Home Natura Realitat”, p.75-85. Fundació Vila Casas, Barcelona 2019.
  • Gino Rubert, “SÍ QUIERO”, Lunwerg Editores, Editorial Planeta, 2019.
  • Timothy J. Standring, “INEFFABILITY, Josep Santilari & Pere Santilari”, ARTUR RAMON ART, 2019.