MONTGRINOLOGIA (2) - Llegendes torroellenques

èiem el mes passat en aquest mateix espai d’Emporion que el tret principal de la filosofia que anomenàvem Montgrinologia, creada per Jordi Pagès, divulgada literàriament per Vicenç Pagès i plasmada per Guillem Rocas, es basa en la simbologia màgica del nostre massís. Contemplem aquest perfil que hem vist infinites vegades. El veiem format per les tres figures geomètriques bàsiques: el triangle, el cercle, el rectangle. La piràmide, l’esfera, el paral·lelepípede. La piràmide aguda i tallant a Ullà, la càlida esfera acollidora a la muntanya del Castell, el paral·lelepípede horitzontal de la serenitat i del repòs al Mont Pla.

Ja dèiem en aquell nostre escrit anterior que les comparacions evidents, com la del bisbe mort o de la dona ajaguda, no són altra cosa que estampes sense doctrina. Les tres formes tel·lúriques, en canvi, ens duen a una reflexió molt més transcendent. L’angle, la circumferència, la línia horitzontal, tenen un significat metafísic per elles mateixes. La piràmide, aguda i tallant, reporta a la lluita i la cacera (Mont Agut), l’esfera, suau i delicada, recorda la calidesa de la mare i de la llar (Mont Rodó), la línia horitzontal, plàcida i serena, suggereix el repòs i la pau (Mont Pla). La civilització ha seguit aquests tres camins, el masculí de la depredació i la lluita per la vida, el femení de la gestació i la maternitat, i el definitiu de la mort indefugible i el repòs etern.

Però no només són cabòries místiques, sinó realitats demostrades per l’arqueologia i la paleontologia. A la muntanya d’Ullà s’hi han trobat restes d’armes però no de llars, a la muntanya de Santa Caterina evidències d’habitatge i convivència, al mont Pla abundant localització de tombes i enterraments. No cal aprofundir en explicacions perquè els tenim a tocar, i n’hem sentit totes les històries. El Cau del Duc d’Ullà era poc acollidor, només estació de cacera, depredador de la fauna de l’entorn. El Cau del Duc de la muntanya de Santa Caterina era nucli d’allotjament estable, mena de llar protectora, on tothom participava de l’alimentació que es traginava de la ribera del Ter, fruites o bestiar, cavalls, cabres, conills, carn d’elefants o de rinoceronts, que aquesta era la fauna en aquell temps tan reculats. Finalment el Mont Pla era emplaçament de tombes i monuments funeraris: el cau del Ossos, el cau d’en Calvet, el de l’olivar d’en Margall. La muntanya de les armes i dels guerrers, la muntanya de la congregació social i de les dones, la muntanya dels enterraments i dels sacerdots.

Segons Vicenç Pagès, quan el pintor taoista Sengai (1750-1837) va pintar l’enigmàtica obra L’univers hi va incloure tan sols un triangle, un cercle i un quadrat, i Johannes Kepler, en elMysterium cosmographicum, va representar la relació entre les òrbites dels planetes a partir de la piràmide, l’esfera i el cub. Els mateixos signes que marquen els destins del nostre entorn des de fa centenars de milers o milions d’anys.

Passem, però, a l’àmbit lingüístic. A l’escriptura dels nostres avantpassats ibers hi ha també signes triangulars, rodons i quadrats. Tot posant sons a aquests signes, Jordi Pagès assigna “BP” al cercle, “GK” al quadrat i “DT” al triangle. PGD ens dóna PAGODA, edifici sagrat format també de la combinació de paral·lelepípedes, esferes i piràmides. O també ens dóna BECADA, ocell que apareix de forma obsessiva als quadres de Guillem Rocas.

I ja que parlo d’obsessions, acabaré amb lo que apuntava de passada ara fa un mes, una idea que també proposa en Vicenç Pagès. Que els torroellencs, tocats de la tramuntana, però més tocats encara del Montgrí, ballem al so d’un altre triangle màgic: Torroella, l’Estartit i el massís. Seguint Freud, Torroella seria el “jo” de l’ordre dels nostres carrers estrets, quadrats, les voltes harmonioses de la nostra plaça; el barri marítim aportaria el “allò” freudià, principi del plaer i de la disbauxa; i el “superjo” el determinaria l’alçada moral del massís i el seu castell, la vigilància, l’autoritat, la repressió.