A primers de desembre varen sortir a la premsa els resultats de l’informe PISA, és a dir, els resultats d’una avaluació que la OCDE fa cada tres anys per analitzar els coneixements i les competències dels estudiants de 15 anys, en comprensió lectora, matemàtiques i coneixement científic.
Partint de que els resultats de les avaluacions sempre són relatius, tenim que Catalunya i Espanya estan per sota la mitjana europea, amb només Itàlia, Portugal, Grècia i Bulgària per darrera seu. Des dels diferents sectors de la societat i especialment en el món de l’educació ens hem preguntat: Què ens està passant? La resposta no és única i cal analitzar el tema des de diferents punts de vista i des de diferents sectors.
El curs següent va entrar en vigor la LOGSE, una llei que canviava tot el panorama de l’ensenyament: la primària s’acabava als dotze anys, i amb aquesta edat tots els alumnes ingressaven als instituts on farien els quatre cursos d’ ESO i, posteriorment i de forma voluntària, podien fer els dos cursos de batxillerat o bé, els cicles de formació professional. Aquell curs, per tant, varem acollir els setanta alumnes de catorze anys que solien començar –ara com alumnes de tercer d’ESO-, més els cent alumnes de dotze anys que començaven el nou cicle.
En el meu escrit “Reixes” del mes d’agost de l’any passat, comentava que contestaria alguns economistes que acusen els indignats de no tenir alternatives al tipus de societat actual. Però no cal que repeteixi res. Només heu de repassar alguns dels meus articles publicats fins avui a EMPORION, on he apuntat maneres factibles per acabar amb el desori social. Entre altres, podeu consultar els escrits “Tren i mercat”, dels mesos de setembre i novembre de l’any 2007, “Exèrcits”, del juliol de 2008, i “Hipoteques”, del maig passat. No hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. No és cert que no hi hagi alternatives per sortir d’aquest pou. La realitat és que alguns pretenen sortir-ne cavant cada vegada més fons. La cosa no és pas tan difícil d’entendre: hi ha dues visions diferents i confrontades. Uns creuen que només la competitivitat és garantia per treure la son de les orelles. Uns altres creiem que només la solidaritat pot salvar l’espècie humana i, de rebot, les altres espècies i la vida del planeta.
El municipi de Torroella de Montgrí ha crescut molt en els últims deu anys. Això ha afectat, entre altres coses, els centres educatius, que han vist com els seus espais es feien petits i s’havien d’anar adaptant segons les necessitats que a cada curs anaven sorgint, perquè, ja se sap, les ampliacions i les obres dels edificis públics no arriben de seguida que es necessiten.
En aquest moment, el municipi té una escola bressol i una escola de primària a l’Estartit; dues escoles bressol, una de primària, un institut de secundària i una escola concertada de 3 fins a 18 anys a Torroella. I encara falten places.
El dia 30 de gener de 1948 moria assassinat, pels trets d’un fanàtic hindú, el pacifista i no violent Mahatma Ghandi. Per recordar la figura d’aquesta persona que va viure, treballar i morir per la justícia i la pau es commemora, cada 30 de gener, el Dia escolar de la no-violència i de la pau, una iniciativa del poeta i educador mallorquí Llorenç Vidal Vidal, després d’una reflexió pedagògica sobre la filosofia i la pràctica del pensament i de l’acció no violenta gandhiana, entesa en el seu sentit etimològic de l’ahimsa, paraula que Ghandi feia servir quan es referia a l’actitud de renunciar a matar o a fer mal els altres éssers mitjançant el pensament, la paraula i l’acció.
Divendres, 13 de gener, vaig assistir a l’acte de presentació de la Fundació Pallach, al Teatre Municipal de Palafrugell.
Com diu el seu president, Josep M. Soler, la Fundació Pallach és un projecte nascut a l’Empordà a partir de la premissa que l’educació és tasca de tots. El seu lema ho defineix clarament: “Tothom educa, s’educa tothom. Fem xarxa.” És a dir, es parteix de l’educació entesa de manera transversal, facilitant ponts de comunicació entre els diferents àmbits educatius: el familiar, l’escolar, l’extraescolar (esport, cultura, lleure, salut...) i el social.
Cada vegada penso que és més cert aquest proverbi africà, el que ja no tinc tan clar és si cada estament de la “tribu” té ganes de posar-s’hi o, egoistament, només procura per ell i després fa veure que l’importen els altres.
Les campanyes electorals, per posar un exemple recent, haurien de ser uns espais educatius a través dels quals els ciutadans s’eduquessin en la democràcia, en el respecte, en l’assertivitat (ser capaç d’expressar opinions i sentiments sense mostrar-se inhibit ni agressiu). Ben lluny d’això, les campanyes electorals estan per dir pestes del contrari; per “comprar” els possibles votants oferint-los diners per a qualsevol cosa que se’ls passa pel cap; per prometre coses que després es veuen incapaços de complir i per guanyar a qualsevol preu.