L’Aeroport del Prat i la roca --Reflexions--

Emporion parlem de política? Segons i com. La diversitat ideològica dels components del Consell de Redacció ens ha permès d’evitar posicionaments partidistes, només faltaria! Però els lectors saben que sovint tractem afers que són estrictament polítics, com ara quan defensem aspectes concrets de llibertat individual o col·lectiva, o ens enfrontem a formes dissimulades d’intolerània, de deixadesa o d’ineptitud. Quan assenyalem mancances dels que ens governen. Això és “fer política”? Malhauradament, no dir res quan les coses no van com caldria també és “fer política”. Callar fomenta la corrupció, l’abús de poder, la mentida, l’ocultació. Ho sabem bé del temps de la dictadura; se sabien moltes corrupteles, però les autoritats les tapaven (per al bé del país, deien) i els perjudicats o els espectadors no tenien forma de dir les veritats.

Dic tot això, i perdoneu per tanta introducció, perquè avui jo pensava continuar parlant dels transports, que tan afecten la nostra vida i la nostra economia. El mes passat vaig assenyalar fins a quin punt ens podíem permetre de veure el futur amb optimisme, situats com estem en una posició immillorable per a la transferència de béns a Europa. Entre Estocolm i Casablanca, per dir-ho d’alguna manera. Porta d’entrada de productes asiàtics al centre europeu, per dir-ho d’una altra manera.

José Blanco Però tenim un problema molt greu. Repeteixo, molt greu. Aquest problema s’anomena Ministerio de Fomento o encara millor: AENA. Els catalans tenim culpa de molts errors, però sabem amb certesa que en molts aspectes tenim l’Estat en contra. Per això he començat dient que de vegades cal que parlem de política. L’Estat no ha fet res per entendre què volia Catalunya amb l’Estatut. No ha fet res per evitar que Endesa passés a mans italianes abans que a mans catalanes. No ha fet res per donar a la nostra llengua el tracte d’igual a igual amb el castellà. No ha fet res quan des dels mateixos mitjans de comunicació s’ha fomentat el boicot a productes catalans. Sí, això és parlar de política: en defensa del país davant del menysteniment, quan no davant de l’atac descarat.

Ja he dit que avui volia continuar parlant de transports, de la seva influència sobre el nostre sistema econòmic. Volia parlar dels aeroports, principalment del que fonamentalment hauria de permetre la internacionalització de la nostra economia, l’aeroport del Prat. Però també aquí tenim l’Estat en contra. La proposta del Ministeri de Foment per a la seva gestió ha estat decebedora. Però, podíem esperar una altra proposta? Desgraciadament, ja sabíem que no. Ho sabíem de sempre. L’agost de l’any 2006 vaig llegir a La Vanguardia un article de Francesc-Marc Álvaro que em va frapar per la seva contundència i encert en el diagnòstic del què ens passa. Portava per títol “La roca”. Ara que ja ens han dit que no podem tenir la gestió de l’aeroport del Prat que ens cal i que nosaltres voldríem, me n’he recordat. Crec que val la pena de copiar-ne uns fragments:

* “Algún día habría que analizar la prehistoria de AENA y tener en cuenta los privilegios y premios que, tras la Guerra Civil, obtuvieron determinados estamentos con y sin uniforme... Cuando se habla de traspasar un aeropuerto como el de Barcelona a la Generalitat o cuando se habla de privatizar este tipo de infraestructuras en toda España, los viejos guardianes de la llama saltan en defensa de sus intereses y de sus sillones. Y los ministros de turno nunca quieren sucumbir en un pulso titánico contra la roca... El gran éxito de la roca es pasar inadvertida y que otros se hundan. La responsabilidad de AENA queda medio oculta por los trabajadores y la dirección de Iberia, por la cadena de decisiones ministeriales y por las críticas de la oposición. Los tipos instalados en la roca nos observan y dicen: “Pobres desgraciados, son como hormiguitas”.

Ja ho he dit, l’article és de l’agost del 2006, però la roca és eterna.