El Baix Ter 

Des d'un bon començament, ara fa una mica més d'un any, Emporion s'ha definit com un periòdic digital vinculat al territori del Baix Ter. Però, realment, sabem què volem dir quan parlem del Baix Ter? Qui el forma?

Si plantegem aquestes preguntes, segur que hi haurà diferents opinions. Des de les dels geòlegs (les terrasses més modernes del riu Ter), a la dels polítics (una realitat supramunicipal, no reconeguda oficialment), passant per totes les d'aquelles persones particulars que viuen en aquest espai.

Què és per a nosaltres el Baix Ter? Doncs, senzillament, el territori que formen els municipis que es troben al darrer tram del curs dels rius Ter i Daró, i que tenen per frontera natural el massís del Montgrí, al nord, el mar, a l'est, els primers contraforts dels massissos de les Gavarres i de Begur, al sud, i les muntanyes que sobresurten de la plana més enllà de Verges, a l'oest. En aquest sentit, estaríem parlant de: Torroella de Montgrí, Ullà, Bellcaire, Albons,  la Tallada, Verges, Jafre, Colomers, Foixà, Rupià, Ultramort, Parlavà, Serra de Daró, Gualta, Fontanilles, Palau-sator i Pals. Podríem incloure-hi també Ullastret, per tota la part del seu municipi que dóna a l'antic estany (darrer tram del curs del Daró, antigament).

Ja sabem que no és una realitat política, però sí cultural, econòmica i de serveis. Tots tenim en comú una plana que s'ha format al llarg dels segles amb les aportacions fluvials dels rius Ter i Daró i de diverses rieres (com el torrent de la Revetlla de Peratallada o la riera Grossa de Pals). Una plana rica que ha evolucionat a partir de les transformacions que els seus homes i dones li han anat introduint al llarg dels anys, i que avui poc s’assembla a la que varen veure els antics habitants de la Fonollera o del poblat ibèric d'Ullastret. I no hem d'oblidar que fa només uns dos-cents cinquanta anys una colla d'estanys i altres zones humides l'ocupaven en bona part. I que la transformació cap al seu estat actual va ser una empresa comuna.

I què esperem, els que fem Emporion, dels homes i dones d'aquest territori? Potser, en primer lloc, que tots siguem conscients de les nostres mateixes velles arrels, que tots ens sentim continuadors de l'empresa comuna dels nostres avantpassats, tots partícips dels mateixos problemes i de les mateixes il·lusions; que tots vivim del Ter i defensem el Ter. En segon lloc, que conegueu Emporion, que ens llegiu, que participeu de les nostres inquietuds. En tercer lloc, és clar, que hi col·laboreu. Si ja us heu habituat a llegir els nostres articles, ja heu vist de què volem parlar i opinar; per tant, esperem les vostres reflexions i els vostres suggeriments.

És veritat que volem arribar molt més lluny i que ens interessa, molt especialment, que també ens llegeixin aquells veïns nostres que han de viure fora d'aquest territori (i d'ells i d’elles, també n'esperem la col·laboració), però, evidentment, és la nostra intenció arribar a tothom que estimi aquest territori.

Consell de redacció

Miscel·lània de notícies

La Diada de Sant Jordi, patró de Catalunya, un llibre i una rosa. Sant Jordi encarna el símbol de la nació catalana, la cultura en forma d’un llibre i l’amor en la rosa.
A Torroella i a l’Estartit s’han realitzat una munió d’actes en favor dels infants i, perquè no dir-ho, també dels que ja no ho som tant. Feliç Sant Jordi!

Cinquè Cicle d’Història i Humanitats, organitzat per la Fundació Vila Casas al Palau Solterra.  L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol el va inaugurar amb la conferència Idees, valor i actituds – Rigor, convicció i il·lusió. Va remarcar la necessitat que a Catalunya les idees fossin clares, el correcte coneixement dels nostres valors i una actitud ferma en la seva defensa. Rigor a mantenir un concepte de realitat que no pot ser quelcom  líquid, sinó concret; capaços de defensar les nostres conviccions mantenint-les amb il·lusió. I fugir de la cultura del no (cultura de la decadència). Fou molt aplaudit pel més d’un centenar de persones que omplien totalment l’auditori.

