3a época - núm. 31 -juliol- 2009

L’Estartit

El municipi de Torroella de Montgrí té unes característiques especials. És d’una gran extensió (66,13 km2). Una part és una agresta muntanya; una altra part, una fèrtil plana. Té riu i mar, i conté dos nuclis urbans importats: la vila i l’Estartit. La vila és el nucli originari (segle ix) i és la que dóna nom al municipi. El nucli de l’Estartit és més recent, format durant el segle xviii. Fou un petit nucli de pescadors fins a mitjan segle xx, quan canvià de fesomia. L’adveniment del turisme transformà els pobles costaners, i l’Estartit n’és un. Els pescadors-pagesos de l’Estartit canvien d’ofici i es dediquen a proporcionar serveis als turistes: apartaments, hotels, restaurants, botigues, càmpings... Molts torroellencs amb visió de negoci inverteixen a l’Estartit. Per la seva part, l’Ajuntament, durant uns vint anys, no deixa de dedicar recursos a l’Estartit per dotar-lo dels serveis que el turisme reclamava (desguassos, aigua potable, depuradora, asfaltat i enllumenat de carrers i places). Alguns torroellencs ho retreuen; d’altres, amb visió de futur, ho aproven. L’arribada del turisme crea un sector econòmic nou que beneficia el municipi, tot i que per això s’hagi de pagar un preu: el petit i tranquil poble de pescadors passa a ser un modern i cosmopolita nucli turístic, amb alts edificis al pla i nombroses construccions que s’enfilen muntanya amunt i trenquen l’harmonia del primitiu paisatge. Això crea tensions, protestes i enfrontaments.

Als anys vuitanta, aquest creixement fa néixer un sentiment de poble que aplega molts estartidencs, els quals, veient-se ja autosuficients, es decideixen a presentar a l’Ajuntament un expedient per formar un municipi nou, segregat del municipi de Torroella de Montgrí. Un territori que abastaria aproximadament la meitat del territori originari. La Direcció General d’Administració Local de la Generalitat denega la petició, i el Tribunal Suprem dicta sentència negativa sobre els diferents recursos presentats a les diferents audiències.

A partir d’aquí, l’Ajuntament inicia un procés de descentralització basat en els Consells de Barri i crea el Consell Municipal de l’Estartit, però proposa també una comissió per estudiar la possibilitat i conveniència de la creació d’una Entitat Municipal Descentralitzada (EMD), figura reconeguda per la llei electoral, que preveu l’elecció directa del seu president en el procés de les eleccions municipals. Aquesta comissió informa favorablement sobre aquesta possibilitat i actualment s’estan ultimant els estudis per crear una nova institució.

En aquests moments, dues coses són clares: la voluntat d’autogovern del poble de l’Estartit i el reconeixement de l’Ajuntament d’aquesta voluntat, excloent-hi la segregació. Les fórmules poden ser l’EMD o l’aprofundiment seriós del Consell Municipal de l’Estartit. Sigui quina sigui la fórmula, el que està clar és que torroellencs i estartidencs administren un territori en comú. No es poden fer dues polítiques urbanístiques, no es poden fer dues gestions mediambientals per separat. Avui el turista no vol només sol i platja. Vol també gaudir del medi ambient, de la cultura i de les tradicions i vivències del lloc que visita. L’Estartit, com a poble amb entitat pròpia, pot organitzar, entre d’altres, les seves festes, esports i actes culturals, així com realitzar i controlar de prop les obres i realitzar la majoria dels tràmits municipals sense necessitat de desplaçar-se, les noves tecnologies hi ajuden, però moltes altres competències s’hauran de continuar gestionant unitàriament per a tot el municipi.

Deixant de banda interessos polítics causants de discussions baixes de sostre, falses enveges i mentalitats puerils tant d’un poble com de l’altre, els dos nuclis del municipi de Torroella de Montgrí han de continuar essent complementaris i capaços d’aprofitar, en benefici de tots, els recursos naturals i la diversitat econòmica i cultural que aquest territori posseeix. En aquest sentit, l’esperit que impulsa la nostra revista va encaminat a fomentar l’entesa i convivència entre torroellencs i estartidencs.

Miscel·lània de Notícies – Juliol 2009

Inauguració dels jardins Joan Carrera Dellunder i Exposició de pintura i escultura del seu fill, Ramon Carrera
L'Ajuntament de Torroella de Montgrí ha homenatjat  aquest destacat artista escultor , nascut en la nostra vila i que va ser director de l'Escola d'Arts de Girona. I ho va fer donant el nom de  Jardins Joan Carrera Dellunder als que envolten l’església de Sant Genís, inaugurant-los amb la col·locació d'una placa amb aquesta denominació i amb el bust, un autoretrat, del propi Joan Carrera.
En un acte emotiu, familiar i municipal, l’alcalde Joan Margall, Josep M. Surroca i Joan Radressa, van pronunciar unes paraules i es descobrí el bust, amb els seus germans Josep, M. Antònia, Barcelona, Mercè, Ramon i Joan. Seguidament, a la capella de Sant Antoni, s’inaugurà l’exposició de pintura i escultura de Ramon Maria Carrera.

Es restaura el Castell del Montgrí.
Els materials que s’han d’utilitzar per a la restauració del nostre castell les va transportar un helicòpter. És monument d’interès nacional i els últims treballs de conservació es van fer fa ja vint-i-un anys. 
Construït al segle XIII, en la pugna que mantenia el rei Jaume II amb el comte d’Empúries, Ponç V, en fou responsable Bernat de Llavià, governador de Torroella. Encara que el castell en tingué prou amb el seu bèl·lic aspecte, mai fou necessària la seva utilització com a defensa ni per l’atac. Corona el Puig Rodó amb una vista de singular simetria, la del bisbe mort, tant des del nord com del sud de l’Empordà.
Les tasques de reparació es complementen amb la restauració de la cisterna d'aigua exterior i de les pedreres que facilitaren les necessàries per a la seva construcció, com va indicar l'alcalde, Joan Margall, que va justificar les obres, i Josep Maria Rufí, va subratllar que el castell és l'element cultural més important del futur parc natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter.

Dia del Medi Ambient i Els parcs Naturals a la Mediterrània
L’Observatori de la Mediterrània de Can Quintana va programar aquesta conferència, a càrrec de Josep M. Daroca, coincidint amb el Dia del Medi Ambient, establert per les Nacions Unides l’any 1972.
La presentació anà a càrrec d’Antoni Rovira que definí al conferenciant com extremadament curiós sobre la nostra cultura, atramuntanat, que ha escrit i tot un llibre sobre la tramuntana i que presenta les seves idees amb una visió personal i externa al mateix temps.
La biodiversitat és el nostre tresor, El Montgrí i el seu Castell, les Illes Medes, la plana i els aiguamolls. Disposa de miradors privilegiats, la muntanya d’Ullà amb el Puig d’Anill, el Puig Rodó amb el Castell i El Mont Pla - el Montgrí - que davalla sobtadament en forma de falla i sorgeixen novament a les Illes Medes. Les dunes continentals, les torres de guaita i els masos fortificats per fer avís i aixopluc contra la pirateria. Amb una silueta del Montgrí que és única en el mon, ja que presenta el mateix perfil tant des de la vessant nord com la del sud. I les Medes amb els seus fons protegits, les gorgònies vermelles, les coves, els gavians, els corbs marins emplomallats, les atzavares que acabaran sent un problema, la punta de la Galera, ara amb el nas trencat. I Els aiguamolls del Ter Vell, la Pletera, les dunes continentals... Tot ell conservat en el futur Parc Natural de Montgrí i que aporti, al mateix temps,  benefici a la població.

Resultats de les eleccions europees a Torroella de Montgrí i l'Estartit.
Cal destacar que l’abstenció a Torroella de Montgrí  i L’Estartit va arribar al 67,72%.
Resultats de les eleccions al Parlament Europeu celebrades a Torroella de Montgrí i l'Estartit 7/06/09.

Resultats:

Unes preguntes de difícil resposta:
-Motius? L’educació que transmetem, família, escola, universitat, a les noves generacions, és la més adequada?
-Els partits polítics celebren i lamenten l'abstenció? 
Uns, perquè pugen; altres, perquè són la primera força, d'altres, perquè han avançat, i encara uns altres, perquè han mantingut el seu únic eurodiputat, tots celebren els resultats, però lamenten l'abstenció.

