Rafael Argullol ha escrit Visión desde el fondo del mar, un llibre semblant a la Bíblia, un llibre de llibres. Les més de mil dues-centes pàgines recullen diferents gèneres literaris per explicar vivències del seu autor. En un moment determinat, Argullol confessa que com epitafi li agradaria: “Va viatjar”; no endebades no ha parat d’anar d’un continent a un altre. Malgrat aquesta curiositat per veure món, com gairebé tots els humans, es descobreix amb facilitat que necessita un camp base per retrobar-se amb la seva gent, per transitar per carrers apamats i practicar costums fora de sorpreses. El seu camp base és Barcelona.
Un dels espais urbans del nucli històric de la vila de Torroella més oblidats és el passeig de l’Església, una zona mai edificada que va quedar com una mena de plaça davant del castell, al costat de l’antiga església, dins del nucli emmurallat del que fou La Cellera, el sector més antic de la població. El creixement de la vila cap al sud, feta de forma pensada i planificada dins la segona meitat del segle XIII, sense tenir en compte l’orientació E-O de l’església, deixaria en un terme secundari la plaça de davant de la façana principal del temple gòtic (plaça de l’Abad Oliva) i donaria més preponderància a aquest espai que esdevindria el passeig de l’Església. Aquest sempre ha estat l’accés principal a l’església i, fins i tot, aquest fet va convertir en entrada principal un accés secundari, la porta lateral de l’església que dóna a aquest passeig.
El passeig de l’Església per la part nord limita amb la magnífica façana lateral sud de la petita catedral, que mostra tota la majestuositat dels finestrals. Per la banda oest queda delimitat per la façana exterior principal del Palau Lo Mirador, adequadament restaurada dins de la primera meitat del segle passat per l’arquitecte Masó, que va saber harmonitzar les línies medievals de l’edifici amb unes originals i característiques línies modernistes. Per la banda est ho està per uns edificis (magatzems) d’escàs valor arquitectònic propietat de la família de Robert-Carles que per herència hauria de passar als germans de Robert i Ferrer-Cajigal, però desconeixem en aquests moments el resultat dels traspassos de propietat. Per la part sud el passeig acaba amb un espai que podria ser molt acollidor, al voltant de la font i just al peu de la capella de la Mare de Déu dels Àngels, capella adossada a la paret que encercla el recinte dels jardins del palau.
Realment el conjunt forma un espai urbà de gran interès històric i arquitectònic. Si afegim la visual que des de la part de baix del passeig es té amb la muntanya del Montgrí coronada pel castell al fons, no ens ha d’estranyar l’exclamació d’un bon amic mallorquí que a l’arribar al passeig de l’Església, en una visita guiada que els feia a ell i la seva dona pel nucli antic de Torroella, digué convençut: “Fantàstic, es nota que aquesta és una vila amb solera.”
Totes aquestes virtuts històriques i paisatgístiques del recinte del passeig de l’Església no han anat acompanyades d’una adequada rehabilitació que les potenciés; han millorat així el seu aprofitament urbà i l’han fet socialment més útil.
A finals dels anys cinquanta es va fer una lleugera reforma que consistia en la plantació d’uns quants plàtans i dues filades d’arbustos que divideixen encara avui un espai ampli en tres espais allargats, dos de trànsit rodat i un de central de passeig. Els plàtans amb els anys han crescut molt i alguns d’ells tapen la visió de la magnífica perspectiva que des de la part de baix del passeig es podria veure. Les jardineres on estan plantats els arbustos i els arbres no han estat mai acabades i actualment es troben en un estat deplorable. La pavimentació, tant dels espais de circulació viària com l’espai central, està feta amb asfalt, sistema gens adequat per a un espai que té reminiscències medievals i hauria de tenir una vocació clarament urbana de nucli històric, amb la utilització de material adequat que, en aquest cas, no pot ser altre que la pedra.
Si ens fixem en la fotografia dels anys vint, totes aquestes virtuts paisatgístiques queden ben remarcades: façana església, façana palau, muntanya i castell i font pública. Els arbres no tapen i l’espai és una àmplia superfície sense barreres separadores.
L’any 2000 l’Ajuntament va fer un encàrrec als arquitectes de la Bisbal, assentats a Girona, Joan Escribà i M. Dolors Nadal, per tal que fessin una proposta en la qual es recollissin aquestes idees i servissin per redactar un projecte que en el moment adequat pogués ser subvencionat pels organismes oficials competents i es pogués fer una rehabilitació adequada del passeig de l’Església.
Aquest projecte elimina els arbustos i aconsegueix un espai únic de gran amplada, manté la filera d’arbres de la part dreta (direcció N) i manté un o dos arbres de la part esquerra davant la font. Manté planera la part final del terra al voltant de la font i crea un espai de repòs adequat, per la qual cosa dissenya quatre escalons a la part central que realcen el començament del passeig. Tant al costat dret com al costat esquerre es manté el pendent actual, que permet la circulació de vehicles simplement per als serveis eclesiàstics o d’accés als edificis laterals (palau i magatzems). Tot el terra està dissenyat amb pedra picada. El projecte es complementa amb una lluminària i un mobiliari urbà (bancs i papereres) adequat.
Aquest projecte es va redactar ara fa nou anys i resta oblidat en algun armari dels serveis tècnics d’urbanisme. No és un projecte d’alt cost. En el decurs d’aquest temps tal vegada han aparegut possibilitats d’obtenir subvencions per a obres de rehabilitació sense que ningú mai no hi hagi pensat.