Primavera eslava 2008. Intercanvi cultural entre l’Agrupació Sardanista Continuïtat, el grup de música Trapassacs, conjunts musicals i grups de dansa tradicional russa. Es desenvolupà en dos diàlegs: Enllaç en música i Enllaç en dansa. El de música es realitzà en dues jornades: a la plaça de la Vila, l’orquestra infantil d'acordions Garmònica de Moscou, el conjunt instrumental Akkord de Moscou i el cor infantil Blagovest de la ciutat de Zvenigorod, i el grup Trapassacs. A l’església de Sant Genís un concert de música de cambra ofert pel Cor de Cambra de la ciutat de Kaluga  i l'Orquestra Popular Russa de Nizhni Nóvgorod. Les interpretacions infantils foren veritablement sorprenents per la seva qualitat.
En el segon, amb l'espectacle Diàleg en dansa, hi participaren l’Esbart Montgrí i grups de dansa tradicional russa. Actuacions molt aplaudides en uns espectacles plens de vivor, color i qualitat.

Els musulmans de Torroella resen a la vorera els divendres perquè a dins de la mesquita no hi tenen espai. Aquesta ha estat probablement la notícia més destacada de la vila en força temps. I no és pas un problema que s’hagi produït en aquestes dates. Han estat massa anys (des del 1994) de no fer front a un problema que ha tingut una repercussió en la premsa i la televisió que en res afavoreix a Torroella ni a tots els vilatans, immigrants o no. Els veïns es queixaven i el col·lectiu musulmà pressionà l’Ajuntament mentre cercaven un nou local i negociaven per adquirir una finca al polígon, al costat del supermercat Caprabo.
L'Ajuntament, cercant una solució, va indicar que aquest és el principal tema del Comitè per a la Convivència. Solució que ha arribat amb la cessió, amb caràcter provisional i per a l’oració dels divendres, de dues de les aules de l’antic convent dels Agustins.

El parc animal de Sobrestany.La Generalitat va cancel·lar la seva classificació com a nucli zoològic i va indicar que els animals del parc estaven mal atesos. L’Ajuntament va retirar la llicència, ordenà el seu tancament i donà 15 dies perquè retiressin els animals. El propietari, Alfons de Robert, es nega a admetre la situació i insisteix a veure-hi una persecució personal, al temps que indica que els animals no són del parc sinó d’una altra societat. I que la clausura del centre li ha comportat unes pèrdues de 200.000 euros. Mentrestant la Generalitat ha iniciat un estudi del cost i de la forma de retirar més de 300 animals. Els agents rurals van comprovant, dia a dia, la situació del animals, que és bona.

Segona conferència del Cinquè Cicle d’Història i Humanitats, organitzat per la Fundació Vila Casas al Palau Solterra: Les filles del Nil. A càrrec de Ricard Julià, membre de la Societat Catalana d’Arqueologia i la d’Egiptologia. En un moment en què la igualtat dels drets humans –sense diferència de sexe-  es fa més palesa, la situació de la dona no és encara “paritària”. Quan el “territori” de les dones és, majoritàriament, servir el marit, la maternitat i el manteniment de la llar i els fills, la situació de les dones de l’antic Egipte sobta el nostre interès. No tan sols les de la classe dirigent sinó també les que només eren membres del poble, que gaudien d’uns drets (triar marit, divorciar-se, rebre llegats, comerciar, fer testament...) que avui moltes, en el nostre món, estan lluny de fruir. Conferència amena, interessant i molt alliçonadora.

L’aigua a la Mediterrània: causes i conseqüències de la sequera del riu Ter. Conferència a càrrec d’Albert Ruhí, biòleg i doctorand, a Can Quintana. L’exposició del tema, basada en una munió de dades i estadístiques, demostrava la solidaritat de la gent del Ter vers les contrades barcelonines. I que s’incomplia la legislació, Llei de l’11/5/1959, que condicionava el transvasament a uns cabals que no hi són ni es respectava el Pla Sectorial de Cabals de Manteniment del 2006. La solució requereix una acció conjunta, que tingui també en compte els agents socials i econòmics del Baix Ter.