Concert de Primavera – Cor Anselm Viola.
Com ens té acostumats, el Cor Anselm Viola ha programat el seu Concert de Primavera, aquest any en una nova ubicació, el Cine Petit de Torroella de Montgrí. En el programa s’hi recollia l’actuació de tres corals, L’Aire Valley Singers, del nord d’Anglaterra, La Coral el Progrés de Palamós i el propi Cor Anselm Viola. Lamentablement la mort d’una de les cantants de la coral palamosina el Progrés, va impedir la programada actuació. Des de l’escenari Francesc Batlle comunicà la notícia i dedicà unes paraules pels companys absents.
Inicià l’actuació el Cor Anselm Viola, sota la direcció de Ramon Manen, interpretant La Truita de Schubert; Amor que tens ma vida unes pavanes anònimes del segle XVI; La Cançó del Veure, francesa, del segle XVII de Georges Bataille; Autxoa Seaskan una cançó de bressol  tradicional basca, en euskera, i finalitzà la seva actuació amb la sardana Benvingut a Torroella  de Francesc Batlle. Els aplaudiments, constants i llargs.
Prosseguí el concert amb l’actuació del Aire Valley Singers, una coral nombrosa i amb una alta qualitat, que desenvolupà en quatre grups de cançons, dos d’aire tradicional i dues més de cançó marinera. Els aplaudiment foren, altre vegada constants, forts i llargs.

Presentació del 3r volum de l’inventari dels fons musicals de Catalunya i presentació de l’edició de 6 sardanes per a cobla de Robert de la Riba. 
A Can Quintana, Museu de la Mediterrània, tingué lloc la presentació de dos llibres. Va conduir l’acte el catedràtic Josep Maria Gregori i Cifrè, coordinador de la col·lecció inventari dels Fons Musicals de Catalunya.
En primer lloc, Marta Grassot, historiadora, musicòloga i autora, presentà aquest 3r volum,  corresponent als compositors Vicenç Bou (463 composicions), Pere Rigau (453 composicions) i Josep Pi (476 composicions). La majoria de les composicions, sardanes i cançons, són inèdites. Inclou també una biografia i bibliografia dels tres mestres. L’ inventari l’ha portat a terme sobre els fons que es troben dipositats en el Centre de Documentació del Museu de la Mediterrània.
En la segona part, tingué lloc la presentació de l’edició de les 6 Sardanes Per A Cobla de Robert de la Riba, publicada per l’editorial Tritó. Anà a càrrec de Jordi León, compositor de sardanes i música de cambra, mestre de flabiol i tamborí, solista de tiple, instrumentista d’oboè i director de cobles de prestigi, així com revisor de l’edició del llibre de  les sardanes de la Riba.

XIV Jornades gastronòmiques Tastets de Mar: La Clova. 
Amb una musclada popular, amb 300 quilos de musclos, servida a la plaça del port de l’Estartit, s’iniciaren les Catorzenes Jornades Gastronòmiques de Tastets de Mar: La Clova.
En aquesta edició hi participaren dotze restaurants, amb menús que anaven dels 26 als 46 euros, i han tingut una durada de vint dies en el mes de juny.
Els menús incloïen un primer plat amb una selecció d’escopinyes, cloïsses, cargols de mar o tellerines, i un segon plat amb peixos locals, ja al forn o a la brasa, que mantenien la tradició marinera de la nostra cuina mediterrània. Acompanyats de vins de la nostra terra, sempre de màxima qualitat.

Pàrquing d’autobusos a la sortida de Torroella a L’Estartit
El projecte presentat preveu adequar l'aparcament que hi ha a la sortida de la vila, en direcció a l'Estartit i canviar el seu ús, de zona verda a equipaments.
Es preveu fer un giratori a la carretera de l'Estartit, que la Generalitat ja està projectant, per facilitar l'accés a l’aparcament on, en una petita estació, s'ubicaran els autobusos i també els taxis. Uns i altres es troben actualment en l'aparcament de la plaça Lledoners, que també es remodelarà.

I El Retorn del caudal del Ter? Quan es començarà a reduir el transvasament
Vàries són les veus crítiques que s’han deixat sentir recentment, consideren inacceptable  la demora del retorn de cabal del Ter. El Consorci Alba-Ter, La Plataforma del Ter, Els Regants del Baix Ter i el Consorci de la Costa Brava, però el govern es fa enrere i no especifica quan es començarà a reduir.
La dessalinitzadora del Prat començarà ja a funcionar el proper 20 de Juliol, sense que el fet faci augmentar el cabal del Ter. Ara, ningú es creu que les dessalinitzadores siguin la solució per al problema de l'aigua a Catalunya i que es tornaran a repetir restriccions i penúries.
S’ha recordat al conseller Francesc Baltasar, de visita a la planta d’El Prat, que s'havia compromès a retornar cabal al Ter, però no es tenen ni data ni quantitats del retorn ni de la reducció del transvasament.
L'esborrany del pla de gestió de sequeres prioritza el transvasament del Ter per sobre de la planta del Prat per abastament a l'àrea metropolitana de Barcelona. Vincula el rendiment de la planta en funció de l'estat dels embassaments. És un recurs més que explotarà Aigües Ter-Llobregat, que insisteix en lligar el funcionament de la planta al percentatge dels embassaments.
El conseller Baltasar va insistir en que el govern manté la voluntat de retorn progressiu de cabals, però no va voler especificar ni dates ni quantitats. La dessalinitzadora no funcionarà al 100% si hi ha prou reserves d'aigua, ja què tindria un cost diari de 72.000 euros, que inevitablement hauria de repercutir en la factura. És molt més barata l'aigua del Ter. Preval el criteri econòmic i com a polític, no vol sentir parlar d'una mesura tan impopular com l’augment de tarifes en un context de crisi com l'actual i més amb eleccions a un any vista. 
El ple de la Diputació de Girona va tornar a aprovar per unanimitat una moció per reclamar al Departament de Medi Ambient i Habitatge el compromís d'iniciar el retorn de l'aigua del Ter durant el segon semestre d'aquest any.
Com a punt final, un estudi conclou que una mitjana del 75% del cabal del Ter s'ha transvasat a Barcelona des del 1996 i  la Plataforma del Ter torna a reclamar a la Generalitat el compliment de la llei.

Un 28% dels alumnes de primària no té el nivell basic de castellà, català i matemàtiques. Per contra els alumnes gironins han tret millor nota en la selectivitat.
El Conseller Ernest Maragall admet que els resultats de la prova «no són acceptables com a país» Una de les conclusions de la prova feta per avaluar el nivell dels coneixements en castellà, català i matemàtiques és que un de cada quatre alumnes acaben la primària sense haver-ne obtingut els coneixements bàsics. Malgrat la immersió lingüística en català, un 24,2% dels estudiants no n’assoleix un coneixement bàsic, mentre que només un 20% acrediten un domini alt de la llengua. Les escoles situades en barris més pobres obtenen pitjors resultats on el 44,3% d'alumnes no assoleixen els mínims, mentre que en escoles de nivell mitjà és del 22,7%, i només un 14,5% en els centres situats en barris benestants.
Una de les constatacions positives és que els índexs no varien substancialment entre centres públics i privats, però certifiquen la importància que té un bon projecte educatiu. La comparació de centres d'una mateixa zona detecta diferències de 15 i 20 punts que s'atribueixen a la implantació de bons projectes educatius. I en la selectivitat, els alumnes gironins, amb un 95,6% obtingut, superen els aprovats de l’any passat i amb millor nota 6,28% de mitjana.

El President Rodríguez Zapatero parla de dues setmanes per tancar l'acord, abans del 15 de juliol  i promet que Catalunya «rebrà per sobre de la mitjana» 
El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, durant la inauguració de la nova terminal de l'aeroport del Prat, la T-1, davant d'autoritats polítiques i empresarials, va garantir al president de la Generalitat, José Montilla, que la reforma «satisfarà les necessitats de Catalunya» i, per primer cop, serà «un finançament per càpita per sobre de la mitjana del conjunt d'Espanya»va prometre en l'enèsim termini, va augurar que hi haurà acord en dues setmanes, i no més tard del 15 de Juliol.
En consonància la vicepresidenta econòmica, Elena Salgado –a TVE–, també donava pràcticament per fet un acord i descartava mantenir el sistema actual perquè «no és equitatiu».

10 Anys de Catifes a l’Estartit
La festa del Corpus es va celebrar el diumenge dia 14 i, com és tradicional, els carrers del centre de l’Estartit s'ompliren de llum i color de les catifes florals que participen en la festa i en el concurs par aconseguir el millor premi.
Menció  especial per l’atenció dels comerciants adherits que regalaven un val per un test de flors que es podia recollir a la vela de Port. I per commemorar aquest 10è aniversari, a l’Estació Nàutica l'Estartit-Illes Medes, es podia visitar l’exposició  10 anys de catifes de Corpus.

Relleu de l’Alcaldia a Torroella de Montgrí

L’alcalde Joan Margall(UPM) va deixar l'alcaldia de Torroella. En el ple va afirmar que “Presento la renúncia content, satisfet pels projectes i en pau amb mi mateix”. La renúncia formava part del pacte amb ERC per a la governabilitat del municipi.

