Log in
A+ A A-

Santi Sató,

barceloní de naixença, torroellenc per matrimoni

Santi SaSanti Sató té 87 anys. L'any 2006 va ser un dels fundadors d'EMPORION (tercera època), n'ha estat col·laborador des dels primers números i durant molt de temps va córrer al seu càrrec la redacció de les Notícies i la captació de les fotos que les acompanyaven. Assisteix a tots els actes culturals o socials que es fan a Torroella i no ha perdut el costum de fer-ne el seu particular reportatge gràfic. Es podria dir que en Santi és part del paisatge cultural de la vila.

Santi, tu formes part de Torroella, però no ets torroellenc de naixença.
No, jo soc barceloní, i també ho eren el meu pare i la meva mare. El meu avi patern havia anat a la guerra de Cuba, va tornar malalt i va morir jove, no el vaig arribar a conèixer. El meu pare era músic i segons La Vanguardia va ser un dels tres millors contrabaixos del país, va tocar a l'Orquestra Pau Casals, a l'Orquestra del Liceu, a l'església de Pompeia i col·laborava amb Ràdio Associació de Catalunya. També era col·laborador de l'Escola Ràdio Maymó, molt famosa, amb alumnes per correspondència escampats per tot el país.

La recordo bé, també tenia alumnes a Torroella. I no et vas decantar per la música, com el pare?
No. Jo tenia piano, vaig estudiar solfeig, però no vaig tocar mai en públic ni en privat, només a casa excepcionalment. En canvi, per influència paterna, em vaig aficionar a la ràdio i la meva primera feina va ser a Ràdio Elèctrica Soler, que tenia una de les botigues d'aparells i components més importants del ram, Radio Universidad, a la Ronda Universitat. Però també ajudava la meva mare, que era una dona d'empenta.

Parla'm, doncs, de la teva mare. Tenia algun negoci?
Tenia parades de carnisseria en propietat, en va tenir al mercat de Sant Antoni, a la Boqueria, a la Meridiana... De ben jove i durant una colla d'anys, jo anava a la parada a primera hora, treia del frigorífic els xais o vedelles i els desfeia per a la venda, que era a càrrec d'una dependenta. El negoci el va començar la mare, no el va pas heretar, ja que el seu pare era impressor. Aquest avi sí que el vaig poder conèixer, recordo que em deia que ell tenia "dret a portar espasa", no sé ben bé què volia dir...

Combinaves, doncs, la feina a les parades de carnisseria amb la de Ràdio Elèctrica Soler. Quins estudis tenies?
Vaig anar al parvulari Forestier, als jardins de l'Exposició de Montjuïc, molt avançat per al seu temps, i després a una escola del carrer Lleida. Però aleshores va esclatar la guerra civil.

Quan va començar la guerra tenies sis anys, en guardes records?
I tant! El primer és el d'un bombardeig naval, jo era al Cine Condal amb els pares, es va parar la pel·lícula i vam sortir corrents... I recordo els bombardeigs aeris essent al col·legi, érem vailets de set o vuit anys, aquella generació no hem estat mai nens! Paraven les classes i sortíem al carrer Lleida, això no poques vegades. Vam acabar fugint de Barcelona, primer em van dur a Monistrol de Montserrat, amb la meva àvia paterna, després a la masia Torres de Bages, prop de Manresa, on vivien uns cosins, i finalment vaig anar a parar a una torre de l'àvia materna a Horta. Allà ens trobàvem el 26 de gener del 39, quan van entrar els nacionals a Barcelona.

Llavors vas poder continuar els estudis i vas començar a treballar?
Sí, primer vaig anar als Escolapis de la Ronda, però l'ensenyament no em va convèncer, i després a La Salle Condal, on vaig estudiar Peritatge Mercantil. Mentrestant, treballava a la carnisseria i fins i tot vaig fer estraperlo, anàvem amb la mare a l'Hospitalet, compràvem carn que jo portava en carteres grans i ella en bosses, i passàvem d'estranquis els burots que vigilaven el trànsit de mercaderies cap a Barcelona. Vaig acabar els estudis de Pèrit Mercantil, tenia 15 anys, massa jove per estudiar Professorat Mercantil, i vaig trobar feina, com he dit, a la fàbrica de Ràdio Elèctrica Soler, al passatge de la Companyia, 17-19, a la zona del passeig Maragall, primer d'aprenent avançat, després al muntatge, finalment com a tècnic de Mètodes i Temps, càlcul de primes, tarifes i responsable de personal.

satoMètodes i Temps era una funció temuda i reverenciada en aquella època.
Sí, perquè els càlculs de temps i primes havien de ser acurats i justos, ja que repercutien directament en el salari dels treballadors. Però l'empresa, dedicada essencialment a la fabricació de components de radio, va patir la caiguda de fabricació per l'explosió de la televisió, fou absorbida i va desaparèixer.

