Les pintures de la Col·lecció Renaixement i Barroc del Museu Nacional d’Art de Catalunya

239

Des de principis d’any, el Museu Nacional d’Art de Catalunya ens presenta en un sol espai, podríem dir d’una tirada, una gran varietat de pintures, que van des dels primitius italians i el gòtic tardà català fins als finals del barroc, ja entrats en el segle XIX, amb l’arribada del romanticisme. La mostra és generosa i de gran valor, ja que omple, malgrat absències destacables, el gran període de profunda creació que es produeix al llarg del segles XVII i XVIII. És per això que en el MNAC podem copsar de manera directa i real quelcom de la veritat d’aquests segles d’or de la pintura europea.

El nou espai museístic, batejat com a Renaixement i Barroc, es fonamenta molt directament en l’aportació de dues gran col·leccions; per una part, el llegat Cambó, i per una altra, una cinquantena d’obres pertanyents a la Col·lecció Thyssen-Bornemisza, que es cediren en dipòsit per ser exposades a Barcelona. A l’abril de 1992, en una addenda al contracte firmat entre els propietaris de la col·lecció i l’Estat espanyol uns anys abans, s’establí el detall de les obres triades per romandre a la nostra ciutat.

La integració d’aquestes dues col·leccions, juntament amb altres obres de la mateixa època pertanyents al fons del museu, han permès la creació d’aquest nou espai que enriqueix el contingut museístic del MNAC, precisament amb quadres i autors dels quals no es tenia gaire presència. Les dues col·leccions es basen en pintures que podrien adscriure’s al que diem “els clàssics”. Hi trobem obres d’autors i orígens molt diversos. En part això és degut a l’abundància d’orientacions, temes i estils pròpiament dits, que se succeeixen en el llarg cicle temporal que ens ocupa.  En aquest sentit no era fàcil establir el millor criteri per a la seva exhibició i els organitzadors han trobat més interessant prescindir del criteri cronològic per donar preferència als continguts temàtics i genèrics del conjunt de les obres aquí agrupades. I és per això que es desbrossen fins a onze subespais o apartats, que focalitzen pedagògicament la riquesa d’aquestes col·leccions.

Els apartats  exposats en concret són: 1/ “La inèrcia medieval”, amb autors com Ayne Bru, Joan de Borgunya o Damià Forment, entre d’altres; 2/ “Tipologies”; 3/ “La finestra oberta al món”, amb obres de Leon Battista Alberto, Lorenzo Lotto (1508) o Cornelis Metsys, entre d’altres, i on em sembla recordar que s’hi adscriu també el formidable quadre de L’anunciació, de Paolo Caliari, dit Il Veronese (1580-1582); 4/ “Amor i maternitat”, on destaca una pintura de Ticià, La Mare de Déu amb el nen (1540), i una altra de Rubens (1618); 5/ “Passió i sacrifici”, on descobrim el Crist amb la creu del Greco (1590), una obra del taller de Zurbaran (1655), o el quadre de Crist camí del Gòlgota de Tiépolo (1738-1740); 6/ “Místics i visionaris”, amb obres de Rubens i Tiepolo, entre d’altres. És admirable el quadre de Rubens, Sant Roc com a patró de la pesta” (1623); 7/ “Natura morta”, on torna a destacar l’obra de Zurbaran.  8/ “Retrats”, apartat on trobem una gran difusió d’obres, creades pels mestres indiscutibles dels seus temps, Lucas Cranach (1514), Sebastiano del Piombo (1520), Tintoretto (1553), Ticià (1550), Rubens (1620), Willem Drost (1654), deixeble de Rembrandt, Quentin La Tour (1761) i Goya (1815); 9/ “Mite i al·legoria”, amb obres de Vacaro (1667) i  l’esplèndid quadre de Goya anomenat L’al·legoria de l’amor. Cupido i Psique (1798-1805); 10/ “Cel i terra”, amb quadres que aspiren a elevar l’espiritualitat dels creients  emprant la simbologia religiosa, i 11/ “Narratives populars”, amb teles de Lucas Cranach o Pieter de Hooch, entre d’altres.

Malgrat l’afany pedagògic dels diferents apartats en què s’ha estructurat la narrativa de tots aquest quadres de l’espai Renaixement i Barroc, he de confessar que no és fàcil aprofundir en la visió conjunta de tots ells. I segurament això és així perquè no s’han de voler veure totes juntes, i a la vegada, pintures de tant de pes i qualitat artística. És a dir, el problema de la contemplació de l’art i la pintura no és com el museu desitja o intenta organitzar els seus continguts de la millor manera possible. El problema és simplement com ens atrau la pintura, tant si és un quadre únic, un conjunt de quadres d’un estil concret (del mateix autor), o de diferents estils, però d’una mateixa col·lecció. És l’atenció plaent i la suau atracció que ens envaeix al veure l’obra, la que fa profitosa la nostra visita al museu, i això requereix una calma i una predisposició que ens eviti la confusió i la fatiga. Jo recomanaria veure aquesta excel·lent i singular part del MNAC  visitant tranquil·lament els seus apartats, però si ens entorpim, no voler veure’ls tots el mateix dia.

En atenció i per respecte a la visió personal d’aquests grans pintors clàssics i a la seva concreció genial, entre el color, el dibuix i l’espai, hem declinat afegir reproduccions a aquest article.