El republicà, Josep Maria Rufí, va prendre possessió del càrrec el dissabte 20 de juny. El nou alcalde assenyalà que “Ara, materialitzar tota la feina planificada des del principi del mandat”. Defensà el repartiment de l'alcaldia i va augurar que, abans d'acabar el mandat, s’haurà pres una decisió sobre l'EMD – Entitat Municipal Descentralitzada- de l'Estartit. Tots dos alcaldes, sortint i entrant, van assenyalar que dos anys és temps insuficient per planificar i rematar projectes i el futur del municipi.

Emporion ha rebut una carta del fins ara alcalde Joan Margall,  gest que agraïm així com l’interès que sempre ha manifestat pel nostre periòdic.

La crisi  - Càritas, Ajuda’ns... a Ajudar - El Banc dels Aliments, repartirà també aliments frescos.
Càritas va triplicar el 2008 les ajudes per a aliments bàsics a les famílies. Aquest és “el tema” de la Memòria de Càritas de Girona, i marca també la tendència d’ aquests mesos de l’any 2009. Més autòctons i més persones del país representen ja un 25% del total, quan l'any 2007 només representaven un 17%. En aquest moment de crisi greu, demana que els ajuntaments “facin un estudi acurat de les necessitats i prioritzin la situació social”.  
La situació no és pas diferent a la nostra vila. Càritas de Torroella ha facilitat també les xifres del primer trimestre d’enguany. La tasca és dia a dia més engoixadora. Més de quaranta voluntaris en donen suport i no són suficients.
Què fa Càritas de Torroella?
-El Servei d’Acollida, rep i escolta tota persona que demana ajut.
-El Servei d’Aliments, ajuda a les famílies derivades per l’Acollida (No reben ajuda només els immigrants,  no és cert!).
-El Servei d’Integració Escolar, per a nens i nenes amb dificultats a l’escola.
-Les Noves Estratègies d’Inserció, cerca la col·locació de joves amb ajudes per l’empresa que contracta. -El Servei d’Orientació Laboral, ajuda a fer currículums i a cercar feina.
-El Servei de Rober, que, gràcies a les donacions de roba, en bon estat, que rebem dels nostres covilatans, és una font d’ingressos al temps que facilita roba en perfecte estat a preus mínims.     
Què demanen: Voluntaris, no importen ni nacionalitat ni creences. Col·laboració en les recollides d’aliments. Una aportació econòmica. Fer-se soci. En Resum: Ajuda’ns  a Ajudar!
El Banc dels Aliments. La Diputació de Girona i del Banc dels Aliments han signat un conveni de col·laboració per mitjà del qual invertirà 48.000 euros, en tres partides de 12.000 euros anuals durant el període 2009-2011 i una ajuda de 13.500 euros destinats a un vehicle refrigerat. Amb aquest vehicle, el Banc dels Aliments podrà repartir, per primer cop, aliments frescos, a més dels envasats com fins ara.

L’Escolania de Montserrat, Concert Commemoratiu del 400è aniversari de la consagració de l’Església de San Genís.
Al bell mig de tots els actes programats per aquest 400è aniversari, tinguérem entre nosaltres l'Escolania de Montserrat. Entre Montserrat i Torroella hi han uns lligams molt estrets. Segons la llegenda, foren monjos de Montserrat els que fundaren Santa Caterina. Els monjos torroellencs Anselm Viola i Benet Julià, músics, mestres de capella i compositors, són encara ara records il·lustres al monestir, igual com el pare Ambròs M. Busquets. I antics escolans que avui, segueixen la seva carrera musical i participen en formacions de lleure o a la mateixa església. En aquests moments l'Escolania té dos fills de la nostra vila.
L’església va registrar un  ple absolut per escoltar l’Escolania que, sota la direcció de Bernat Vivancos, -un antic escolà- amb Vicenç Prunés, orgue, Oleguer Aymamí, violoncel, Abigail Herrero, contrabaix i Eduard Vila, director de la Capella de Música, va interpretar en la primera part, els Responsoris de Setmana Santa de Narcís Casanovas(1747-1799) i en la segona, Cants de Pasqua i Resurrecció de H. Purcell(1659-1695), J. Cererols(1618-1680), J.S.Bach(1685-1750), F.Mendelssohn(1809-1847) i C.Franf(1822-1890). I amb molt forts aplaudiments i, com no podia ser d’altra manera, va finalitzar el concert, amb El Virolai, de Mn. Cinto Verdaguer.  

Inauguració al Palau Solterra-Fundació Vila Casas de dues exposicions de fotografia.
Dues foren les exposicions de fotografies inaugurades al Palau Solterra de Torroella.
- On són les dones?, de Judith Vizcarra, en la que a través de la fotografia reflecteix la necessitat que la dona deixi d’utilitzar com a llenguatge la representació perfecta del seu cos i ha d’assajar llenguatges diferents més directes i clars.
- Sauròpolis de Mariano Zuzunaga que reflecteix en contínua transformació un espai on  ha de conviure la provisionalitat del suburbi i la nova arquitectura. D’aquí el nom de l’exposició, que evoca uns grans dinosaures i la seva desaparició.

La flama del Canigó arriba a Torroella de Montgrí
Organitzat per La Gent del Ter, amb la col·laboració de l’Ajuntament, Xibeques del Cau, Casal del Montgrí i Parals S.A. es va celebrar el 23 de Juny, la nit el Foc de Sant Joan 2009 amb la Cobla Osona. A les deu del vespre arribava la flama als Jardins de John Lenon. Es llegí  el manifest del 2009 i s’encengué la foguera amb mobles, fustes i andròmines de tota mena . I en les taules ja preparades, es va sopar –portat personalment pels assistents- amb Coca, Beguda i Música.   
La Flama del Canigó s'escampa des del nostre Pirineu arreu dels Països Catalans. El Canigó, visible des de tota la Catalunya nord i des de les planes empordaneses, ha esdevingut la muntanya símbol. Als seus peus s’estén una munió de pobles que visqueren l’inici de la nostra reconquesta i foren el bressol de Catalunya.
La nit de Sant Joan es fa una foguera a la Pica del Canigó. S’hi cremen els feixos de llenya que el diumenge anterior s’hi han portat de totes les contrades del país. Tradició nascuda el 23 de Juny de l’any 1955, quan Francesc Pujadé amb uns amics van pujar al cim i encengueren una foguera que fou visible des de molts pobles. La Flama evolucionà, el 1963 encengueren el foc a La Pica i baixaren la flama a la plana, encenent amb ella el major nombre de fogueres possibles. A partir del 1964 ja es deixaria la flama al Castellet de Perpinyà on romandrà encesa fins que el 22 de Juny de l’any següent, la tornin a pujar per encendre la nova fogata, regenerant-la. Així any rere any.  
Un any més ha arribat  de mans d’Òmnium Cultural, al Parlament, rebuda per Ernest Benach i dipositada al Saló de Passos Perduts, s’ha llegit el missatge de la Flama 2009. Amb el títol "Sant Joan, la flama: llengua i llibres", destaca la necessitat de tenir "fe" en el "valor de la llengua comuna" i en la seva "unitat", perquè "ni aquesta unitat ni aquest valor són, ara mateix, tan robustos com desitjaríem”. "El nostre espai és estret i fràgil, i la nostra llengua està convalescent i delicada",  i el "remei no és la reducció sinó l'expansió", no es tracta de "reduir tota la llengua literària a una sola de les possibilitats normatives o lèxiques" ni tampoc "a les variants pròpies del territori de cada autor". Conclou recordant que "Sant Joan és un dia, la flama és un ritual, però la llengua que ens uneix la mantindrem viva i unida, llegint tota la resta de dies de l'any".

Ullà. Mercat setmanal
El 24 de juny, dia de Sant Joan, va tenir lloc a Ullà una iniciativa comercial amb el nom de Macrofira-mercat. Es tractava d’un primer pas amb ànim de continuïtat, ja que a partir del 27 de juny a Ullà se celebrarà mercat cada dissabte.
La Macrofira va ser un èxit de participació, i s’espera que el nou mercat resolgui el problema de la falta d’oferta estable comercial a la població.

L’Estartit. “Mans solidàries vora mar” 
Una de les parades de la Macrofira d’Ullà de Sant Joan abans esmentada va ser la que des de les 8 del matí fins a les 9 del vespre varen parar les persones de l’Estartit agrupades amb el nom de “Mans solidàries vora mar”. Es tracta d’una colla de dones i homes –actualment són uns dotze- que té per objecte la confecció i venda sense ànim de lucre de productes com davantals, motxilles, pitets, etc. La primera parada es va fer al mercat de l’Estartit per Sant Jordi, i la iniciativa ha tingut continuïtat des d’aleshores amb presència normal a l’Estartit, Fira de les Labors de Verges, etc. Aquestes persones tallen la roba, cusen, broden, pinten i transporten els articles en forma voluntària, els venen en una parada i lliuren els ingressos a la “Fundació de l’Oncolliga”, entitat que agrupa a malalts i a familiars de malalts de càncer.