Portem quasi sis anys sense que s’hagi fet cap obra de rehabilitació de carrers o places al nucli antic, ara per fi sembla que es continuaran, ja que han començat les obres de rehabilitació del carrer d’Ullà. Tenim l’experiència dels bons resultats, tant socials com comercials, de les obres de rehabilitació de carrers i places, fetes entre l’any 2000 i el 2003; per això pensem que la represa d’obres de rehabilitació del nucli històric de la vila és una bona notícia. Mentrestant el passeig de l’Església queda com un espai oblidat sense que aconsegueixi la funció patrimonial, històrica i social que li correspondria.
L’any 2001 es va iniciar un pla d’arranjament del paviment del casc antic de Torroella. La iniciativa va arribar de la mà del regidor d’urbanisme d’aleshores, en Jordi Bellapart, una persona a qui mai no li agrairem prou el que ha fet i fa per la vila.
La plaça de la Vila és un lloc entranyable per a mi, i suposo que també per a molts torroellencs. Mirant-la des d’un balcó al qual tinc accés, en un dia de pluja fina i vent en calma, la plaça es veia solitària, neta, humida, silenciosa. Era al capvespre, i els fanals il·luminaven tots els racons. Entre la pluja i els llums, les pedres agafaven un bonic i brillant color gris plom amb diferents tonalitats; les voltes, tot i la pluja, donaven a l'entorn una certa protecció. Les finestres, portes, balcons i façanes pintades tenien ressaltats els seus colors més que qualsevol altre dia que me les havia mirades. Em va venir a la memòria com era aquesta plaça els primers anys que jo la vaig conèixer. Deuria ser pels volts de 1942. Com ha canviat!
En l’article del mes passat parlava dels meus primers records de la plaça de Torroella, de com eren les seves cases, i d'algunes de les persones que hi vivien... En aquest article vull recordar el seu aspecte festiu, ara i en el passat.
Ahir era Sant Jordi, i la plaça de la Vila tenia un aire d’allò més festiu: parades de llibres i de roses, gent que s’ho mirava, gent que en comprava. Un llibre per a mi, un per regalar, un per als nens... Una rosa per... Hi havia plena i alegre activitat, i per endolcir-ho, la pastisseria Masvidal repartia aquella mona tan gran que havia fet per Pasqua. La mainada i els grans s’ho passaven bé.
El juny passat, amb motiu de la constitució del nou Ajuntament de Torroella, l’Associació Emporion va enviar una carta a l’alcalde Jordi Cordón en la qual, després de fer esment als nostres objectius, li fèiem present que la nostra revista ha mantingut sempre un bon esperit d’entesa amb les Corporacions precedents, malgrat hàgim pogut manifestar algun punt crític dins de la nostra independència de criteri, i li dèiem: “Desitgem que aquesta entesa es mantingui. Si tots treballem de cor pel bé del municipi, per nosaltres no quedarà”.
Publiquem a continuació la resposta de l’alcalde.
Quan era jove preferia la tardor i l’hivern. Ara que sóc gran m’espero la primavera i l’estiu. Cada mes té les seves particularitats que el fan desitjable; no obstant això, el mes d’agost s’ha convertit en el meu preferit. M’agrada passar-lo a Torroella, sense moure’m de la vila, i en tinc prou sortint de casa i trobar amics i amigues que estan de vacances; assistir a les nombroses manifestacions culturals que omplen el calendari d’aquest mes; gaudir de la fresca dels vespres... Torroella, durant el mes d’agost, té més atractiu que mai. Són els forasters els qui, després d’elogiar la nostra població i manifestar l’enveja que ens tenen per viure en un lloc així, ens desperten i ens fan valorar el nostre privilegi.
Avui, un dilluns de ple agost, he anat a passejar pel mercat de Torroella. He pogut comprovar la dificultat per arribar-hi amb cotxe. Llargues cues tant per l’entrada del pont com per l’entrada d’Ullà. Els aparcaments, plens a vessar de cotxes. Els carrers dels eixamples, sense cap espai lliure que no sigui un gual. Els carrers del centre, atapeïts de gent. Molts turistes nacionals i estrangers. Tots han superat aquests inconvenients.
A Torroella aviat tindrem tanatori, un dels darrers serveis que ens falten al municipi. Desitgem serveis que millorin la nostra qualitat de vida, però (sempre hi ha un però) normalment el progrés i les noves ofertes no estan absents d’alguna contrapartida que, si no es controla, pot esdevenir negativa. Un tanatori facilita les coses, però només les facilita, no fa per si sol que augmentin els valors que ens humanitzen. El pas del geriàtric al tanatori ens ofereix unes formes profilàctiques i ordenades i, en el seu vessant negatiu, ens augmenta el risc de sumar fredor, insipidesa i buidor a la ja prou accentuada gelada dels sentiments, a la pèrdua de vivències profundes familiars i dels contactes intergeneracionals. En definitiva, en cas de quedar sense la reflexió sobre la vellesa i la mort, perdrem el millor antídot contra el creixent estil de vida superficial de la dolce far niente. Desconsiderar la vellesa i amagar el dol és suïcida per a una societat que no vol perdre el gust per la vida. Que ningú entengui que estic contra el tanatori, simplement apunto un risc de mala utilització, com el té el cotxe, el televisor, el mòbil, etc., que en principi són eines bones, però de les quals ben sovint fem un mal ús.