No és necessari ser cap especialista per saber que tenim ben arrelat l’esperit competitiu, violent, agressiu i que encara tenim restes de la ferotgia de les bèsties i dels humans primitius que per sobreviure van haver de lluitar contra la natura i les espècies més fortes que no pas ells. Però és imprescindible tenir confiança en les possibilitats de millora de la nostra espècie gràcies a l’educació. Cal ensenyar els infants a col•laborar, a resoldre els conflictes de manera pacífica, a ser respectuosos envers les diferents maneres de viure, ajudar-los a descobrir que no és l’acumulació de béns allò que ens fa feliços, etc.
Els arguments s’han de criticar amb altres arguments. Hi ha un estil d’atacar aquells que no pensen igual que un mateix a base de l’insult. Quan no hi ha arguments s’usa la desqualificació: ingenus, idealistes, utòpics... contra aquells que creuen amb les possibilitats de la cooperació. Per encarrilar-nos de nou veig que la millor sortida és canviar l’actual sistema educatiu. El més valuós de l’educació són els educadors i necessitem persones sensibles i que estimin la seva feina. Hem convertit els centres educatius, en els seus diferents nivells, en llocs on s’ensenyen habilitats, però les matèries humanístiques a poc a poc es van deixant de banda perquè aparentment són poc rendibles. És una enorme equivocació. En aquests darrers mesos s’han publicat diversos llibres d’autors qualificats que denuncien l’estat de l’educació. De tots ells, destaco el del filòsof Jordi Llovet, Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats, el de Martha C. Nussbaum, Sense ànim de lucre, i el de Gregorio Luri, L’escola contra el món. A la vegada, estan apareixent reflexions en articles als diaris com les d’Imma Monsó o de l’Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano, aquests darrers ho resumeixen perfectament quan alerten: “El llenguatge dels experts ha substituït el llenguatge dels savis.”