Els Montgrins celebren el 125è aniversari tocant a les Medes i a Montserrat
El programa d’actes previstos per la celebració del 125è aniversari de la cobla en actiu més antiga, Els Montgrins, fundada per Pere Rigau al 1884, en contenia dos molt especials.
Un a les Illes Medes, on els Montgrins varen desplaçar-s’hi per interpretar la sardana, potser la més característica del seu repertori, Torroella Vila Vella, de Vicenç Bou. Les gavines, els periodistes que els acompanyaven i una parella que, sobre la coberta de la seva barca allí fondejada, la puntejaren, foren el seu públic d’excepció.
L’altre a Montserrat, on durant la missa conventual de les onze del matí, interpretà dues sardanes, la primera durant l’ofertori, És la Moreneta (És la Moreneta la fe del poble català,l’estel del seu camí, l’afany dels seus amors...) amb lletra i música d’Antoni Carcellé i, com a cant final de la missa, Torroella Vila Vella, (Prop del Ter i al peu de la muntanya, vora el mar bell i altiu; sota un cel rogent de tramuntana: Ets espill de l'Empordà!) de Vicenç Bou i lletra del seu fill Rogeli Bou. L’acte, emotiu i molt aplaudit per tota la gent que omplia el temple, que continuà en el seu lloc tot i haver-se acabat la missa i que premià la interpretació amb forta ovació.
Finalitzada la missa es traslladaren a la plaça del Monestir i oferiren a tots els assistents una ballada de sardanes.
Emotiu homenatge dels Montgrins a la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya i dels catalans sempre princesa.

Llegendes torroellenques – L’abadessa, el bisbe i Santa Caterina
Jaume Bassa

Quan jo era petit l’ermita de Santa Caterina era plena d’exvots. S’anomenaven exvots les peces de guix o de cera on figuraven mans, braços, cames, i les crosses i els dibuixos, gravats, estampes i recordatoris de fets luctuosos, de malalties o d’accidents resolts favorablement per intercessió de la santa. Eren autèntiques llegendes devotes: de paletes caiguts d’una teulada suspesos en l’aire abans de tocar a terra, de pescadors rescatats il·lesos de naufragis esgarrifosos, de malalts mig morts guarits miraculosament.

Però avui contaré una llegenda de santa Caterina ben diferent. Una llegenda mística, real i celestial alhora. Ara fa uns cent-cinquanta anys, hi havia a Torroella uns sacerdots molt preocupats per l’espiritualitat de la gent de la vila i feien mans i mànigues perquè es fundés aquí un convent de germanes clarisses com el que hi havia a la ciutat de Figueres. Les monges eren de clausura però podien fer serveis a la comunitat, d’entre els quals sobresortia la possibilitat de donar ensenyament a les noies. A Torroella, des del segle xvii, gràcies a l’impuls del govern municipal, ja existia un estudi públic que contractava mestres per ensenyar els nois a llegir i escriure, les quatre regles i la doctrina cristiana. Les noies, en canvi, no tenien possibilitat d’aprendre de lletra, llevat de les filles de cases benestants, que disposaven de mestres particulars. Calia un nou estudi per a totes les noies, un estudi que ensenyés de lletra i, de passada, doctrina cristiana i costura. Els bons capellans en varen parlar amb l’abadessa de Figueres i amb el bisbe de Girona, però ni l’una ni l’altre no ho varen veure prou clar. Ells varen insistir tant, que finalment l’abadessa va decidir que aniria a resar i demanar consell a santa Caterina, a la muntanya de Torroella. I així ho va fer finalment un dia, acompanyada dels capellans i d’algunes persones devotes. Va suplicar llum a la santa i li va prometre que si ho veia clar i les monges venien a la vila, primer de tot retrien nova visita a l’ermita.

Diu la llegenda que santa Caterina va il·luminar tan bé l’abadessa, que fins i tot va tenir la revelació sobre el lloc on calia situar el convent. Ho va dir als capellans i als devots, varen anar tots a explicar-ho al bisbe i diu que aquest exclamà: “Quina meravella, beneït i alabat sigui Déu!”

Un dia de setembre, de matinada, deu monges es varen traslladar en tartana de Figueres a Torroella per constituir la nova comunitat. Com havia promès l’abadessa, i abans de res, les monges varen pujar a santa Caterina. Si en devia ser d’important l’esdeveniment per a la bona gent de Torroella que capellans, autoritats i veïns ja les esperaven a peu de muntanya i tots en processó varen fer cap a l’ermita. Ja a dalt, carregats de fe i eufòrics pels bons aires que els envoltaven, es posaren a repicar les campanes. És prou sabut que en aquell temps l’aspre i la muntanya eren plens de terrassans i de pastors, prou en són testimonis els marges dels olivars i de les vinyes i els eixarts i les barraques de pedra seca. Pagesos i pastors i gent dels voltants, atrets pel dringar de les campanes, acudiren a veure de què anava, i quedaren bocabadats per l’espectacle, ja que de tots ells mai ningú no havia vist cap monja.
Varen entrar a la capella, s’hi celebrà un ofici religiós d’acció de gràcies i les clarisses, polides i mudades amb el seu hàbit negre, varen cantar els goigs de santa Caterina. Tampoc ningú no havia sentit mai veus tan afinades i harmonioses.
Les monges varen baixar a Torroella, varen fer una visita al temple i després es varen tancar per sempre més al nou convent. Pel color de la seva toca, em penso que els torroellencs encara ara en diuen les monges negres.

Alentejo
Joan Surroca i Sens

Fa quaranta anys que vaig visitar per primera vegada Portugal. Una barcassa ens va passar, amb el Seat 600, a l’altra riba del Guadiana i vam creuar el país de sud a nord en quatre dies. Aquest curt període de temps va coincidir amb el fet que la nostra filla comencés a caminar sola i, els que sou pares, ja heu comprovat que és una de les vivències més satisfactòries, només superada pel goig de veure un fill volar sol. Potser aquest esdeveniment singular del meu primer viatge és el que em genera simpatia envers aquesta nació que, gairebé en idèntiques circumstàncies, l’any 1640 va aconseguir la independència de Castella, mentre que nosaltres perdíem una de tantes picabaralles amb aquest veí que no ens estima i, inexplicablement (?!), no ens permet independitzar-nos. Els nostres segadors es revoltaren, però l’exèrcit és sempre l’exèrcit. Aleshores i ara, que ningú s’enganyi, per més disfressades chaconianes que intentin enganyar-nos.

He visitat Portugal periòdicament, ajudat per bones guies i per l’insubstituïble Viatge a Portugal de Saramago. La primavera d’enguany he peregrinat de nou cap a l’occident peninsular per conèixer millor l’Alentejo, la regió situada immediatament sobre la franja costanera meridional de l’Algarve. Si en el primer viatge vaig liquidar el país en quatre dies, ara passaria idèntic temps només assegut en una plaça qualsevol d’un racó de poble, observant la caiguda pausada i regular de les flors acampanades dels majestuosos i abundants jacarandes. Les flors delicades formen una catifa uniforme i bellíssima, com les del Corpus d’abans, i sembla que ho facin en exclusiva per aquest rar viatger i la seva pacient acompanyant. Refugiat a l’ombra i homenatjat per les incessants ofrenes florals, poden passar hores sense que cap fressa trenqui la quietud i la lentitud proverbial portuguesa. Veig dones que no sé on van, i també algun home de tant en tant. Cada persona observada és una història vivent. Quantes novel·les es podrien escriure de cada vida? Un intenta endevinar les cabòries, inquietuds, tristeses i alegries tot analitzant el rictus de la boca, la lluentor de la mirada o la vivacitat o incertesa de la marxa de l’anònim que l’atzar col·loca escassos segons davant del viatger. I un nen juga amb un tros de parrac i els ocells fan viatges incessants... La diferència del meu primer viatge amb aquest és que aleshores hi anava i ara en vinc. La vida és un viatge d’anada i tornada. La tornada sempre és més reposada perquè res obliga, tot encanta, només hi ha sorpreses en les coses insignificants i un ja no pretén entendre res perquè fa temps que poques coses entén.