Mesures que es posaran en pràctica per pal·liar la sequera i permetin regar al Baix Ter. El Departament de Medi Ambient i l'ACA han proposat unes accions per portar un mínim d'aigua als pagesos del Baix Ter: fer una dotzena de pous per bombar aigua dels aqüífers cap al riu i reaprofitar l’aigua de les depuradores de Palamós i l’Escala, amb la construcció de canonades cap a Pals i Torroella de Montgrí. La de Palamós és la més difícil pel seu cost i per la seva distància. Els regants mantenen que no es garantirà ni un 10% de l'aigua necessària per a la propera collita.

Tercera conferència del Cinquè Cicle d’Història i Humanitats, organitzat per la Fundació Vila Casas al Palau Solterra. A càrrec de Cristina Escat, historiadora de l’Art i màster en Gestió Cultural. Es desenvolupà a través d’unes preguntes claus: què entenem per cultura? Una o vàries? La cultura que es fa a Barcelona ha d’imperar a la resta? S’ha de partir de l’experiència per planificar la gestió de la cultura i hi han de tenir cabuda tots els aspectes que la fan possible. El torn de preguntes fou molt extens i amb gran participació del públic assistent. 

Exposició d’escultures a Can Quintana. Tingué lloc la inauguració de Paisatges, exposició d’escultures metàl·liques -de ferro- de Viader, nom artístic de Martí Batlle, d’Ullà. Són escultures que en un nou espai expositiu, el jardí de can Quintana, s’integren en el paisatge, retornant el ferro a la natura i que permeten el seu descobriment i la circulació externa (El Montgrí) i interna (La Foradada). Ens felicitem per l’exposició i pel nou espai expositiu: el jardí del museu.

Brau, llum, mar. A Can Quintana Museu de la Mediterrània. Exposició de l’obra d’Elke Daemmrich, alemanya, que viu i treballa a França, prop de Toulouse. El títol de l’exposició és una metàfora de la Mediterrània: el culte al brau, a la llum i al color d’un espai, un mar, que recull cultures i formes en les seves profunditats. El brau, la flora, els insectes, els llamàntols... són els protagonistes de les seva obra en olis de gran format i gravats. Una obra que no deixa, en absolut, indiferent.

Quarta conferència del Cinquè Cicle d’Història i Humanitats organitzat per la Fundació Vila Casas al Palau Solterra. A càrrec de l’historiador Joan Badia-Homs, tingué lloc la que tancava aquest cicle d’història i humanitats sota el títol de Singularitats del romànic de l’Empordà i el Rosselló. La seva exposició sobre l’arquitectura del romànic religiós, a les contrades de l’Empordà i el Rosselló, a la Catalunya Nord, fou acompanyat per la projecció de diapositives de les plantes dels edificis. Destacà la singularitat d’una arquitectura amb arrels carolíngies i influència de l’art de Roma, que perdurà fins l’adveniment del romànic llombard.

L'IES Montgrí de Torroella va visitar també la central nuclear d’Ascó. El 13 de febrer d’enguany, van visitar la central d’Ascó. Quaranta-vuit alumnes de batxillerat i quatre professors s’han sotmès a les revisions corresponents per descartar cap efecte nociu de la radiació. La direcció del centre i els familiars estan molestos amb la central per la falta d’informació de la fuita de partícules radioactives. Per altra part, les revisions als 44 estudiants dels Maristes van donar també negatiu.

La Tesi Doctoral defensada per Xavier Ferrer i Junqué a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UB ha obtingut la qualificació d’EXCEL·LENT CUM LAUDE. Ha estat, per a tots els que formem Emporion, una preuada notícia. Volem felicitar des d’aquí l’economista i politòleg Xavier Ferrer. I felicitar-nos també per poder comptar des del primer número d’Emporion amb la seva col·laboració i, com sempre, amb la seva amistat.

Masos i masovers. El dissabte 26 d'abril, Joan Margall, Joan Serra i Jordi Bellapart van presentar la pel·lícula-document Masos i masovers sobre la creació, a Torroella de Montgrí i l’Estartit, del que avui és la plana del delta del Ter. Jordi Bellapart ha recollit, amb la col·laboració de Joan Serra i Narcís Arbusé, la història de les masies del delta del Ter i el record de vivències de masovers i propietaris -onze persones- sobre la seva vida al mas. Un tros de la nostra història que convenia recordar. El cinema estava ben ple, unes 250 persones i els aplaudiments foren llargs i intensos.

