Microrelats

223

A partir de la proposta que, cada any, fa la Biblioteca Municipal Pere Blasi sobre el concurs de microrelats, l’institut Montgrí, per Sant Jordi, convoca internament un altre concurs de microrelats , seguint les mateixes bases del de la biblioteca.

Aquest any la proposta era fer-ne un que no passés de 500 caràcters i que en algun moment s’hi trobés la famosa frase atribuïda a Pompeu Fabra: “cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança” i aquí us presentem alguns dels microrelats guanyadors.  El de l’Ona Vilà, de 1r de Batxillerat, també va ser el guanyador de la modalitat Juvenil de la biblioteca Pere Blasi.

 

UNA ÀVIA MODERNA

Estic cansada de matinar, de fer deures i de tenir exàmens. Demà en tinc un altre.  Buf, quin pal! Vull estar malalta! No, millor encara, vacances! No paro d’aixecar-me: ara aigua, ara una galeta, ara pipí…

L’àvia de Capçanes, que aquests dies la tenim a casa, està endreçant la cuina. De sobte em diu: “cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança, nena!”

-Què dius àvia? – faig jo- No pots parlar normal i no en català antic? – afegeixo.

I ella, seca, em diu:“que estudiïs, coi!”

Xènia Pujol Quintana, 1r ESO

 

EL BON CONSELL

Quan el carter va sortir de casa, havia d’entregar mil i una cartes en sis hores i va notar que el món se li tirava a sobre. Va agafar la moto i se’n va anar a fer la feina. Anava tan desesperat que es va passar el límit de velocitat i va anar a parar de pet a un fanal. Va estar a punt d’abandonar, però va pensar: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.” El carter va continuar la feina tranquil·lament sense desesperar-se.

París Lloret i Comas, 1r ESO

 

EN MANELET

En Manelet sempre arribava tard a classe. Un bon dia es va despertar a les 7 per arribar a les 8:15 ben puntual. Però va arribar tard. En Manelet va quedar decebut, però no vençut. Al dia següent va despertar-se a les 6, però va tornar a arribar tard. I, com que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança, en Manelet va despertar-se a les 5, però tampoc ho va aconseguir. I l’endemà va aixecar-se a les 4, i res. Al següent dia ja era despert a les 3, i tampoc va aconseguir-ho. L’endemà En Manelet va despertar-se a les 2 i quan va arribar a l’escola el seu rellotge marcava les 8:15. Per fi! Ho havia aconseguit! Però passaven hores i hores i ningú obria la porta de l’escola.

Pobre Manelet, no sabia que era dissabte.

Greta Porteries Kretxikova, 2n ESO

 

PER A TU, TOT

Quan vaig fer deu anys la meva mare em va regalar una disfressa d’astronauta i, com qualsevol nen petit, el meu somni des d’aquell moment va ser convertir-me en un astronauta de veritat. Quan li vaig explicar per primer cop a la meva mare la meva boja, però comuna idea, no li va sorprendre gaire, però em va dir: «Si de veritat vols aconseguir el que més vulguis cal no abandonar mai la tasca ni l’esperança».

Ara tinc 26 anys, i la veritat és que no soc astronauta, perquè vaig renunciar al meu somni de viatjar a l’espai per passar-me setze anys de la meva vida estudiant per curar l’estranya malaltia de la meva mare que se l’estava a punt d’emportar.

Janoc Gou Arribas 2n ESO

 

POMPEU FABRA:“CAL NO ABANDONAR MAI NI LA TASCA NI L’ESPERANÇA”

Em miro els peus i veig que tinc les soles de les sabates ben gastades. Els peus em fan mal i els genolls també. Aixeco el cap, i a cada paper que veig, hi ha escrites múltiples paraules. Sé que totes elles han estat escrites amb la meva mà i les milers de plomes que he gastat. Recorrent els diferents pobles de Catalunya he reunit tots els mots ordenats alfabèticament en un llibre i haig de dir que ha valgut la pena, ja que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.

Cristina Planellas Dubovitskaya, 3r ESO

 

LA MEVA COSINA

La meva cosina del Marroc caminava pel carrer amb les seves amigues. Xerraven, es miraven els mòbils i es feien un fart de riure. Tenien setze anys. Feien plans pel cap de setmana, parlaven del que farien a l’estiu i del batxillerat que triarien el pròxim curs: ella s’estimava més el Social perquè li atreia la història i li fascinava la vida interior de les persones i sempre deia “cal no abandonar mai  ni la tasca ni l’esperança.” Era intel·ligent, però sabia que no podria anar a fora a estudiar. Feia plans de futur fins que arribà a casa i el seu pare li presentà el seu futur marit.

Soufiane Hnida, 4t ESO

 

TASCA I ESPERANÇA, DUES GERMANES

La Tasca i l’Esperança, dues germanes. Una sempre té feina, no para mai quieta i remuga de l’altra que sempre sospira esperant allò que desitja. La mare se les mira, sap que són diferents, però que cada una és el complement de l’altra. L’Esperança és l’aire que necessita la Tasca quan la feina l’ofega i la feina de la Tasca ajuda a l’Esperança a aconseguir allò que vol. La mare s’adona que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança perquè juntes poden aconseguir allò que es proposen.

Ona Vilà Colomer, 1r Batxillerat

 

MICRORELAT

La Judit es mirava els ulls del seu avi com si mai no hagués vist cap diamant brillar més en el món. De sobte l’avi, retirant-se la màscara de la boca, li va dir a cau d’orella: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. I en aquell precís moment, ella va comprendre que per molts obstacles que s’interposessin en el seu camí, tal com va predir Pandora, l’esperança és l’última cosa que perdrien. El cronòmetre de la vida pot aturar-se, però fins al darrer segon no creuràs mai que pot ser l’últim.

                                                                                              Martí Dalfó Otero, 4t ESO