És clar que cada dia he menjat bacallà, que m’encanta, però també m’he llepat els dits tastant faves, cigrons, xampinyons, sardines a la brasa i carn gustosa gràcies al bestiar que pastura sanament tal com Déu mana. Un català que viatgi a terres portugueses nota la diferència de preus de manera clara. Els hostalatges i la manduca són a meitat de preu (no parlo de la capital, em refereixo a les zones allunyades del turisme de masses). He quedat meravellat, una vegada més, de l’organització territorial. Segueixen unes pautes semblants a les que Casasses va plantejar teòricament a l’inici de la democràcia: les municipalies. És una millor manera d’organitzar-se que amb les obsoletes comarques, les centralistes províncies o la mentalitat de campanar que fa que cada nucli urbà vulgui tenir de tot (sobretot polígon industrial!). El nostre territori fa plorar. No vull pas dir que l’urbanisme portuguès sigui sempre encertat (té molta més qualitat l’arquitectura gràcies a l’escola de Siza i algun altre assenyat). És gràcies a la divisió territorial que es conformen unes xarxes que afavoreixen una qualitat de vida superior. El municipi de Castro Verde, per exemple, és paradigmàtic del que estic dient. La seva descoberta ja justifica un viatge. Portugal no té pintades a les parets. A cada poble, per petit que sigui, hi ha serveis sanitaris públics, nets i proveïts de tot el necessari talment com si fossin els d’un hotel. Els jardins urbans són una preciositat i no tenen res a veure amb aquestes mariconades que els modernos ens han venut com a disseny. Ja sé que els plans FEDER els han estat com un manà, però el diner abundant sovint acaba malbaratant idees. No és el cas de Portugal. La tardor passada vaig visitar la zona de Trás-os-Montes i allà encara és més evident el ressorgir d’un país que envejo.

Arbres mutilats
Mercè Pagès

Sí, en ple passeig de Vicenç Bou tenim quaranta moreres mutilades, i també uns seixanta xiprers. Molta gent els ha vist, però potser no s’hi han fixat prou, els han passat desapercebuts. Doncs sí, són els últims arbres d’aquest passeig, a la part que ja és carretera. En el moment d’escriure aquest article, fa només pocs dies que han estat “podats”, bé, si a això que els van fer se’n pot dir poda: els van trencar les branques de manera barroera, sense tenir en compte el fet de poder-los donar una forma bonica, escaient, adequada; no els van tallar les branques seques, que és un dels requisits fonamentals de la poda; en van deixar sense podar; n’hi ha de tota mida i de tots els mals gustos, i tampoc van tenir en compte que fos el temps adequat, perquè n’hi havia que ja tenien uns bonics rams de les flors que fan aquests arbres, que són preciosos. Tan bé que han podat els que adornen i fan una agradable ombra al passeig marítim de l’Estartit i molts d’altres. Per què serà això, em pregunto?

Entre d’altres possibilitats, se m’acut que possiblement els responsables de controlar aquest bunyol no ho han pogut supervisar, pels motius que sigui. Tothom té molta feina, i sé que això no és competència dels nostres jardiners... Segur que la regidora de Medi Ambient no n’ha estat informada. Pel que sé, per sobre d’aquests arbres hi passa una línia d’alta tensió i és competència de la companyia elèctrica tenir cura que cap d’aquests arbres pugui tocar-ne els fils, ja que representaria un perill. D’acord, és justificat. Però no podria algun entès en poda, algun dels jardiners municipals ─que en tenim una bona colla i de ben segur que competents─ assessorar els treballadors de la companyia elèctrica a l’hora de podar arbres? No crec que això sigui tan difícil! I aquests homes, la feina dels quals deu ser posar fils de llum o ajudar a fer-ho, a més d’adquirir nocions de poda ho farien més bé.

Jo, quan vaig veure de la manera que podaven els arbres, ho vaig comentar amb gent que també estava indignada per aquest fet, i amb persones que n’havien parlat amb qui els podia informar, i amb algun jardiner d’ofici, i ningú s’explicava per què podien haver fet una cosa tan mal feta. “Els pobres arbres ja s’han refet”, em deia un jardiner, i afegia, “i els que encara no ho han fet, ja ho faran, però la forma que els han donat és llastimosa! Els han tallat les branques que anaven enlaire, però de les que estaven orientades cap a terra, no n’han tallat cap. Pobres arbres! Quan passes per aquell indret i te’ls mires semblen avergonyits, com si et diguessin ‘què hi podem fer nosaltres, si ens han deixat d’aquesta manera, sense cap, amb una branca llarga i una altra que no fa ni un metre, i ens han deixat totes les branques mortes, que tant ens convé que ens treguin... Ja ens hem afanyat a treure fulles per dissimular així les nostres malformacions. És tot el que hem pogut fer!’”.

No sé si algú amb prou responsabilitat llegirà aquest article, perquè si és així, en el meu nom i en el d’una colla de gent amb qui he parlat i que m’han demanat que fes aquest escrit, els pregaria que l’any que ve es recordessin que els hem demanat ajuda perquè aquests arbres puguin presumir d’una bonica forma i oferir un passeig relaxant als que freqüentem aquest indret. Crec que aquesta petició no comportarà ni més feina ni més despeses per fer-la bé. Només cal negociar-ho!

Banca ètica
Lluís Costa Bofill

Quan he parlat d’aquest tema amb interlocutors diversos, algun ha somrigut sorneguerament, com si parlés de dibuixar un cercle quadrat. Fins i tot un dia, en vaig parlar amb un empleat de banca i em va deixar anar: “Banca què?” Potser és veritat que suposa demanar peres al presseguer.
Ja sé que les entitats financeres no són associacions benèfiques ni ONG sense afany de lucre. Ja sé que són empreses que negocien amb els diners i que el negoci ha de ser rendible. Però això no hauria d’impedir que el rendiment fos just i ètic. El problema és, doncs, que han convertit el negoci amb usura, un dels pecats més blasmats a la Sagrada Escriptura i més maleït en tota la història de les religions. I encara, lluny d’avergonyir-se’n, en presumeixen i hi assenten el seu prestigi.

Però la culpa no és pas exclusivament seva. Ells ho fan perquè els que hi dipositen els diners els exigeixen que tinguin el màxim interès, sense preguntar-se en cap moment com obtindran aquests beneficis ni quins projectes o activitats es promouran amb els seus estalvis. Sempre preguntem: quant em donaràs pels meus estalvis? Mai no preguntem: què en faràs dels meus estalvis? És un deixament de la responsabilitat més elemental, inconcebible en persones honrades. He constatat que persones incapaces d’invertir directament en empreses químiques contaminants, en la fabricació i tràfic d’armes, en monopolis farmacèutics... no se senten gens culpables que ho facin els bancs i caixes amb els diners que els han confiat, tot i que la complicitat és evident i necessària. Res d’això els fa perdre una hora de son.

La conclusió és ben clara i no admet pas maquillatges ni excuses: quan començarem a retirar els estalvis, pocs o molts, de les entitats financeres sense escrúpols, que negocien sense cap referència ètica? Quan començarem a fer treballar els nostres diners d’acord amb el respecte als drets i deures fonamentals de tota persona i a la terra, que és la casa de tots, perquè tots hi puguem viure dignament? Que sigui ben aviat. Ara mateix.

Perquè d’entitats financeres que s’ajusten a principis ètics n’hi ha i moltes. Potser hem de fer un petit esforç  o de moure’ns unes passes perquè no són al costat de casa. Hi ha bancs, cooperatives de préstecs mutus, administradors de dipòsits solidaris, estalvi responsable... Només cal asseure’s un moment davant de l’ordinador i Internet us en mostrarà una llista ben llarga.
És evident que hi ha un pas previ: que cadascú s’adoni del mal que fa aquest deixament de responsabilitats, que els meus estalvis mantenen vives les guerres més implacables, que la meva cobdícia promou l’especulació més despietada i que el meu enriquiment desfermat és la causa de la progressió geomètrica de la pobresa. També hem de tenir clar el poder i la força de la nostra rebel·lió. Molts gegants han trontollat per la protesta ben organitzada dels petits.

Per acabar, una anècdota petita, però significativa: l’única vegada que m’ha trucat el director d’una entitat bancària és el dia en què vaig retirar de la sucursal uns diners per traspassar-los a un banc ètic.

Les lliçons de les eleccions al Parlament Europeu
Xavier Ferrer 

Els resultats de les eleccions al Parlament Europeu han confirmat el que ja es veia venir: una significativa abstenció. La veritat és que no ens ha de sorprendre si ens atenem a la situació actual de crisi econòmica que, tot i no està directament relacionada amb les eleccions, sí que provoca més incertesa entre la ciutadania i, per tant, probablement menys interès per anar a votar i més en unes eleccions que ja és habitual que els ciutadans no les percebin com a pròpies. Seria normal que durant la campanya de les eleccions al Parlament Europeu es parlés d’Europa, de la Unió Europea, del que aporten les institucions comunitàries, del que pot fer i fa el Parlament Europeu, però la realitat ens mostra que, en general, es parla més dels aspectes polítics que ens toquen de prop, els municipals, els nacionals i, fins i tot, els estatals, i s’utilitza la campanya més com a arma de desautorització de l’adversari que no pas d’exposició dels temes europeus, dels que afecten la ciutadania europea, del que podria aportar-nos l’Europa unida. No és bo per a la Unió Europea en general, ni per a la ciutadania europea, que no es vegin aquestes eleccions com a pròpies, ja que això provoca una important abstenció que no beneficia el sistema democràtic i, a més, ha facilitat l’entrada de grups extremistes i euroescèptics al Parlament Europeu. No és bo que els ciutadans europeus no tinguin interès en les eleccions europees, ja que el 75% de les lleis que finalment acaben afectant-nos surten de Brussel·les, i el Parlament Europeu hi té molt a dir. 
             