Visita masos, 26 d'abril - Mas Ferrer- Mas Pla i Pinell de Dalt

Personatges Torroellencs – Llinatges. Els Pons
Jaume Bassa

La història parla molt de reis i poc del poble ras, ho deia el mes passat quan em vaig referir als constructors que varen aixecar, amb el seu esforç, el castell, al cim del Montgrí.

Tot i això, seguiré avui el fil d’aquesta història de reis, que emmarca també la història de Torroella.
El poderós rei Jaume II, enfrontat al comte d’Empúries, fa construir el castell.

El seu hereu, Alfons, combat a Sardenya pel seu pare, amb energia i èxit total, però en torna malalt i regna només nou anys (Alfons II). En canvi, el fill d’Alfons, Pere III, regna molts anys, cinquanta-un. Comte de Barcelona i rei d’Aragó, de València, de Sardenya, Pere III el Cerimoniós és considerat un dels nostres grans reis. Al seu temps, i amb el seu impuls, Torroella experimenta una gran expansió, seguint un pla que arrenca en forma de quadrícula per sota del carrer del Mar i té per eix el carrer de l’Església, la plaça de la Vila i el carrer Major.

Succeeix Pere III el seu fill Joan I, dit el Caçador. Amant de les arts i la cultura, influït en gran manera per la seva esposa Violant de Bar, procedent de la refinada cort francesa, es troba bé a Torroella i hi passa temporades, al palau del Mirador. Ell va instituir fa més de sis-cents anys la Fira de Sant Andreu. Al seu redós, s’establien en els nous carrers de la vila, florent i protegida, famílies riques o nobles, d’alguna de les quals encara ara ens queden referències tangibles.

Un dels noms que ens han arribat, a través de tant de temps, per l’empremta que va deixar a la vila, és el dels Pons, de molt antic llinatge torroellenc, que va tenir al seu càrrec l’administració dels béns reials a Torroella.

Mort Joan I, la seva vídua, Violant de Bar, va atorgar a la família Pons la concessió de les aigües del Ter i autorització per fer-hi una resclosa i portar les aigües a tres molins. Encara ara podem veure dos grans escuts de la família Pons, un de 1584 al Molí Vell de farina, al començament del camí del Molí del Mig, i un altre de 1588 a l’entrada d’aigües de la Resclosa. Hi ha representats als escuts dos paons enfrontats pel bec (Paons = Pons).

Els Pons varen emparentar amb la família Çarriera, comtes de Solterra, però no és segur si ells varen fer construir el magnífic palau Solterra del carrer de l’Església, o si el varen adquirir a la família Senesterra de Santa Eugènia, descendents dels antics senyors de Torroella. A finals del segle XIX els comtes de Solterra anaren venent totes les seves possessions i el seu nom desaparegué de Torroella. Avui, el palau Solterra és propietat de la Fundació Vila Casas, que hi té en dipòsit i hi exposa un extraordinari fons de fotografia artística.

La Torre Ponsa, a l’Estartit, dalt de la muntanya i arran de mar, que figura a l’inventari de béns culturals d’interès nacional, deu el seu nom a aquest antic llinatge. Segles enrere va passar a ser propietat del comú (Universitat) de Torroella, i va haver de ser embargada en acabar malament per als torroellencs la guerra de Successió, castigats per haver-se situat contra el Borbó Felip V. L’any 1849, l’Ajuntament, que substituí la Universitat en el govern de la vila, va vendre la Torre Ponsa a Agustí Robert, pare de Robert Robert i Surís, marquès de Robert, comte de Torroella de Montgrí.

Schubert  
Joan Surroca i Sens

Franz Schubert (1797-1828) va morir als 31 anys víctima de la sífilis i això ha estat una catàstrofe per a la música. Pensem que Beethoven als 31 anys solament havia compost la primera de les seves nou simfonies i que si Mozart hagués mort als 31 anys, i no als 35, no coneixeríem La flauta màgica, ni les seves tres darreres simfonies, ni el Concert per a clarinet, ni els darrers quintets, ni moltes altres de les seves millors composicions. ¿Quina música ens hauria deixat Schubert si hagués viscut els 57 anys de Beethoven o els 90 anys que avui ja no són excepcionals d’una vida?