Aleshores, vaig entrar a treballar al departament d'Administració de l'Editorial Noguer. Hi vaig ser bastants anys i les meves responsabilitats molt variades. Publicàvem llibres, i amb l'entrada de la italiana Rizzoli Editore de Milan com a soci, també fascicles produïts per ella als seus tallers. I se'n varen fer edicions molt quantioses, amb exportacions a Sud-Amèrica amb molt poques garanties de cobrament. Jo mateix vaig haver de fer viatges de gestió financera per Amèrica del Sud i del Nord, pràcticament sense resultats. Fet que originà la desaparició d'Editorial Noguer.

Jo vaig començar una nova etapa professional a l'empresa de Robert Mercader a Torroella de Montgrí.

I vas venir a Torroella?
No es pot dir que vingués a Torroella perquè durant molt de temps la meva dona i jo anàvem i veníem. Abans, jo només havia vist Torroella de molt jove, en una excursió familiar que vam fer amb un antic Opel que anava amb gasogen, i des del castell de Begur miràvem les illes Medes, les primeres illes que veia a la meva vida. Més tard, cap als 15 anys, vaig conèixer la meva dona, la Marta Geli Sais, que era de Torroella, filla i neta de torroellencs, vivia a Barcelona i feia de perruquera. Va ser així, per relacions familiars, que vaig conèixer en Robert Mercader i vaig entrar a la seva empresa per a l'establiment de sistemes d'organització i informàtica. Més endavant vaig ser gerent de la sucursal de Barcelona, a la Meridiana.

I fins a la jubilació?
No pas encara. Per allà l'any 1978 va venir la crisi, jo veia que no fèiem prou ingressos per compensar les despeses de personal i d'estructura, i que era més aconsellable llogar el local, però es va trigar massa a prendre aquesta decisió. Aleshores vaig entrar a l'empresa Laboratoris Almirall, primer a les ordres del secretari conseller, després com a responsable d'Administració i Control de Vendes a les ordres del senyor Antonio Gallardo Carreras, fundador i president, que m'encarregà el control de les visites mèdiques. Era l'empresa farmacèutica més important d'Espanya i vaig viatjar per diverses regions de l'estat. La mort del president i les circumstàncies econòmiques de l'empresa de Robert Mercader a Torroella em feren decidir a tornar-hi, de nou com a empleat, fins a la meva jubilació, i després com a assessor extern fins al 5 d'abril del 2000. Jo tenia 70 anys i un dia...

I la teva inquietud pels assumptes culturals, d'on t'ha vingut?
L'he tinguda sempre. Tota la vida he llegit molt i he procurat aprendre de tot, he anat a conferències i a jornades, a museus i a exposicions. A l'Editorial Noguer jo llegia tot el que es publicava, no s'editava cap llibre, ni que fos en fascicles, que jo no llegís. Els corregia, participava en la decisió de col·leccions, formats, etc. D'altra banda, em vaig implicar en el món de la informàtica des de la introducció dels primers ordinadors. No és estrany que em sentís atret de seguida per EMPORION en format digital i que ara hi escrigui articles i també ho faci al Llibre de la Festa Major de Torroella.


Fins aquí l'entrevista, però encara tenim temps d'allargar una mica la conversa. En Santi em diu que té un fill i una filla, un net i dues netes. Que va fer Milícies Universitàries amb nota i això li va valer fer-les a Barcelona. Que va fer guàrdia a la processó de Corpus i a l'arribada del vaixell de repatriats de Rússia Semiramis. Que no és de cap partit polític, però que ha votat sempre els moderats. Que és catòlic creient i practicant. Que estima les sardanes.

Ens acomiadem. En Santi Sató se'n va a poc a poc, passeig enllà, recolzant els seus 87 anys sobre el bastó, amb la dignitat d'un senyor dels d'abans, sempre amb corbata.