Així, la realitat, però, ha confirmat el que ja s’anunciava, fins al punt que la participació mitjana en tota la UE ha sigut del 43,2%, però el més alarmant és que a Catalunya, que sempre ens hem mostrat europeista i que veiem la Unió Europea com el lloc de referència per la nostra existència com a nació, la participació ha sigut del 37,5%, de les més baixes si ho comparem amb altres zones d’Europa i molt per sota de la mitjana de l’Estat espanyol. Cal destacar la important diferència que queda entre els diputats del Partit Popular europeu i el Partit Socialista europeu, que és de 268 a 160, fet que dóna un clar color conservador a la cambra comunitària. Altres coalicions se situen lluny dels populars pel que fa a nombre de diputats.

És una trista realitat que ha de fer reflexionar els partits polítics, les institucions i també els ciutadans, ja que, prescindint dels resultats electorals, més bons per uns i no tant pels altres, el que afecta tots els partits i el sistema democràtic és la participació de la ciutadania en les conteses electorals, amb la finalitat de mostrar la vitalitat de la societat i la legitimitat dels elegits. S’han de cercar fórmules i missatges que informin i al mateix temps engresquin la ciutadania. Hi haurà temps per analitzar per què ha passat, però el que no es pot fer és amagar el cap sota l’ala o mirar un altre costat. El que convé és deixar d’analitzar els resultats electorals en clau de partit i també orientar les campanyes de les europees parlant d’Europa, amb la finalitat d’informar la ciutadania de la importància de tot el que es fa en el Parlament Europeu i a d’altres institucions comunitàries. Tots hi hem de posar esforços, des de les institucions, passant pels partits polítics, la ciutadania i també els mitjans de comunicació.

Una visita a les escoles  de  Fes (Marroc)
Montserrat Blai i Alabau

A principis de maig vaig tenir ocasió de fer un viatge de tres dies a la ciutat de Fes (Marroc) per visitar escoles i instituts.
Des dels Serveis Educatius del Baix Empordà es va organitzar aquesta expedició amb l’objectiu de conèixer les escoles i el sistema educatiu del Marroc, d’on prové gran part de l’alumnat nouvingut que tenim a les escoles i instituts de l’Empordà.

L’Associació Hassan II ens va posar en contacte amb els Serveis Educatius de Fes, els quals ens varen organitzar una visita molt interessant  a diferents centres educatius: començant per la Universitat de Fes, la primera universitat del Marroc que data del segle xiv; un  centre de secundària, una escola de primària, una escola semirural de primària i una escola alcorànica situada al bell mig de la medina de Fes.

En tot moment vàrem trobar un professorat molt acollidor que ens va ensenyar el centre, les aules amb els alumnes, els patis... i disposat a contestar totes les nostres preguntes.

A les aules es respira un aire de disciplina i respecte, així com un tipus d’ensenyament molt tradicional. Ens varen explicar que des de fa dos anys els mestres no poden pegar els alumnes i es preguntaven si, a la llarga, afectaria la disciplina dels centres. Això ens va fer reflexionar sobre la situació i el clima de treball que es genera a les nostres aules i sobre el contrast que deuen trobar aquests alumnes quan arriben a les nostres escoles. I per tant és important tenir present el canvi que els suposa a nivell escolar.

Vull dir que estic totalment en contra dels càstigs corporals i tampoc estic a favor d’una pinya ben donada com se sent a dir algunes vegades. Que no hi hagi càstigs corporals (un cop de regle a la mà, un clatellot, una estirada d’orelles...) no ha de ser sinònim de disbauxa. Els nens  i adolescents, siguin del país que siguin, siguin a casa o a l’escola, necessiten i agraeixen que se’ls posin límits, amb respecte, amb estimació i amb molta fermesa.

Una altra cosa que em va cridar l’atenció són els pocs recursos materials que tenen per treballar en comparació amb els de les nostres escoles i instituts. Pissarra, llibres i llibretes davant d’aules d’informàtica, audiovisuals, biblioteca, laboratoris, aules de plàstica, de música...

Segurament les nostres escoles podrien estar més ben equipades, però també  podríem treure més bon rendiment dels materials que tenim. Probablement, també, hauríem de dedicar, tant a casa com en els centres educatius,  esforços a ensenyar els nostres fills i els nostres alumnes a respectar i apreciar aquest material que val molts diners i que, a vegades, tan poca importància li donen perquè troben tan normal que hi sigui.

Finalment em va cridar l’atenció la gran rellevància que té, en el sistema educatiu del Marroc, l’ensenyament de la llengua àrab, de les matemàtiques i de la llengua francesa. Ells dediquen moltes hores a aquestes matèries que nosaltres anomenem instrumentals perquè són l’instrument per aprendre les altres matèries i també per anar per la vida amb una certa autonomia.
Va ser una molt bona experiència. Ens vàrem sentir molt ben acollits i, el més important, ens va apropar una mica més a la realitat escolar dels nostres alumnes nouvinguts. Esperem que això ens ajudi a entendre’ls millor.

Una sortida amb Joan Badia i Homs
Santi Sató

Joan Badia i Homs, historiador i expert en romànic català, fou el guia perfecte per a la visita al monestir de Sant Quirze de Colera, del romànic pirinenc més impressionant, potser, de Catalunya, pertanyent al municipi de Rabós d’Empordà. L'any 1931 va ésser declarat Monument Historicoartístic i avui està protegit com a Bé Cultural d'Interès Nacional.
La sortida ha inclòs també l’església romànica de Santa Maria, que forma part del conjunt monumental del monestir, la parròquia de Santa Maria i el Centre de Reproducció de Tortugues de l’Albera. Una perfecta combinació de cultura i defensa del medi ambient.
El monestir de San Quirze està situat dintre de l’Espai Natural de l’Albera, en una vall rodejada de muntanyes. Pren el nom de Colera per les que la delimiten i separen, per llevant, de la Mediterrània. La seva restauració en un estat molt avançat, i molt propera l’arribada de l’electricitat, permetrà que s’obri al públic en el propers dies d’aquest estiu. Portada a terme pel Patronat, sota la presidència de l’alcaldessa de Rabós i del qual és membre fundador el mateix Joan Badia, ha comptat amb la col·laboració de la Diputació i de la Generalitat.

Hem de destacar i agrair la tasca que porta a terme la Confraria del Roser, amb en Josep Riera i Torrent, que organitza aquest cicle de visites als monestirs catalans, guiades per Joan Badia. Aquesta ha estat la tercera sortida organitzada, la primera a Sant Pere de Roda i Santa Maria de Vilabertran, la segona a Sant Miquel de Fluvià i Sant Tomàs de Fluvià i la tercera, que és objecte d’aquest comentari, a Sant Quirze de Colera. El programa inclou diverses visites més, de les quals espero poder  gaudir i difondre-les a tots els interessats en aquestes sortides culturals.
No es pot parlar de Catalunya com a nació i de la seva cultura sense fer referència expressa als monestirs, centres vitals de la nacionalitat que s’anava formant a l’hora de la reconquesta de les terres envaïdes pels sarraïns. Inspirats en la regla monàstica de Sant Benet, un codi de vida monàstica escrita en llatí els anys 534-550, només al Bisbat de Girona se’n conten quaranta-set entre abadies i priorats.

A tot Catalunya foren fonamentals Ripoll, Poblet i Santes Creus i la seva ànima espiritual fou l’abat Oliba, abat de Cuixà i de Ripoll, fundador de Montserrat, home de la Treva de Déu i a qui devem la primera concreció de la idea de pàtria aplicada a les terres catalanes. L’any 795 els comtats de Girona, Cardona, la Cerdanya, Osona i Urgell foren agrupats en la nova Marca Hispànica de la qual Barcelona l’any 817 fou anomenada capital. Carlemany combatí els sarraïns que amenaçaven les possessions carolíngies de la Marca, pretengué reconquistar Saragossa però, atacat el seu imperi pels saxons, es retirà i a Roncesvalls hi perdé tota la rereguarda i hi morí el seu nebot, Rotllà (La cançó de Rotllà).