L’ombra del gegant Beethoven no va deixar mai Schubert. A nosaltres ens passa igual i no tenim prou en consideració un dels compositors més excel·lents de la història. El primer cap de setmana de març he assistit, com cada any, al Festival Musika-Música a Bilbao, dedicat enguany al malaguanyat músic vienès i ha estat una bona ocasió per repassar Schubert al llarg de quatre dies (s’oferien 63 concerts a uns preus irrisoris, més altres de gratuïts). Naturalment, no hi ha més remei que elegir un dels 4 o 5 concerts que s’interpreten simultàniament en diferents sales.

Schubert tenia una inspiració constant i les notes li rajaven amb la fluïdesa de Mozart. Inigualable en els lieder, les seves simfonies, especialment les darreres, són sublims com les que més i la seva Missa núm. 6 té passatges bellíssims. Amb tot, és la seva música de cambra el que em captiva particularment: l’octet, el quintet La truita, el quartet La mort i la donzella... A Bilbao va ser l’Adagio del Quintet per a dos violoncels el que em va provocar aquests xocs que només esporàdicament es gaudeixen a la vida. És la “sensació d’eternitat, d’una cosa sense límits ni fronteres”, que deia Freud. Sensació intensa i inexplicable perquè són moments sense temps, sense espai i, per uns instants, tot és plenitud i agraïment per la vida.

Música és comunicació o, millor, comunió. Tota la tragèdia existencial del Schubert rebutjat per la noia que ell estimava, sense aconseguir l’èxit musical en vida, la seva pobresa... tot aquest dolor queda reflectit en la seva música, fruit d’una personalitat humil; malgrat tot, la seva obra té passatges d’una frescor i d’una joia desbordant. És música humana, com diu el filòsof francès Andrè Comte-Sponville: “La música de Schubert s’assembla a Schubert i a tots nosaltres.” Per això mateix la seva música ens arriba profundament perquè ens hi reconeixem com a humans plens de limitacions. La comunió es produeix ja no solament entre el compositor i un mateix: és la humanitat que es fa present i davant de tanta emoció i en la intimitat d’aquesta comunió sentim, encara que excepcionalment,  que la bondat és immensa i que les tragèdies col·lectives que no hem sabut evitar poden superar-se perquè en la llavor d’aquesta música s’hi amaga tot el potencial de creixement de tota dona, de tot home.

Llibres i hàbits de lectura 
Montserrat Blai i Alabau

Aquest munt de llibres que cada any es compren per Sant Jordi contrasta amb la realitat dels estudis que ens diuen que som un país poc lector. Els nostres joves llegeixen poc i, a més, no tenen una bona comprensió lectora.

És feina de l’escola  buscar i aplicar tots els mitjans necessaris per tal  d’aconseguir que els alumnes millorin la comprensió lectora i esdevinguin uns bons lectors. Pel que fa a l’adquisició d’un bon hàbit de lectura, és l’escola i la família novament qui en tenen la responsabilitat. 

En els països nòrdics, que són els països on es llegeix més, els pares i els avis són ja grans lectors. Estan acostumats, des de fa molts anys, a comprar llibres, a visitar sovint les biblioteques, a passar una tarda de diumenge llegint a casa. I, en aquestes societats, això es viu, s’imita, s’incorpora i  per això esdevenen societats lectores.

La lectura ens ajuda a concentrar-nos, a desconnectar de les moltes coses diàries que ens atabalen, a conèixer nous mons, a descobrir els valors de la vida, a  pensar,  a créixer, a gaudir, a ser persones...

Una estona diària de lectura és un dels hàbits més saludables que podem oferir als nostres fills. Llegir el conte cada dia abans d’anar a dormir, quan són petits, a més de ser molt agradable que  el pare o la mare dediqui aquella estona exclusivament per a ells, és una bona manera de començar a tenir un hàbit lector.

I aquest bon costum pot durar anys. No hi fa res que ja sàpiguen llegir. A més, aquest bon costum permet als pares introduir lectures de qualitat que assaboriran al nostre costat i que els faran bons lectors. Lectors d’aquells llibres que van una mica més enllà de l’entreteniment. Com diu l’Emili Teixidor: “Les obres literàries han de complir dos dels objectius elementals de la lectura: l’obtenció de plaer i l’avenç en el coneixement moral, és a dir, agradar i formar”.

