Log in
A+ A A-

La trama suïssa que robava paisatges

Aquest estiu, en un poble suís del qual no farem propaganda, estarà prohibit fer-hi fotografies. La penalització per infringir aquesta norma serà una multa equivalent a uns cinc euros.

La rocambolesca argumentació oferta per l'equip de govern és que el paisatge del poble i rodalia és tan bonic que la gent que els visita fa moltes fotografies, les comparteix a les xarxes socials i això genera en aquelles persones que visualitzen aquestes imatges un sentiment d'enveja malsà. Per evitar-los el patiment i les seqüeles, doncs, han hagut de prendre la decisió de forçar tota persona que tingui el desig de conèixer la contrada a visitar-la personalment.

Potser és que no he cercat prou, però quan he treballat en qüestions de paisatge i societat, mai he trobat a la literatura científica cap referència que pugui donar suport a la justificació oficial de la prohibició. Ans al contrari, hi ha estudis fets des de l'àmbit de la psicologia ambiental (sí, aquesta disciplina existeix i s'ocupa d'estudiar els efectes psicològics, positius i negatius, de la interacció humana amb el medi) que demostren els beneficis per a la ment que aporta la mera contemplació del paisatge. Està igualment demostrat, i s'utilitza com a teràpia, que fins i tot l'exposició a imatges de paisatges plaents, per exemple les projectades per una pantalla, ajuda a reduir els nivells d'estrès en l'individu que les observa. Hi ha molts matisos (i molta discussió) sobre quins tipus de paisatge són els més beneficiosos i els que menys, però precisament paisatges de muntanya amb mosaics agroforestals, com els de moltes valls suïsses, solen tenir unes característiques d'allò més atractives per a amplis sectors de moltes cultures. Així doncs, a més de desmuntar la narrativa de l'equip de govern local, la ciència indicaria que fins i tot ha pres una decisió contraproduent per al benestar públic.

rus1A ningú escapa que el benestar de les persones usuàries de les xarxes socials probablement importa un rave al govern del poble suís. La meva hipòtesi és que, en realitat, la mesura persegueix dos altres objectius. El primer i més important és fer-se veure, col·locar el poble al mapa, i fer-ho amb unes connotacions positives atorgades per l'excepcionalitat del paisatge. Una estratègia barroera de màrqueting que si bé aconsegueix l'objectiu que es parli del poble, també pot acabar generant cert rebuig o fins i tot boicots per part de potencials visites. I és que el segon objectiu és, òbviament, econòmic. La quantia simbòlica de la multa demostra que, en realitat, no està dissenyada per dissuadir la captura d'imatges, sinó més aviat com una taxa, per fer una mica de caixa. Si la multa fos més gran potser sí que la gent s'ho pensaria dos cops abans d'obrir l'obturador, o s'estimaria més esborrar les fotos de la memòria digital (o desfer-se del film, segons la tecnologia utilitzada). Però si només són 5 euros, l'equivalent a un parell de postals, val més pagar i conservar les imatges.

Personalment, el que més m'incomoda d'aquest muntatge és l'assumpció subjacent que el paisatge d'aquest poble suís és quelcom privat, que com a tal se'n poden explotar els drets d'imatge, i que la persona jurídica titular n'és l'ens municipal.

El paisatge, tal com sovint pregona el professor Joan Nogué, de la Universitat de Girona, és un dels més clars exemples del que es coneix com a bé comú, ni públic ni privat. El paisatge, fruit de les interaccions entre societats i natura al llarg de la història, no pertany a cap individu concret, i en canvi els beneficis que proporciona es reparteixen per al bé conjunt de la població. Ni tan sols en indrets com el Regne Unit, on la pressió per privatitzar i tancar terres ha estat històricament molt gran gràcies a l'enorme poder dels grups de terratinents, el paisatge ha deixat de ser un bé comú. A l'entorn mediterrani, regit per l'herència del dret llatí, l'accés al paisatge està garantit com un dret, encara que aquest paisatge estigui format per terrenys agrícoles o forestals i que aquests estiguin explotats amb finalitats comercials privades. Gràcies a aquesta característica tenim una envejable xarxa de camins públics al Baix Ter on passejar o anar en bici, i podem anar a caçar bolets o espàrrecs a la muntanya. Atorgant-se el dret d'explotació de la imatge de l'entorn, el govern del poble suís se n'està adjudicant l'autoria o, almenys, la propietat. Implícitament, s'està apropiant la feina que, al llarg de mil·lennis, el gel i els rius han fet per tallar la vall, la feina dels boscos en crear un sòl fèrtil, la feina de la pagesia en obrir prats, la feina de generacions per aixecar un nucli habitat amb sensibilitat estètica, etc. Alhora, implícitament nega (prohibeix!) a les persones que no vulguin visitar el poble el ple gaudi d'un bé comú i dels seus efectes per al benestar.

Superficialment, el cas del poble suís és un estirabot per mirar de cridar l'atenció i engreixar les arques municipals, però si altres pobles segueixen el funest exemple i el robatori del paisatge es consolida, podem estar davant un pas més en l'erosió dels drets de les persones a gaudir del bé comú.