Les excavacions han permès posar al descobert una extensa necròpolis de tombes antropomorfes així com les restes del temple primitiu. L’abadia va experimentar una forta expansió al segle x, sota la protecció dels comtes d'Empúries i Rosselló, i celebrà la consagració de la nova església de Sant Quirze, Sant Andreu i Sant Benet l’any 935. Al segle xi, a banda i banda de l’Albera, hi tenia moltes possessions i emprengué una important reforma del temple i la construcció del Palau de l’Abat. Una nova consagració va tenir lloc l’any 1123, motivada tant per la necessitat de defensar privilegis i possessions com per la reconstrucció del temple parroquial.
A finals del segle xiii s’originà la croada contra Pere el Gran, excomunicat pel papa Martí IV, que beneí el rei francès Felip III l'Ardit. Aquest entrà en guerra l’any 1285 amb un exèrcit d’uns dos-cents mil homes, inicià l’atac a Sant Quirze, amb màquines de guerra, catapultes, que disparaven boles de pedra d’un diàmetre i d’un pes en veritat molt respectuós (algunes s’utilitzaren a la façana del castell construït posteriorment). Aconseguí arribar fins a Girona i, obligat a retirar-se, morí a les portes de Perpinyà. Pitjor va ésser per al monestir, l’any 1288, la brutal acció de represàlia de les tropes franceses aliades del rei Jaume II de Mallorca i comte de Rosselló, germà de Pere el Gran. (Profanació de relíquies, robatoris i destruccions i fugida dels monjos.)
Al segle xiv, l'església fou reparada. L’any 1303 es reconegué a l'abadia la condició de castell termenat. Construïren dues torres de defensa i un nou recinte fortificat. El pas de la pesta negra, el 1348, va disminuir fortament la població del territori que havia comptat amb seixanta-set masos. La comunitat benedictina s'extingí cap a final del segle xvi i els edificis foren establerts a Joan Mallol, que els convertí en el mas del Convent.

De la basílica consagrada l'any 935, de tres naus amb un llarg transsepte, se'n conserva una bona part de l'estructura, refeta al segle xi amb les voltes i arcs actuals i els tres absis amb decoració llombarda, així com la galeria-pòrtic del claustre amb columnes i capitells. La façana actual, del romànic tardà, pertany a una reforma motivada per l'esfondrament del tram occidental del temple. A migdia el conjunt dit Palau de l'Abat, que amb murs altmedievals manté l'obra gòtica, fou reformat per a masoveria.
L'any 1994 la família de Nouvilas va cedir el conjunt monumental a l'Ajuntament de Rabós d’Empordà, que creà el Patronat Municipal del Monestir per vetllar per la seva recuperació, estudi i divulgació i on són representades les diferents institucions del país.

Europa més conservadora
Jordi Bellapart 

Els partits conservadors, considerats de dretes, han guanyat les eleccions al Parlament Europeu. “Europa és de dretes i l’abstenció és la més alta de la història en aquest tipus d’eleccions”, reflectien molts titulars de diaris. No sóc un expert en anàlisis polítiques ni en resultats electorals, però des de la meva humil reflexió se’m plantegen uns dubtes que no deixen de ser preocupants.
Aristòtil definia la polis i els seus representants polítics dient: “No és una simple comunitat de territori, sinó de vida bona i feliç. La seva finalitat no és només conviure sinó fer el bé de tothom, compartint el sentit comú del que és bo i del que és dolent, del que és just i del que és injust i d’altres valors humans.” Per tant, totes les persones som polítics i en aquesta relació de convivència àmplia tenim la possibilitat de desenvolupar Europa. Hauríem de sentir-nos amb el deure moral de participar, des del nostre modest esglaó, en la conducció d’aquest projecte comú d’aquesta gran polis vers un objectiu de bé comú. Per què no és així?

La ciutadania no confia en els seus polítics més propers i ni de bon tros en els que aniran a fer tasques en posicions més llunyanes i menys entenedores. Si alguns pensen que tots els polítics de casa són dolents, com no ho seran els que faran la seva tasca tan lluny? Hi poden haver, que n’hi ha, polítics dolents, en el sentit de cercar, més que el bé comú, la pròpia millora, i per això es posen al servei, més que de l’interès comú, dels interessos particulars dels poderosos. Militen normalment en partits polítics que defensen aquests conceptes. Senzillament aprofiten la seva posició per anteposar la vida bona de tothom a la bona vida d’uns quants.

L’acció política desinteressada, però solidària, desapareix. Si tots els polítics fossin així, els ideals basats en la democràcia per aconseguir un món millor: l’amor a la humanitat, a la justícia i igualtat per a tots els homes, desapareixerien. Sortosament crec que fins aquest punt encara no hi hem arribat. Encara hi ha polítics que podríem definir com a bons (de dretes i d’esquerres) i que, tot i les dificultats, es mantenen fidels als ideals en pro del bé comú, malgrat errors i corrupcions de polítics dolents, que sovint es poden infiltrar en les pròpies files. Si són polítics d’esquerres, ja es preocupen prou els agents antidemocràtics de denunciar aquestes desviacions i situacions anòmales i presentar-les com a mostra que tots els polítics són iguals, i donen a entendre que no hi ha diferències entre esquerres i dretes. Però compte, com diu el professor González Casanova: “No hi ha cosa pitjor que el polític dolent d’esquerres. Que el de dretes enganyi ja s’espera.” Els partits i els polítics defensors dels interessos de les classes dominants ja es cuiden prou que l’opinió general sigui aquesta. Sorprèn que ens trobem amb resultats de majoria absoluta del Partit Popular a la Comunitat Valenciana, malgrat escàndols polítics i suposada corrupció del seu president i altres membres d’aquest partit. També a la comunitat de Madrid. Actuacions sospitoses de Sarkozy a França i molt més a Itàlia, una nació intel·ligent que no deixa de votar el públicament impresentable Berlusconi. Tot fa sospitar que els partits de dretes avalen i els seus fidels, amb el seu vot,  renten la cara als seus polítics, suposadament o descaradament corruptes.

Per què al Regne Unit els escàndols dels diputats de l’esquerra han estat sancionats pels seus votants? En aquestes eleccions els laboristes de Gordon Brown han quedat en tercer lloc. No vull dir que no s’ho mereixin. És evident que si hi ha corrupció s’ha de pagar. Però per què no passa el mateix si la corrupció és de dretes? Tot fa suposar que els partidaris dels corruptes voten en bloc i fan creure que tot són muntatges dels seus adversaris o de la mateixa justícia.

Després d’aquestes eleccions Europa serà més conservadora, possiblement més xenòfoba, amb la incorporació de partits de l’extrema dreta a Holanda i al Regne Unit, i segons aquests supòsits, molts dels abstencionistes continuaran sent els que s’han cregut allò que tots els polítics són iguals i més si no hi ha alternatives que demostrin rigor i serietat i presentin projectes que generin confiança. Els que ens han immers en una crisi econòmica: banquers, empreses mal dirigides, inversors en beneficis fàcils, són els que ens n’hauran de treure, però no voldran sortir perjudicats fent massa correccions al sistema i tot seguirà igual i continuarem sense creure gaire en Europa.

S’està ensorrant el capitalisme? – Reflexions
Jaume Bassa

S’està ensorrant el capitalisme? Diversos autors (Immanuel Wallerstein, Vicente Verdú i molts altres) dediquen darrerament pàgines i pàgines a proposar la resposta. Intentaré resumir-la. Poden passar dues coses.

Primera possibilitat. Podríem ser al final de la fase descendent d’un cicle econòmic de llarga durada que s’ha mantingut uns seixanta anys: el capitalisme prendria nova volada.
L’economia capitalista no és estable. La seva evolució en el temps segueix uns cicles alternatius de pujada i baixada. Hi ha cicles curts, que duren pocs anys, però aquests cicles formen part de cicles molt més llargs i d’efectes molt més intensos. A la primera fase dels cicles de llarga durada es crea producció, llocs de treball i beneficis, s’acumula capital i s’inverteix, tal com ha passat durant trenta anys des de 1945 fins a 1975. Però després s’entra en una fase de baixada de beneficis, endeutament massiu dels estats i de les famílies, i el capital es refugia en l’especulació. És la fase d’esgotament, decadent, en què hauríem entrat ja fa uns altres trenta anys, a partir de l’any 1975, amb el capital sempre especulant, sobretot amb el petroli, les matèries primeres, els aliments, la construcció, la inversió immobiliària, la destrucció de l’entorn natural. Ara seríem a la part final d’aquesta fase descendent.
Els últims temps de destrucció de valor (on som ara) que tanquen la fase negativa d'un cicle duren generalment de dos a cinc anys abans que apareguin les condicions d'entrada en una fase positiva, que és quan es tornen a aconseguir noves produccions, ocupació per a tothom i acumulació de beneficis. Per això es parla ja de brots verds, a punt de tornar a començar la pujada, potser més per desig que per evidències reals.
En aquest supòsit el capitalisme prendria nova embranzida, però amb fonaments nous per poder sobreviure, segurament més equitatiu amb les persones i més respectuós amb el medi ambient.

