Log in
A+ A A-

Una llarga vida per davant

Les  persones que el segle vinent arribaran als cent trenta anys o més ja han nascut. A hores d'ara són criatures, nois i adolescents, potser fins i tot hi ha algun adult. No sabem si seran poques o una munió, però que n'hi haurà és tan segur com que la Terra gira entorn del Sol.

Naturalment, llavors complir cent anys ja no serà notícia; quan un fet esdevé quotidià, deixa d'interessar als mitjans de comunicació. "Morir de vellesa és un fet excepcional, singular, extraordinari", escriví Michel de Montaigne, que va viure al segle XVI, en els seus cèlebres Assaigs. Doncs bé, del segle passat ençà el que és excepcional és morir a la primavera de la vida.

Fa un segle l'esperança de vida d'un català era de quaranta anys; ara s'ha doblat (en el  cas de les dones, més i tot). L'augment s'ha aconseguit sobretot per la dràstica reducció de la mortalitat infantil, que llavors era herodiana. L'increment de la longevitat en el segle actual es deu a millores mèdiques i nutricionals, sobretot.  Si ara (maig de 2017) a Catalunya hi ha 2.294 persones que tenen més de cent anys, d'aquí algunes dècades, per calcular el total de catalans centenaris, caldrà de ben segur una xifra de cinc números. Sèneca, Horaci i altres il·lustres clàssics tenien motius per doldre's de la brevetat de la vida; veien, tot sovint, com familiars, amics i coneguts passaven a millor vida encara joves. Nosaltres, no. Tot i que, per si de cas, no hem oblidat –ni deixat de practicar- aquell horacià carpe diem.

Fa feredat pensar que alguns dels joves que ens trobem pel carrer encara seran vius quan s'acabi aquesta centúria que hem inaugurat fa relativament poc. Quin aspecte tindran, llavors? Com serà el món? Quantes experiències hauran viscut?  Quants canvis hauran vist? Ja no podran dir que la vida són quatre dies i coses per l'estil que ha dit la gent des que l'espècie humana aprengué a parlar. I ningú, és clar, no els preguntarà quin és el secret de la seva longevitat. Però ara ve la gran pregunta: les persones que tenen una llarga vida per davant, com arribaran a la tardor de la seva existència? Quina qualitat de vida tindran? Perquè una cosa és quantitat de vida i una altra ben diferent qualitat de vida. Quan els centenaris ja no es valguin per ells mateixos, qui en tindrà cura? Els fills? Difícilment: seran ancians.  Immigrants? Geriàtrics?... Al Japó, on a hores d'ara hi ha prop de quaranta mil centenaris, ja hi han pensat fa temps, en aquest problema. Tindran cura dels iaios centenaris  robots.  Robots que, degudament programats,  faran moltes de les feines que ara fan immigrants, infermeres i auxiliars d'infermeria;  s'encarregaran fins i tot de l'enterrament, ves per on. El que no han dit és qui pagarà aquests sofisticats robots, perquè les pensions dels vells, si més no a casa nostra, seran ben migrades.

A part de les dolències i malalties pròpies de l'envelliment, lluitar contra l'avorriment serà  un dels reptes dels milions d'éssers humans que en el món del futur viuran llargues vides. Avui dia moltes persones encara treballen després dels vuitanta si tenen salut; no per necessitat, sinó per sentir-se útils i no restar escarxofats i pansir-se a casa seva la major part del dia. Si són creients, aquestes persones solen dir que a ells només els pot jubilar Déu. Es tracta sobretot de persones que han exercit professions liberals; hi ha metges que encara operen després dels vuitanta anys.  Però no tothom té aquesta sort. I després hi haurà la càrrega que suposaran per a les seves famílies els més impedits. Els que en siguin conscients probablement no els agradarà gens que hagin de dependre per a moltes coses –llevar-se del llit, vestir-se, menjar, caminar, dutxar-se, i un llarg etcètera- dels altres... o d'un robot. Tots ens apuntem a afegir anys a la vida; sempre que puguem viure aquest allargament vital amb un mínim de dignitat, és clar.

José Luis de Vilallonga explica en les seves memòries que, un mes abans de morir, la seva mare es reuní amb la dona de l'escriptor i li confessà que volia morir-se un mes més  tard. "Per què?", preguntà ben sorpresa la seva nora. "Perquè m'avorreixo molt", respongué l'anciana dama. Segurament és una bola més de les moltes que explica l'aristocràtic personatge d'arrels catalanes en les seves memòries. Però que meravellós seria que els homes i dones del futur, després d'haver viscut tants anys com una tortuga de les illes Galápagos, diguessin: "Ja en tinc prou, me'n vaig, ja us ho fareu", i el seu desig, com en un conte de fades,  s'acomplís.

Perquè em sembla que ben pocs humans tenen ganes d'arribar a una edat matusalèmica i ésser assistits per un robot, encara que aquest sigui capaç de fer-los companyia dia i nit, acompanyar-los fins al lavabo, eixugar-los la bava i recordar-los l'hora en què s'han de prendre tal o qual medicament. O sí?

Per cert: Montaigne morí vell, als cinquanta-nou anys. Algú se sent vell a aquesta edat?