Proveu de llegir La història d’un cavall de Lleó Tolstoi a un nen o nena de nou o deu anys. La prosa poètica amb la qual està narrada la trista història del cavall, els posa en contacte amb les seves emocions. Proveu de llegir La volta al món en vuitanta dies a un nen o nena de deu o onze anys i potser us trobareu que l’endemà quan aneu a llegir el següent capítol ell ja se l’haurà llegit perquè no tenia espera per saber què passava.

Escollir bé les lectures és molt important des que són petits. Anar a la biblioteca i deixar-nos aconsellar pot ser una bona manera de començar perquè tan important és que llegeixin com que sigui de qualitat allò que llegeixen.

Per acabar us vull recomanar dues guies de lectura:

Pagès Jordà, Vicenç. De Robinson Crusoe a Peter Pan, un cànon de literatura juvenil, Edicions Proa.

Teixidor, Emili. La lectura i la vida, com incitar els nens i els adolescents a la lectura: una guia per a pares i mestres. Ed. Columna.

La plaça de la Vila, una mirada al passat
Mercè Pagès

La plaça de la Vila és un lloc entranyable per a mi, i suposo que també per a molts torroellencs. Mirant-la des d’un balcó al qual tinc accés, en un dia de pluja fina i vent en calma, la plaça es veia solitària, neta, humida, silenciosa. Era al capvespre, i els fanals il·luminaven tots els racons. Entre la pluja i els llums, les pedres agafaven un bonic i brillant color gris plom amb diferents tonalitats; les voltes, tot i la pluja, donaven a l'entorn una certa protecció. Les finestres, portes, balcons i façanes pintades tenien ressaltats els seus colors més que qualsevol altre dia que me les havia mirades. Em va venir a la memòria com era aquesta plaça els primers anys que jo la vaig conèixer. Deuria ser pels volts de 1942. Com ha canviat!

La primera casa que veig és can Matas, antigament «Hijo de Salvador Matas», ferreteria i merceria on es podia trobar de tot. Avui hi ha una botiga de roba i novetats regentada per l'Íngrid, la besnéta del Sr. Matas, ferreter. Just al costat hi ha el Jutjat de Pau, al lloc on durant molts anys hi havia una bonica botiga que en dèiem can Castells, que era el cognom dels propietaris, els quals venien camises de senyor, de confecció i a mida, roba amb peces i espardenyes. Porta per porta hi ha can Vilallonga, abans també botiga de confecció de roba de senyor, complements i vestits de senyor fets a mida, de sastreria. Avui encara hi viu la mateixa família, però ja fa anys que han deixat el negoci. És una casa particular. Al costat de can Vilallonga hi havia una escala per pujar a casa del Sr. Josep M. Puig i Comas, can Putxet, un banquer molt conegut, i tot seguit el cafè de can Isidre, un bar molt anomenat a Torroella. Tots coneixíem l’Isidre. Avui regenta el mateix cafè el seu nét.

A la cantonada de la plaça, on ara hi ha unes oficines de l’Ajuntament, hi havia una acreditada pastisseria, can Gener. Ja fa molts anys que van tancar-la, i hi ha hagut altres comerços.

A la part nord, fent cantonada, can Salís, carnisseria molt renovada, ara també regentada pel nét, i al costat, on hi havia dues cases particulars, avui hi ha dues botigues, el TXINDOKI i el BOLERO. Seguidament, can Forcada, propietaris de la sabateria que s'anunciava amb un rètol amb lletres molt brillants on es llegia EL PALACIO DEL CALZADO. Era una de les millors sabateries de la vila. Avui tampoc existeix. Al seu lloc hi ha una galeria d’art, Botó de Roda.

A la part est hi havia un interessant locutori de Telefònica que en dèiem «ca la Rossita de telèfons». Era el nom de la telefonista. Era tot un espectacle veure com funcionava, en aquell temps, el telèfon. Després, en aquest lloc, s'hi va obrir la primera oficina de CORREUS que hi ha hagut a Torroella. Actualment, és una part de les oficines del nostre Ajuntament, que té la porta d'accés principal just al costat. Per curiositat us diré que en aquell temps hi treballaven tres administratius i diversos empleats que exercien tasques determinades. Ara són, en conjunt, uns cent setanta-cinc o cent vuitanta. És una de les empreses més grans de la vila. A continuació, acollia els forasters el NOU HOTEL, can Gumà, molt concorregut per viatjants i gent de pas. I ja arribant a la cantonada, la Capella de Sant Antoni, la qual en aquell temps jo havia vist sempre tancada, i que ara s'ha convertit en una bonica sala municipal d’exposicions.