Segona possibilitat. Podríem ser al final d’una època històrica de llarga durada que s’ha mantingut uns cinc-cents anys: el capitalisme s’ensorraria.
Des d’aquest altre punt de vista, la gran crisi més recent similar a l’actual hauria estat l'esfondrament del sistema feudal a Europa, i la seva substitució pel sistema capitalista, ara fa cinc-cents anys. Durant aquest llarg període el capitalisme ha sabut produir i distribuir béns i riqueses de manera extraordinària i destacable, però ha provocat també explotació, guerres i depredació sobre persones, països i medi ambient. I últimament cada cop més.
Potser hauríem entrat des de fa trenta anys en la fase terminal del sistema capitalista. El que ens diferenciaria ara de la successió ininterrompuda dels cicles anteriors, seria que el capitalisme s’ha desviat massa vegades, i cada cop més, de la seva situació d'estabilitat, i ja no arribaria a trobar l'equilibri. La situació s’hauria fet caòtica, incontrolable per a les forces que la dominaven, i ni tan sols hi hauria lluita entre els partidaris i els adversaris del sistema per determinar el que el reemplaçarà. El sistema capitalista es bifurcaria: en part es resistiria a morir i continuaria la seva decadència, però en part es renovaria perquè surten idees noves, valors nous, en definitiva un sistema nou que no podem ni imaginar com serà. Molta gent ja actua, de manera desordenada i inconscient, per trobar noves solucions, sense que se sàpiga encara quin sistema sortirà d'aquests tempteigs a les palpentes.

Vicente Verdú: “Una crisi pot ser, com l’actual, una depressió tan profunda que alteri el caràcter de l’evolució i converteixi allò que seria una renovació suportable en un enderroc irreversible.”

Immanuel Wallenstein: “Les empreses i els estats faran tot el que és tècnicament possible per trobar l'equilibri, però és molt probable que no ho aconsegueixin. En deu anys, s'hi veurà potser més clar; en trenta o quaranta anys, un nou sistema haurà emergit. Un nou poder hegemònic pot tardar encara cinquanta anys per imposar-se. Però ignoro quin.”

Joan Carrera i Dellunder, escultor, dibuixant i mestre, va néixer a Torroella l’any 1889.
Era fill del doctor Conrad Carrera, que exercí uns anys a la vila, on hagué de fer front a l’epidèmia de còlera del 1885.
Pensant a assegurar els estudis dels fills, la família va anar a Barcelona, i Joan va entrar a l’Escola de Belles Arts de Llotja, on va coincidir amb futurs artistes com Enric Monjo o Frederic Marés.
S’establí a Girona, on va deixar una obra abundosa, de temàtica àmplia, i on realitzà també una gran tasca pedagògica.
Era un home ple de distinció. Per als gironins fou durant una pila d’anys el senyor Carrera.
Torroella li ha dedicat recentment un petit monument: un autoretrat, situat en un amable racó, al costat de l’església i del carrer de Sant Genís.

Catrina Bosch

Conill amb samfaina

Ingredients:

1 conill trossejat
2 cebes tallades a juliana
6 tomates madures, pelades i tallades
1 pebrot vermell trossejat
2 esbergínies a trossets petits
Aigua
Oli
Sal

Preparació:

En una paella amb l’oli fregiu-hi el conill i un cop daurat reserveu-lo. En el mateix oli sofregir les esbergínies i reservar-les també.
A la mateixa paella sofregir els trossets de pebrot vermell, afogar-hi la ceba, afegir-hi els trossos de tomate i tot seguit les esbergínies i el conill que teníem reservat. Deixeu-ho coure tot lentament i afegiu-hi aigua de xic en xic fins que el conill sigui cuit.

Anxoves amb vinagre

Ingredients:

Anxoves netes i sense espina
Alls i julivert trinxat
Vinagre
Oli
Sal

Preparació:

Tindrem les anxoves netes i sense espina, salades i cobertes de vinagre 12 hores a la nevera. Passat aquest temps les deixarem escórrer. Si no voleu que siguin molt fortes de vinagre podeu ruixar-les amb aigua. Una vegada escorregudes cobrir-les d’oli i d’all i julivert.

Les obres de restauració del cinema Montgrí marxen a bon ritme. La reapertura de l'activitat de cinema està prevista per al proper 31 de juliol.

Presentació

Susanna Bautista
Oficina de Català de Torroella de Montgrí

El 23 d’abril de 2009, diada de Sant Jordi, va tenir lloc la tercera lectura de poemes del món, organitzada per l’Oficina de Català de Torroella de Montgrí i el Museu de la Mediterrània, amb la col·laboració de la Biblioteca Pere Blasi i l’Escola d’Adults.
L’acte va consistir en una lectura de poemes en la llengua materna de cada participant, mentre que a la pantalla es va projectar una imatge representativa del seu lloc d’origen.

Enguany, vam voler dedicar la lectura de poemes al cel i a tot el que representa, amb l’objectiu de redescobrir-lo i canviar la nostra percepció sobre l’univers, tal com va fer Galileu l’any 1609, quan va mirar per primera vegada el cel amb un telescopi.
Les persones que van participar en aquest acte són alumnes dels cursos de català per a adults que organitza l’Oficina de Català de Torroella de Montgrí i de l’Escola d’Adults, i ens van demostrar que, vinguin d’on vinguin, volen utilitzar el català com a llengua de comunicació i s’esforcen per aprendre’l. Majoritàriament, les traduccions són obra dels nostres alumnes.
Nosaltres els hem de donar les gràcies per la seva iniciativa i pel seu interès, i ho fem amb la publicació d’un poema cada mes dels disset que es van llegir durant l’acte del 23 d’abril a EMPORION.

Amb aquestes paraules, doncs, volem agrair a tots els participants l’esforç que van realitzar per fer possible l’acte i a tots els col·laboradors per la seva ajuda i bona disposició per organitzar amb nosaltres aquesta lectura de poemes, com també volem agrair a EMPORION que ens hagin cedit un espai per convertir els nostres alumnes en els autèntics protagonistes.

Aquest mes no farem critica. Tot el contrari, ha millorat molt l’accés al municipi amb la nova retonda venin d’Ullà.

 

Crida a la col·laboració
Racons que cal millorar.  Feu-nos arribar les vostres fotografies!

Festival de joves músics europeus a Àustria
Aniol Amat i Blai

Del 21 al 23 de maig, a la localitat de Linz (Àustria) es va celebrar el Festival de Joves Músics Europeus. L’escola de música de Palafrugell, on estic estudiant el grau mitjà de guitarra clàssica, va participar-hi amb una quarantena de persones entre alumnes i professors.

El festival de joves músics europeus és un certamen que se celebra cada quatre anys a una ciutat europea diferent i aquella ciutat acull els concerts dels alumnes de totes les escoles de músiques europees. Enguany l’edició celebrada a Linz va ser la novena.

La ciutat es va engalanar i va habilitar una sèrie d’espais perquè els alumnes de totes les escoles de música tinguéssim un espai per menjar, un altre per dormir i també diversos escenaris on tocar.

El dia 21, dia de la inauguració del festival, a la plaça de l’Ajuntament es va muntar un gran escenari on es va fer la inauguració oficial del festival. En la inauguració hi va haver uns parlaments en alemany i anglès i després es van tocar algunes peces. També van tocar una part dels himnes dels països participants així com l’himne europeu. Finalment van acabar la  inauguració amb un petit espectacle pirotècnic, res a veure amb els que es fan aquí a Catalunya.

Els dies 22 i 23 es van realitzar concerts a diversos llocs de la ciutat. Alguns d’aquests espais on es van fer els concerts van ser el conservatori de Linz, la plaça de l’ajuntament, el museu, etc.

El mateix dia 23 es va fer la cloenda del festival fent una marxa on tots els músics amb els seus instruments podien anar tocant el que més els vingués de gust. Un cop arribats a la plaça de l’ajuntament van anar agrupant els músics per famílies d’instruments i es va fer el gran concert final. A l’escenari una orquestra tocava unes peces i els joves músics esperàvem el nostre torn per tocar. Cada família d’instruments sabíem quan havíem de tocar perquè persones de l’organització amb unes pancartes gegants ens indicaven el moment i les notes que havíem de tocar. Així és com va acabar el festival.

Pel que fa l’escola de música de Palafrugell ens vàrem allotjar a una ciutat que es trobava a uns 50 km de Linz. La ciutat es deia Freistadt. El divendres 22 vàrem fer una visita guiada per la petita ciutat de Freistadt i ens varen ensenyar la seva escola de música. Vàrem quedar parats de la quantitat de material que disposaven. Les instal·lacions eren magnífiques. Però la nostra sorpresa no va quedar aquí quan a la tarda vàrem anar al petit poble de Haslack i vàrem comprovar que també disposaven d’una gran escola de música molt ben equipada que ens va cedir les seves instal·lacions perquè poguéssim fer un concert iens van acollir molt amablement.

L’endemà va ser el dia que vàrem tocar dins el marc del festival. Uns quants vàrem tocar dins el conservatori de Linz que també era molt gran i els altres van tocar al museu.

Així doncs la nostra estada a Àustria ens va permetre conèixer nous joves músics com nosaltres, sentir la seva música i compartir-la. A més a més també vàrem poder adonar-nos de la importància que es dóna a la música, a Àustria. La veritat és que a mi em va impressionar i m’agradaria que aquí, algun dia, poguéssim disposar d’unes instal·lacions tan magnífiques.