A la part sud de la plaça hi havia una merceria molt ben proveïda on les modistes compraven de tot: ca l'Eugènia. Aquesta senyora vivia sola i només per a la botiga. Ara també el nostre Ajuntament hi té unes oficines. I, finalment, la casa senyorial de can Mascort, convertida ara en CENTRE DE DIA per a la gent que ho necessita. La família Mascort era molt coneguda a Torroella, i els seus hereus van fer donació de l'immoble a l'Hospital amb la condició que l'ús final fos aquest.

La plaça, com podeu veure, ha canviat. Les façanes, ara totes cuidades, pintades i boniques, i el rellotge de sol restaurat i les finestres i les portes noves no desdiuen amb la resta de la plaça, i el terra, que en aquell temps era argilós, ple de fang els dies plujosos i de pols els dies de vent, ara és net, polit i empedrat. Torno a la realitat i penso: Quin canvi!

Torna la imatge de la Mare de Déu de la Fossa
Vicenç Fiol

El 10 de juliol del 1990 la parròquia d’Ullà presentà una instància en un concurs públic per a la concessió de subvencions per a la conservació i restauració de béns mobles que convocà el Departament de Cultura de la Generalitat; vam pensar que  la imatge de la Mare de Deú de la Fossa reunia les condicions per acollir-se al concurs. La petició va ser acceptada i se’ns comunicà la bona nova el 4 d’octubre del 1990. Es va procedir tot seguit a fer els treballs de conservació a causa del deteriorament de la imatge.

Conclosos els treballs, el tècnic que els portà a terme ens informà que caldria fer una restauració a fons i es prestà a fer un estudi i un projecte de totes les feines que caldria dur a terme, com també del pressupost pertinent. Portar a cap aquest projecte va ser quelcom inabastable per a la parròquia i l’estudi quedà guardat en un calaix del despatx parroquial.

El mes de setembre del 2005 el bisbat ens informà que hi havia la possibilitat de presentar la imatge de la Mare de Deú de la Fossa en un nou concurs de restauració a fons, cosa que vam fer. Per presentar la sol·licitud ens servírem de l’estudi fet el 1990. Per alegria de tots, se’ns comunicà que fou acceptada la sol·licitud i el dia 10 de desembre de 2005 i en presència del tècnic de la Generalitat, personal del bisbat i de la parròquia, es procedí a treure la imatge de la seva ubicació per portar-la als tallers de restauració de la Generalitat a Sant Cugat. Les parts implicades vam signar un document en el qual constava que la imatge, un cop restaurada, tornaria a la parròquia d’Ullà.

Paral·lelament als treballs de restauració, els serveis tècnics del bisbat feren el tron i la vitrina on seria col·locada la imatge quan retornés. La feina s’allargà i es sentiren veus pessimistes que deien que no tornaria, que la durienn al Museu...

Trucada joiosa a final de febrer d’enguany: tot era a punt per al retorn! El dia 6 de febrer de 2008 era l’assenyalat per al gran esdeveniment. Tornava la Mare de Déu de la Fossa! Es va fer córrer la veu i just arribada, un petit grup que se n’assabentà, la rebé amb un magnífic ram de flors. Al·leluia! Un cop treta de la capsa i col·locada sobre l’altar, la vam contemplar detingudament i vam quedar embadalits per la seva bellesa. Havien fet un treball extraordinari. Li havien tret totes les pintures afegides amb el pas dels anys i havien recuperat la seva formosor original. Ens vam sentir orgullosos que el tècnic de la Generalitat digués: “És una joia del romànic català.”

Finalment, el dia 12 de març la imatge fou col·locada al seu tron de marbre negre  i protegida per una vitrina de vidre que li assegura una protecció total. Ha passat molta gent a veure-la en la seva nova ubicació i tothom ha quedat meravellat i n’ha cantat les excel·lències.

Estem pendents que ens entreguin l’estudi que explica tota la feina que s’hi ha fet ben detalladament. Quan el tinguem, potser serà l’ocasió de tornar-ne a parlar.

El parlar de Torroella 
Aina Amat i Blai

Cada any, els alumnes d’entre primer i segon de batxillerat fem un treball de recerca. Aquest treball, que és de temàtica lliure, ens permet investigar sobre qualsevol àmbit que ens pugui semblar interessant, curiós o proper. En el meu cas, vaig decidir centrar el treball en la parla de Torroella o també pronunciat T/ə/rroella.

Qualsevol que tingui una oïda atenta i un mínim interès per les llengües, s’adonarà que, sobretot els més grans de la vila de Torroella, parlen un català que queda força allunyat de la parla estàndard que sovint sentim, per exemple, en els mitjans de comunicació. L’objectiu d’aquesta recerca, doncs, ha estat recollir el màxim de canvis possibles, ja siguin lèxics, fonètics o morfològics.

Una altra part del treball, l’he dedicada a comprovar en quina mesura les persones de Torroella han anat estandarditzant la seva parla. Per fer-ho, he realitzat una sèrie de proves orals a persones de franges d’edat diferents per així poder comparar el grau d’estandardització del parlar de cadascú.

Segurament la part que més sorprèn d’aquest treball és el lèxic. Les paraules i expressions que he anat recollint no són totes genuïnes de Torroella, però sí que tenen com a característica comuna que s’utilitzen en aquesta zona i, en molts casos, que estan a punt de desaparèixer.

Sobta la riquesa que el llenguatge ens proporciona per anomenar una mateixa cosa. L’adjectiu “prim”, per exemple, té un bona varietat de sinònims com poden ser canyiula, esquerdís, afuat, mitja cerilla, nyicris, sac de mal profit o senzill. El mateix li passa al seu antònim, “gras”, que disposa de mots amb el mateix significat com fer gotzes, bocoi, embofegat, fat i bomba o gallofo.

Les paraules genuïnes de la vila, però, no només es limiten al camp semàntic del pes. Els que siguin de Torroella, segurament no se’ls farà estrany anomenar clavia al turmell o canyó a la gola. Alguns potser també sabran que els banyarricarts són els corcs, que un bordall és un gos petaner o que un esclàpot és el mateix que un gripau.

Pel que fa a les expressions, és probable que  tampoc els sobti sentir una dona gran dient que “s’ha d’anar a arreglar el cap”, perquè ja no se li nota la permanent, o explicant que la seva néta “no en farà mai tres unces” perquè menja molt poc.

Caterina Albert va dir que “a Catalunya cada dia moren paraules” ja que cada vegada que algú mor, moren amb ell alguns mots. Aquest treball, per tant, vol ser el lloc on algunes d’aquestes paraules puguin deixar la seva empremta.  

Masos i Masovers
Jordi Bellapart

El passat dissabte 26 d’abril organitzat per l’Associació de Masos del municipi de Torroella de Montgrí varem presentar al Cinema Montgrí la pel·lícula  “Masos i Masovers”, pel·lícula que he realitzat amb el valuós ajut  d’en Joan Serra i en Narcís Arbusé.
Més que una pel·lícula, aquest és un document audiovisual que intenta recollir una part de la nostra petita història local. La història de les terres del Delta del Ter, per una part de les masies que al llarg i ample del delta es van anar construint al llarg dels segles i per l’altre un recull de vivències i records personals de propietaris i masovers d’aquestes masies que en les entrevistes que recull la pel·lícula, es manifesten.
Des del coneixement de l’existència de viles romanes a la falda del Montgrí, passant per l’Edat Mitjana amb les masies fortificades, a les masies primer construïdes encara al resguard de la muntanya en terrens protegits de les inundacions fins a les masies de la plana en ple delta que s’anaven multiplicant a mesura que el home anava sanejant aquests terres i aconseguia convertir-les en terrenys fèrtils de conreu.
El fil conductor d’aquesta història és el Ter.
La pel·lícula acaba amb un interrogant de plena actualitat:
I el futur?
En un futur immediat aquestes, masies, el seus masovers, aquestes terres, no seran res sense les aigües del Ter.

Estrenes del mes de maig

La pel·lícula del mes: IronMan